Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge XIII de durant l’any Lluc presenta la missió de Jesús com un llarg camí cap a Jerusalem, on donarà la vida. Jesús sabia que anar a Jerusalem era una missió molt arriscada. Per això hi envià uns emissaris però   van tergiversar l’anunci i van fer córrer que Jesús anava cap a Jerusalem a prendre el poder. La tergiversació.   Tergiversar és deformar els fets a fi que prevalgui l’error. Ho veiem avui en l’escenari polític i ho vivim cada dia en les nostres relacions. Demanem perdó per les vegades que tergiversem! Ens ho ha dit també la carta de Sant Pau: “si us mossegueu i us devoreu mútuament penseu que acabareu destruint-vos”. Els samaritans no van voler rebre Jesús i els seus. Jaume i Joan, els anomenats “fills del tro” segurament pel seu caràcter impetuós demanen permís a Jesús perquè caigui foc del cel i els consumeixi. És l’esperit de revenja tan característic del seu poble. Jesús els renya: ell no vol la revenja. Qui entengui el seu missatge com a reven

Homilia diumenge XII de durant l'any L’evangeli d’avui ens fa pensar espontàniament en el primat de Pere. Fa 100 dies que Francesc realitza el ministeri de bisbe de Roma, car així es va presentar des del primer moment. Un temps que es considera suficient per fer un cert balanç de la seva actuació. Molts valorem la seva espontaneïtat, els seus gestos, talment com les floretes de Sant Francesc d’Assís; precisament acaba de sortir un llibre del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, que porta aquest títol: “Les floretes del Papa Francesc”, com hi hagué en el seu temps les floretes de Sant Francesc o les de Joan XXIII. Francesc amb la seva senzillesa, la seva frescor i el seu amor als pobres, no deixa indiferents ni a creients ni a no creients. És una benedicció per a tothom. Però també és un home de govern: recordem el grup de vuit cardenals d’arreu del món que ha creat per a conduir la Nau de l’Església d’una manera molt més col·legial. Tinguem presents alguns nomenam

Homilía del diumenge XI de durant l'any Lluc tenia fama de pintor. De fet escriu com si pintés… Avui a l’evangeli ens pinta un gran contrast. També Jesús era mestre de contrastos: un savi fariseu i una pobra pecadora; un home eixarreït i una dona tendra, un amfitrió poc hospitalari i una dona que serveix constantment l’hoste, un mestre de la llei que judica i una penedida que només sap demanar perdó. D’alguna manera els dos personatges ens representen a tots. També nosaltres som de vegades jutges implacables dels altres. També voldríem fer els altres a la nostra mesura. Com escriu la filòsofa Natàlia Pla:   “provoquem un damnatge innecessari als altres quan els imposem la nostra idea sobre el que poden o haurien de ser sense atendre a allò que són en realitat (...) no es tracta doncs de recrear la criatura, sinó d’animar-la i de contribuir a que intenti ser el millor possible dins de les seves possibilitats”. “Amb la mesura que mesureu sereu mesurats”. Deixem el judici a

Diumenge X de durant l'any L’evangeli d’aquest diumenge ens presenta una situació límit: la mort del fill únic d’una mare vídua, en un temps que la viduïtat era sinònim de desemparament. El jurista Eduard Sagarra fa la següent reflexió: d’una dona que ha perdut l’espòs se’n diu una vídua, d’un fill que ha perdut els pares se’n diu un orfe, però no hi ha cap paraula en les nostres llengües romàniques per designar la situació d’uns pares a qui se’ls ha mort un fill. Cal fer un circumloqui. És com si la llengua callés davant d’una situació extrema aparentment no prevista per la naturalesa. És un dol sense nom. Aquella trobada de Jesús amb la vídua de Naïm anticipava d’alguna manera el drama de Maria, també ella aviat serà una mare vídua quan Jesús el seu fill unigènit morirà clavat en creu. Davant d’aquesta situació límit només el Senyor pot dir “no ploris”, només Ell pot ressuscitar morts. Arran de les epidèmies del segle XIV moltes mares ploraven a les portes de les cases bress

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist 2013   Diu l’evangelista que aquell capvespre eren uns cinc mil homes: molta gent per alimentar. I Jesús fa una cosa molt sàvia: demana als deixebles que els facin seure en grups de cinquanta.   Cinc mil dividit per cinquanta són cent grups. Només que hi hagués una cinquantena de deixebles propers, els dotze, les dones i uns   quants més, ja tocava a un grup per deixeble... Què vol dir això? Que és molt difícil arribar a conèixer cinc mil persones i molt més encara intentar resoldre els seus problemes, però és molt més fàcil conèixer-ne cinquanta. És un grup a mesura humana. Ens podem mirar amb amor i aprendre els nostres noms... Ens escrivia una missionera catalana al Senegal: “quan em miro la feina que tinc en conjunt m’espanto, quan me la miro per parts tot em sembla molt més fàcil”. I una estadista contemporània, cap d’estat, deia: “l’important no és fer grans passes, si no petites passes en una bona direcció”. A les processons d