Jaume Aymar i Ragolta

Homilia en la solemnitat de la Mare de Déu  de Montserrat Celebrem amb molt de goig la solemnitat de la mare de Déu de Montserrat.   Una vegada em va explica una amiga que un monjo de Montserrat que l’acompanyava espiritualment, li va dir que en moments de soledat o de tristor, recordés aquesta màxima: “fuig de tu!” I ara que té més de noranta anys, la continua recordant. És un bon consell. I breu. Fugir de nosaltres vol dir deixar de pensar en nosaltres mateixos i   pensar en els altres. Maria, no es va quedar rumiant en allò t’han gran que l’àngel li havia anunciat, sinó que va sortir decidida a fer un viatge llarg de més de cent quilòmetres per anar a veure la seva cosina que la necessitava. Naturalment no els devia fer d’una tacada. I segurament el va fer acompanyada de Josep... però el va fer. Jesús també va fer molts viatges llargs durant la seva vida, de vegades per anar a veure una persona o una família. I quina joia la d’aquell trobament entre Maria i Elisabet!

Diumenge III de Pasqua És relativament fàcil desertar, escapolir-se, tornar enrere... com aquells d’Emmaús. Quants cristians han emprès aquest camí de retorn, lentament han anat deixant la pràctica religiosa, després les conviccions, finalment el capteniment... Se’n van desencisats a viure una vida sense Déu. I potser fins i tot se senten desemparats i fugen endavant. I tu escoltes aquells pares grans que et diuen amb dolor: “sap mossèn, cap dels meus fills no practica, no han volgut casar-se per l’Església, ni batejar els seus fills...” I de vegades t’ho diuen amb llàgrimes als ulls i et pregunten: “què hem fet malament?”   implícitament: “per què han desertat?” El problema ens depassa. Culpem l’ambient, l’ensenyament superior laïcista, una societat descreguda, els mitjans de comunicació... Possiblement la responsabilitat està repartida, segurament en aquesta deserció tots plegats, clergues i laics hi hem contribuït amb la nostra manca de testimoniatge, amb viure un cristia

Hem cantat després de la primera lectura del llibre del Gènesi: “quan envieu el vostre alè reneix la creació/i renoveu la vida sobre la terra.” Com ressonen en nosaltres aquestes paraules! Com esperem un renaixement de la creació! Aquests dies de confinament els qui tenim el privilegi de viure voltats de natura hem observat com n’ha estat de diferent el comportament dels animalons... Com els peixos de la bassa de Sant Miquel, han tornat a pujar a la superfície, com els conills i els porcs senglars corren pels camins de dia, com s’atansen les orenetes i els pardals... talment com si sentissin que recuperen els seus espais propis, massa sovint envaïts per la presència humana. Diu el Papa Francesc, fent-se ressò d’un gran pensador el P. Teilhard de Chardin a la Laudato Si :   “El fi de la marxa de l’univers radica en la plenitud de Déu, que ja ha estat assolida per Crist ressuscitat, eix de la maduració universal. El fi últim de les altres criatures no som nosaltres. Però totes a

Estimats germans i germanes: Llegir o escoltar el relat de la Passió del Senyor segons Sant Joan, ens ressona especialment en aquests dies, que tots tenim algun conegut o familiar que ha mort i potser solitàriament. I molts d’altres que estan com “crucificats” a les UCIs i als llits de l’hospital o de casa. Em va alegrar saber que a l’Hospital de Sant Pau, quan hi ha un malalt terminal, permeten l’entrada d’un familiar –amb les degudes proteccions- que pugui estar al seu costat fins al final. Uns subratllats de les lectures que hem escoltat. Isaïes ens ha presentat el retrat del just sofrent, imatge premonitòria de Jesús. De justos sofrents n’hi continua havent avui. De persones que fan sofrir els altres també. Avui és un dia per sentir, per reflexionar sobre la iniquitat del mal. Inic o iniqua, vol dir que està mancat en absolut d’equitat, de justícia, que no detura la consideració de mal que fa. Potser amb el temps allò que es xiuxiueja sobre els orígens d’aquesta pandèmia

Estimats germans i germanes, Aquests dies, més que mai, tenim l’ocasió de fer els àpats a casa. A moltes llars, hi ha encara un quadre o una imatge del Sant Sopar. Recordo que de petit m’embadalia mirant el de la casa dels meus avis i em sorprenia que –a diferència d’altres- tots els apòstols estiguessin drets, com un record del precepte de menjar-se’l a corre-cuita com hem escoltat al llibre de l’Èxode. El que no sabia encara és que Jesús havia compartit molts altres àpats amb els seus deixebles, àpats assossegats que acompanyaven la paraula amb l’ensenyament... a l’evangeli n’hi ha d’explícits com aquell esmorzar a la platja amb Jesús Ressuscitat. Per això aquests dies ben segur que molts que esteu sans i estalvis aprofiteu els àpats per conversar i els prolongueu en una sobretaula llarga. I aquell dinar o aquell sopar de família poden esdevenir la millor imatge del Sant Sopar. La Pasqua jueva esdevingué de seguida el memorial de l’alliberament del jou del Faraó. Nosaltres

La veritat és que a tots aquest any la Setmana Santa ens ressonarà molt més: La resposta del salm “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” –el clam, tan humà de Jesús en la creu- no l’hem pensada o l’hem sentida tots aquests dies en algun moment? Jo l’he vista reflectida en el plor de l’esposa que té el marit ingressat greu i no s’hi pot comunicar, ni donar-li la mà. En els fills que no us heu pogut acomiadar de la mare o el pare com hauríeu volgut. En els qui esteu lluny dels vostres i els voldríeu abraçar...en els qui veieu disminuir els vostres ingressos i penseu en els qui depenen de vosaltres... Amics: aquests dies tots veiem retallada la nostra llibertat exterior –d’alguna manera com Jesús a la creu- però és en aquests moments que hem de ser conscients que tenim una llibertat interior que ningú no ens podrà prendre i hem de deixar-la aflorar. I aquesta llibertat no és per guardar-la gasivament, és per a l’amor. Fixeu-vos: Pilat, home astut, s’adona del veritable