L'orla de la Facultat de Medicina de 1943. Alfred Rubio en context (1)

Sant Jeroni de la Murtra, 7 de maig de 2025.

Amigues, amics, avui, en aquest 29 aniversari de la pasqua d’Alfred Rubio de Castarlenas, (Barcelona, 12 de juliol de 1919-7 de maig de 1996) ens plau presentar-vos l’orla de la seva promoció de la Facultat de Medicina de Barcelona, restaurada.

La promoció de metges de l’any 1943 en la postguerra espanyola i en plena guerra mundial, amb un estol de catedràtics realment extraordinari, amb projecció internacional, ens ajuda a entendre més i millor la figura de l’Alfred. Ell mateix explica: “La medicina me pareció el vehículo mejor para mi actuación en la vida. Estudié con todo esfuerzo. Y con especial pasión algunas materias (…) Pero no me decidí por ninguna especialidad. Me gustaba ser médico de la humilde y maltratada ‘medicina general’. Pedir la colaboración de especialistas, sí, siempre que fuera oportuno, más procurando tener en todo momento una visión de síntesis ”. Ell deia que el repòs religiós i cultural ajudava les persones perquè poguessin fer síntesis.

La història clínica facilita l’atenció al pacient i és un document clau en la gestió dels centres de salut. Alfred va formular el seu pensament, el realisme existencial, mitjançant l’exposició de 22 històries clíniques que tenen totes elles base real. Mai no va renunciar a presentar-se com a metge. Aquesta fou una de les seves vocacions principals. Però la medicina no donava resposta a la seva vocació profunda. Hi ha una imatge potent que es troba en el llibre “Por qué me hice sacerdote? de l’any 1958: “Ya de estudiante, no en la disección anatòmica (pràctica llena de interès y utilidad) si no en el tránsito de parientes conocidos, la muerte me había impresionado mucho. Ver la cama vacía que la víspera estaba ocupada...Sentir la mano moribunda agarrada a mi bata blanca exigiéndome un auxilio impossible. En la guerra, el atender a un moribundo era una catapulta para la acción immediata: la propia defensa o acaso la venganza. Aquí nada. Tanto me afectó este morir irremisible, que casi determiné no casarme para no dar vida a seres que tendrían que pasar por el trance de dejar de vivir. Quizás fuera este el major gesto de amor a seres que amaría tanto”. Tot i que després d’ordenat de prevere no va tornar a exercir la medicina, el seu bagatge de coneixements mèdics és imprescindible per conèixer el seu pensament. I d’aquí en podria sorgir una tesi. Alfred va conèixer, és clar, tots els seus professors i només alguns dels seus companys perquè havia avançat un curs, però amb algú d’ells tingué vincles d’amistat, com veurem.

En acabar el primer curs, com ell mateix explica, va formar part de la que es va anomenar “medicina social”. “Se había fundado hacía poco el seguro obligatorio de enfermedad. Y recién terminada la carrera, todos los de mu curso ingresamos en él. A lo largo de los siete años de ejercicio de la profesión, este hecho fue muy decisivo para mí. Alternaba en mi trabajo la clientela habitual de un hospital clínico casi gratuito, las numerosas consultas y las visitas domiciliarias del seguro de enfermedad (casi siempre en suburbios) y la atención a los enfermos de clase media y elevada de mi consultorio.”

L’any 1943 fou també l’any de la presa de possessió com a bisbe de Barcelona del doctor Gregorio Modrego Casaús, a qui Alfred es va adreçar quan, anys després, va sentir que tenia vocació sacerdotal.  I tothom li deia que el primer que calia fer era anar a veure el bisbe. Va pensar que si el bisbe, per algun motiu no el rebia, era un senyal que no havia de ser sacerdot.  I quan va arribar al Palau Episcopal, va pujar al seu despatx, però li van dir que no hi era, va tornar a baixar les escales entristit, però convençut que era un signe que el sacerdoci no era la seva vocació. Però a mitja escala hi havia la finestra del despatx del doctor Pere Tarrés, que el va cridar i el va convidar a enraonar una estona. Entre tant va arribar el doctor Modrego i varen poder tenir l’esperada conversa. L’Alfred sempre ho va atribuir a un miracle en vida del que fora declarat beat Pere Tarrés i Claret

Una curiositat de l’orla: Alfred, de tots els seixanta quatre companys, és l’únic que porta barbeta. Tenia aleshores 24 anys.

Els professors eren tots ells grans eminències de l’època:

1.      El Dr. Eduard Alcobé Arenas (Barcelona,1867-1945) fou un físic especialitzat en meteorologia, president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona en dos períodes, 1916-1924 i entre 1943 i 1945. Pare de l’antropòleg i polític Santiago Alcobé Nogués. El 1931 va ajudar a introduir la mecànica quàntica a Espanya. De 1901 a 1928 va dirigir l’observatori meteorològic de la Universitat de Barcelona. Va ser doctorat honoris causa per les universitats de Pàdua i de Montpeller. Alfred estigué sempre molt atent als missatges del firmament. És important la simbologia que va trobar a La cruz del sur de Xile i que titula una sèrie de sonets.

2.      El Dr. Josep Maria Bartrina Thomas (Barcelona, 1877-1950 ) es considera pioner de la cirurgia gàstrica amb la introducció del mètode antisèptic. Posteriorment va impulsar la urologia, una especialitat en la que s’havia format a París i que va impulsar a Catalunya. També fou un pintor de cert mèrit i el 1930 va fer una exposició de dibuixos i pintures. És interessant el fet que molts metges s’han dedicat també a les belles arts i a la història com un complement humanista del seu pensament. Alfred va cultivar el sonet i va acompanyar molts artistes.

3.      El doctor Ferran Casadesús Castells (Madrid 1882-Barcelona, 1972) fill de pares catalans, però nascut a la Ciudad del oso y el madroño, era metge especialista en otorrinolaringologia. El 1912 va viatjar per tot Europa visitant i actuant en diverses clíniques d’otorrinolaringologia de França, Alemanya, Suïssa i Anglaterra. El 1926 havia aconseguit la càtedra d’otorrinolaringologia a la Universitat de Barcelona. Durant la guerra civil es va traslladar a viure a Itàlia. El 1939 va tornar a la seva càtedra a Barcelona i va fundar la revista Acta ORL iberoamericana. Alfred va tenir també una gran projecció a llatinoamèrica, quan amb l’OCHSA va recórrer molts dels seus països.  Les 22 històries clíniques progressives de realisme existencial, foren escrites a Mèxic.

4.      El doctor Víctor Conill Montobbio (Barcelona, 1886-1970) era el catedràtic d’obstetrícia i ginecologia de la Universitat de Barcelona. De formació germànica, va ampliar estudis a Berna i a Munic i fou el president de la primera lliga catalana contra el càncer. El seu discurs d’entrada a l’Acadèmia porta per títol Ensayo de correlación endocrino-psicológica en la mujer. En ell aborda el tema de la relacions endocrino-ginecològiques sota l’influx dels genitals femenins. Aquestes temàtiques van ser també de gran interès i estudi en l’obra de l’Alfred Rubio. Li van donar un gran coneixement de la psicologia femenina que no tenien certament d’altres capellans de l’època.

5.      Dr. Francesc Ferrer Solervicens nascut a Artes, a el Bages, el 1885, va morir el 7 d’octubre de 1943, és a dir quan l’orla va ser publicada. S’havia doctorat a Madrid el 1911 amb la tesi Principales causas que pueden perturbar la actitud funcional del corazón. El 7 de juny de 1926, mentre dinava a casa seva, va rebre una trucada. L’avisaven d’un accident de tramvia, molt a prop d’allí. Era el fatal atropellament de l’Antoni Gaudí, personatge que el doctor Ferrer Solervicens coneixia dels actes litúrgics a què tots dos assistien perquè el doctor havia format part de la societat de Sant Cosme i Sant Damià. El diagnòstic va ser ràpid: “Aquest home és mort, no hi ha res a fer.” El dia del desfile de la Victoria que passava per sota de casa seva encapçalat per Franco, com que soler Vicens no disposava de cap bandera espanyola li va passar pel cap de posar-ne una de catalana doblegada, però amb la mala sort que el vent la va desdoblegar, cosa que va produir un gran escàndol i la intervenció de la policia. El professor fou detingut. Alfred Rubio, deixeble seu, va patir molts anys del cor...

6.      El doctor Salvador Gil Vernet, nascut a Vandellós, al Baix Camp el 1892 i mort a Barcelona el 1987, era el catedràtic d’anatomia. El 1926 havia guanyat l’oposició a catedràtic d’anatomia a la Universitat de Salamanca. Degut al seu pensament, fou cessat i depurat pel decret del 10 d’agost de 1936 i hagué d’exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc i després a Itàlia on va fundar la societat d’Urologia de la Mediterrània. La projecció internacional del doctor Gil-Venet és realment extraordinària: fou membre d’honor de les societats d’urologia de França, Itàlia, Grècia, Mèxic i Colòmbia i professor convidat a les de Chicago, Colúmbia, Autònoma de Mèxic, Buenos Aires, Bogotà, Tolosa de Llenguadoc, Tòquio, Amsterdam, Johanesburg i Munic. Alfred Rubio que assistia a les sessions d’anatomia, va viatjar per tot Amèrica Llatina i per Àsia. (continuarà).