Ballarem, ballarem

Ballarem, ballarem

Intencions: Santiago, net de l’Ester Goldsack i del Jorge Rojas que han operat aquesta setmana a Santiago de Xile, d’una malaltia rara. Les notícies són que evoluciona bé.

Preguem també per l’etern repòs de Rosa Roca Romalde i donem gràcies a Déu per les persones que ha ajudat professionalment com a psicoanalista (adolescents, adults i infants).

Estimats germans i germanes,

És Corpus i tot balla. Balla l’ou de la font del claustre. Ballaran els gegants. Si Martí Luter, monjo agustinià i reformador, deia que qui canta prega dues vegades, Sant Joan Pau II, Carol Wojtyla, deia que qui balla en prega tres. I tots, podem dir amb humor que la ballem, però de fet, en les nostres latituds ja gairebé ningú no balla quotidianament. En canvi, a l’Àfrica tothom dansa cada dia. Dansen a casa i al carrer. Dansen a l’església. Abans les sardanes omplien la festa de molts. Alguns les ballaven, molts les sentien, d’altres les cantaven... És cert que avui se segueixen tocant i ballant, però, oi que tenim la certesa que no és ben bé com abans?

La primera eucaristia va ser una festa. Malgrat el context de persecució, malgrat la traïció, malgrat la mort imminent, Jesús no va voler deixar de fer festa amb els seus amics. El relat de la institució de l’eucaristia, sobri i concís, centra l’evangeli d’avui, però és només una síntesi de tres anys de vida, de camins a la intempèrie, de miracles, de guaricions i de festes.

Melquisedec beneeix Abram. Que n’és de bella la benedicció. Beneir és ben-dir, és lloar. Beneir és una festa. De tota persona en podem dir bé, malgrat les seves ombres. Melquisedec era un laic. En Crist acaba el temple jueu i amb el sacerdoci levític -i no diguem, per descomptat, més-, acaba amb tots els temples i sacerdocis de totes les altres religions paganes. Ja no cal fer de pont. Encarnació vol dir Déu amb nosaltres, s’acaba amb els sacrificis damunt dels altars i dels ares, perquè és l'entrega caritativa de la seva vida al llarg de tota la seva existència i consumada a la creu, és preludi de la gran festa de la resurrecció.

A  l’evangeli ens adonem  que a Jesús això d’anar a comprar menjar no li agradava: el Senyor apel·la a la responsabilitat dels apòstols. No calia anar a comprar, ells tenien recursos, volia veure com els aportaven.. És del tot legítim anar a comprar... ho fem cada setmana i de vegades cada dia. Sempre manca alguna cosa.  Però en la vida hi ha coses que no es compren ni es venen. La serenor, la tendresa, el benfer, la pau, el servei discret... Ho diu el parlar popular: “No té preu!!” Davant d’un problema, és fàcil que ens trobem depassats però pensar que no el podrem resoldre és superbiós. Tenim molts més recursos del que ens pensem.   Asserenem-nos, respirem, reflexionem...

Dijous passat, als voltants del Monestir, prop de l’ermita de la Miranda, vam patir un incendi. Hem estat desallotjats tots els veïns, per precaució, aquí, a Can Butinyà, a la Miranda... Hi ha hagut una gran mobilització. Però a les basses, la del Lleó, el safareig clos, hi havia prou aigua. S’ha pogut apagar, gràcies a l’aigua i a l’esforç dels cossos de seguretat. I dins del sofriment, de la ràbia, del sentiment de veure’s a la intempèrie, de sentir que la casa es pot cremar... els murtrans vàrem poder viure aquest jorn també com una festa perquè la Mercè i el Josep, ens van obrir la seva casa de Canyet perquè poguéssim refrescar-nos, sopar i compartir l’amistat. 

Ballar ens fa prendre consciència de cos. De cos físic i de cos corporatiu. Jesús el Senyor que estava acostumat a pregar sol, cada dia, en solitud i silenci, a conrear la seva relació d’intimitat amb el Pare, a sentir sobre el seu cos el sol i la pluja, viu la vida comunitària, crea un equip, crida uns adults que tenien ja la vida feta, per embarcar-los en una gran aventura. Ens hem de sentir molt més equip.

En una pel·lícula sobre la vida de Jesús, ens el presenten ballant ell i Maria a les Noces de Canà. La nit del Sant Sopar no crec que ballessin, però sí, segur que van cantar. Ho diu l’evangeli: “havent cantat l’himne”. Possiblement era el  gran Hallel, el gran himne compost per sis salms. I Jesús i els apòstols anava cap a l’hort de Getsemaní!

Demi Roussos, el gran cantant cristià, germà oriental, cantava We shall dance, we shall dance... una lletra que en català ve a dir: Ballarem, cantarem/ Amor meu estimat, oh la meva primavera/Amor meu ja vindran bon dia. /Veuràs que el blat de moro creixerà a la primavera./el meu temps de primavera/ El dia que tinguem l'oportunitat/de pagar tots els violins del ball./Ballarem, ens quedarem jugant amb els infants/ Senyor, et juro que quan arribi el moment, pregarem, ballarem, cantarem./Amor meu estimat amor, oh la meva primavera/ Amor meu tindràs una casa/Amb sostre i parets/Foc amb carbó/la meva ànima, la meva ànima/Ballarem, ballarem...”

Estimats, avui és la festa de la caritat. Caritat és estimar a la manera que Déu estima. A la manera que una mare estima. La caritat tot ho travessa, no té obstacles ja no pensa en la mort, viu més enllà.  A Catalunya quan les persones s’estimen desinteressadament, diem que “es fan festes”. És la revolució de la tendresa de la qual ens parlava el recordat Papa Francesc.

Germanes, germans, potser el dia que els cristians tornem a ballar haurem entès Pasqua i el Corpus.