Jaume Aymar i Ragolta

Homilia Diumenge XXI de durant l’any Normalment sempre ens estem afirmant. Hi ha persones que enraonen o criden o s’enfaden, o fan broma, o envien missatges de watsapp cada dia, només per afirmar-se, per dir-nos “ep! sóc aquí”, estic viu. Cal respectar-los. Sovint procurem salvar la cara de les situacions adverses i si de cas, la culpa que les coses no vagin bé sempre les té algú altra. I Jesús avui ens parla d’abnegació, és a dir de negar-nos a nosaltres mateixos. I la paraula i el concepte ens costen perquè semblen precisament és el contrari d’allò que la nostra naturalesa ens demana que és afirmar-nos, refermar-nos... Afirmar-nos o negar-nos, aquest és el dilema. El diccionari ens diu que l'abnegació   és un tipus de virtut moral   que consisteix en el sacrifici espontani o per mitjà de la voluntat dels propis interessos, desitjos i fins i tot de la mateixa vida en favor d'altres o de tots. D’entrada per tant, l’abnegació no ens resulta simpàtica. No volem sentir

Homilia diumenge 21 de durant l’any Jesús, en el decurs de la seva vida pública fou molt viatger.   El seu magisteri va ser itinerant. Avui hem escoltat que es va endur els seus deixebles amb la barca a l’altra riba del mar de Galilea i a peu els va fer pujar uns 50 quilòmetres fins a Pànies, anomenada Cesarea de Filip, al nord, a dalt de tot, als confins del paganisme. Una llarga caminada, d’uns quants dies. Anà i tornar. A Pànies hi havia el santuari del déu Pan, el déu dels pastors i dels ramats, el déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. També és el déu salvatge, el déu dels boscos i dels llocs naturals on els humans no hi han actuat. A la gran mola rocosa hi havia encara molts nínxols excavats i dedicats a diverses divinitats. Ell i els seus deixebles van poder veure la porta de l’Hades, la porta misteriosa del món inferior. Només sortir al claustre podeu veure, en la clau de l’Anàstasi, la imatge simbòlica de Jesús, rescatant a les portes de l’Hades els just

Homilia diumenge   XX de durant l’any (16 agost 2020) Aquest text de l’evangeli se situa després d’un greu altercat amb els fariseus i els mestres de la llei.   Havien vingut des de Jerusalem per recriminar-li a Jesús que no respectava les tradicions dels ancians. I Jesús surt d’allí i es retira a les contrades de Tir i Sidó que segons excavacions recents (Rius Camps) pertanyien a Canaan. I en aquell context, una mare, preocupada per la seva filla, crida darrera de Jesús. Diuen els biblistes que el fet que aquesta dona anés “darrera” de Jesús indica que ja era deixebla. Una deixebla cananea. Però entre els mateixos deixebles encara es feia accepció de persones. Aquest diàleg sempre m’ha impressionat. Per dos motius: les paraules aparentment tan dures que Jesús li adreça i la resposta, tan plena de saviesa, d’aquesta bona mare. Possiblement les paraules de Jesús són iròniques, pensant en els deixebles que encara feien accepció de persones (com els fariseus i els mestres

Diumenge XIX de durant l'any La   lectura del primer llibre dels Reis que hem escoltat és preciosa: Déu no es revela a Elies en cap dels senyals que fins aleshores eren tradicionals a l’Antic Testament: ni en la ventada impetuosa, ni en el terratrèmol, ni en el foc. Sinó que en el so d’un aire suau, talment en   un oreig d’amable silenci. Elies sap descobrir aquesta presència silent i per això es cobreix la cara amb el mantell. És veritat que hi ha hagut persones que s’han convertit a partir d’una forta sacsejada: la mort d’un ésser estimat, una malaltia, un daltabaix en la seva vida... però Déu ens parla habitualment de manera silenciosa. Tan de bo que les persones que acuden aquí a retirar-se en solitud i silenci, que cadascú de nosaltres, puguem oir la seva veu en aquest oreig d’amable silenci. El vent tornarà a tenir un protagonisme a l’evangeli, passa de ser contrari, violent a un vent que amaina. El fragment de l’evangeli segons Sant Mateu que hem proclamat, se si

Diumenge XVIII de durant l’any (2/08/2020) Jesús volia viure el dol per la mort de Joan el Baptista, el precursor i amic, en un lloc despoblat, en la solitud i el silenci amb Déu Pare però la gent no li ho permet. Però el seu cor és tan gran, que no l’impedeix compadir-se d’aquella gentada i detectar les seves malalties. I encara més, això no l’impedeix de ser enginyós i de multiplicar els recursos. Tots patim pèrdues i tots patim dols. I en aquest temps que estem travessant, més pèrdues i més dols. Qui més qui menys, tots hem patit la mort d’un familiar i un amic. I potser no l’hem pogut acomiadar   Però el dolor dels qui hem perdut no ens ha de fer oblidar de a viure també la compassió, és a dir el patir amb els altres, amb els presents, el fe nostres les seves mancances, el d’intentar donar respostes a les seves necessitats. Nosaltres som avui aquells deixebles de Jesús. No perdem el temps amb queixes ni planys, posem-nos amb serenor i llibertat d’esperit en acció.