Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XIII de durant l’any C Estimats germans i germanes, Sant Lluc prové del paganisme, d’altres creences i ja no coneix Jesús directament sinó per mitjà del testimoni de la comunitat creient que parteix el pa, del que anomenem “Església”. Però és una església itinerant, en marxa, avui diríem “ en sortida...”   L’experiència de Lluc es forja en els viatges, els viatges de Pau, per això Lluc entén la fe cristiana com una missió, una gran missió: la d’obrir camins cap un més enllà. I desenvolupa el darrer viatge de Jesús en una secció de l’evangeli que comença avui i que va desganant en   deu capítols. Avui n’hem llegit el primer, quan Jesús pren la decisió d’anar a Jerusalem.   Sabia que li quedava poc temps i tenia pressa per evangelitzar. Avui hi ha ganes de viatjar, i després de les restriccions, encara més. Un viatge comporta somniar, projectar, sortir de nosaltres mateixos, preparar l’equipatge, decidir triar. Quan viatgem cap a un indret desconegut, ho vivim tot amb in

Pere Caner Estrany (Calonge, 23 de juliol de 1922- Calonge, 18 de juny de 1982). Acte al cementiri nou de Calonge Dissabte 18 de juny de 2022 [A l’entrada del Cementiri] Paraules de Mn. Jaume Aymar i Ragolta, president del CEC Colonico   Alcalde, nebots d’en Pere Caner, arxivera municipal, membres de Colonico, amigues i amics: Estem emocionats.   Avui comencem els actes commemoratius del centenari d’en Pere Caner Estrany, un mestre i referent per a molts de nosaltres. Tal dia com avui, 18 de juny, hauria fet cent anys, però com diu Josep Gil, teòleg: “els nostres morts no envelleixen”. És la primera vegada que Colonico, de manera institucional, organitza una ruta pel cementiri. Però estic segur que a en Caner aquest format cultural li hauria abellit, perquè ell era un gran caminador i va deixar plantejades fins a vint rutes pel municipi, recollides al seu llibre Calonge, la terra i l’esperit. Guia literària de la Vall de Calonge [1] , amarat de poesia. Diu el

  El cos i la sang de crist 2022 La primera eucaristia tingué lloc en un context molt difícil, de persecució. Perquè Jesús els havia indicat que volia celebrar el sopar a ciutat, a la casa d’un personatge anònim, que l’evangeli ni cita. Era una sala ben arreglada, però recòndita, hi planava la traïció de Judes. Allí al cenacle, es posa en relleu que Jesús percep, la incomprensió  dels deixebles i la imminència del procés i  la mort. I no obstant tot això Jesús ha volgut organitzar una festa que ha preparat llargament. I una festa destinada a ser perpetuada pels segles dels segles. Una festa que va acompanyada d’un missatge d’amor abnegat totalment oposat a la revenja. No és sols l’aliment bàsic (el pa) si no també l’aliment festiu (el vi). Diuen els biblistes que Jesús al Sant Sopar no va dir exactament “això és el meu cos”, “aquesta és la meva sang”, si no que va dir “això el meu cos”, “aquesta, la meva sang”. El verb “ésser” és propi de la nostra mentalitat occidental. I avui l’use