Jaume Aymar i Ragolta

  Solemnitat de Crist Rei Estimats, Jesús usa moltes vegades com a element de comparança els animals. Invita a contemplar els ocells del cel que no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, però que el Pare del cel els alimenta (Mt 6,26). Ell mateix, plorant sobre Jerusalem, es compara amb una gallina que vol aplegar els seus pollets (Mt 23, 37). Diu a la dona estrangera que no està bé prendre el pa dels fills i donar-lo als gossos...i ella li respon que els gossos també mengen de les engrunes que cauen de la taula dels amos. En la nostra parla continuem comparant-nos als animals, però ho fem habitualment d’una manera negativa: “quina bestiesa”, “no diguis animalades...” O d’una manera descriptiva: abans quan una persona estava feble i desvalguda dèiem “sembla una gallina mullada” i era exacta, d’una persona maldestra en dèiem una tòtila (que és una mena de gripau) i qualificàvem la persona astuta de “gata maula”. El bisbe Joan deia a les persones de curts horitzons, que tenien

Diumenge XXXIII  de durant l'any  Estimats germans i germanes, La primera lectura d’avui és un elogi de l’esposa i el salm responsorial, un elogi de l’espòs. És freqüent que els enamorats s’intercanviïn molts elogis. Desgraciadament no ho és tant entre els qui fa anys que remen junts. Quan un matrimoni es trenca és inútil buscar culpables. D’una aliança tan íntima i tan transcendent com és el matrimoni, els externs en podem dir ben poc. Recordo una vegada a Sant Cugat, en un casament, a la tarda... per damunt dels nuvis jo veia el rosetó, crec que el més gran de Catalunya, amb uns colors excepcionals: rosats, blaus, blancs... i una geometria perfecta. Els nuvis i els convidats li donaven l’esquena. No em vaig resistir de convidar-los a tots que es giressin i el contemplessin. Els vaig dir: “veieu, des de fora el rosetó és tot gris, per admirar-lo cal entrar dins de l’església... és com el matrimoni hi ha coses que només s’entenen des de dintre.” Alerta quan en un matrimoni trenca

  Els divins imprevistos Estimat germans i germanes, diuen els biblistes que aquesta paràbola de Jesús en origen era molt més curta. Jesús no lloa les verges prudents perquè se’n van emportar oli de sobres, ni blasma les insensates perquè tenien poc oli. No és tampoc una paràbola sobre la solidaritat. Si ho fos, les verges assenyades serien insolidàries i les verges desassenyades unes fracassades i unes excloses per tota l’eternitat. Jesús  va molt més enllà i molt més a fons. Jesús planteja un dilema quotidià als seus deixebles que es resumiria dient: i vosaltres què faríeu davant d’una situació imprevista? Jesús i els apòstols van viure moltes situacions d’imprevisió. Començant per Canà de Galilea, quan el casament. En diverses ocasions es van trobar que no portaven pans per alimentar la multitud i Jesús els va demanar que cadascú aportés els recursos que tingués i va salvar la situació per alt. També aquelles ocasions els apòstols li plantejaven una solució econòmica, però que e

Diumenge XXXII de durant l’any Estimats germans i germanes, a la catedral de Magdeburg, una de les catedrals gòtiques més antigues d’Alemanya, a l’entrada nord, hi ha la representació de les deu verges de la paràbola que hem escoltat. L’escultor va representar les cinc verges assenyades, alegres, rient i les cinc imprudents o fades, tristes, amoïnades i ploraneres. A Catalunya diríem que les prudents eren noies eren eixerides, despertes, desvetllades i les altres eren fades, insípides, en castellà “desaboridas”. I el percentatge era 50% i 50% ! I aquí hi hauria una primera lliçó de la paràbola evangèlica: la previsió porta l’alegria, la deixadesa porta la tristesa. Ésser previsor ens fa estar alegres. Ésser descuidat, és trist. Podria semblar que les noies assenyades de la paràbola no eren gaire solidàries perquè en el moment clau, no van voler compartir l’oli i van enviar les altres a comprar-ne a la botiga amb el risc evident que fessin tard. Però és que aquesta no és una paràb

  Diumenge XXXI de durant l’any Sempre tinc la temptació de caure en l’error que les paraules que proclamem a l’església, a missa s’adrecen a uns altres d’un altre temps o d’un altre lloc i sovint em descuido que també s’adrecen a mi. I a cada un de vosaltres, ara i aquí. Certament que les paraules dures que el Senyor posa en boca de Malaquies s’adrecen als sacerdots de l’antiga Aliança, però també s’adrecen a mi i a tots els sacerdots de la nova Aliança: “I ara sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de mi, si no esteu atents a honorar el meu nom us trauré el poder de beneir”. Són paraules dures, però són també tot un examen de consciència per als ministres ordenats: bisbes, sacerdots i diaques i també per als seminaristes o els qui es prepareu per rebre algun ministeri. Soc sacerdot i no perdono? Soc diaca i no oblido? Soc rector i no prego pel poble que tinc confiat? Soc diaca i m’he oblidat de beneir (equivalent a ben dir)? I segueix dient: “jo faré que tot el poble perdi l’

Als ancians de la residència Llegat Roca i Pi Estimats germans i germanes: una especial salutació a la Dolores Cortés que s’acaba d’incorporar a la residència. Ella és vídua, mare de tres fills -un d’ell sacerdot- i àvia de quatre nets. Et desitgem que et trobis com a casa. També a l’Elisa Sosa, bona amiga de Bufalà, que fa poc que ets aquí i que estàs acompanyada de la Pili Cornejo... La meva àvia va morir amb més de cent anys. Els darrers anys vivia amb els meus pares. Quan sortia la notícia al diari d’alguna persona difunta, els meus pares li amagaven perquè ella no s’impressionés. Un dia vaig descobrir que ella feia el mateix, amagava la notícia perquè els meus pares, amb més de setanta anys, no s’impressionessin. Quan va morir el seu germà, els pares no li van voler dir a l’àvia. I ella mai més no va preguntar per ell, talment com si estigués convençuda que ja havia marxat. Ho sentia. Les persones grans us heu familiaritzat amb la mort. Naturalment sempre costa quan se’n va un

Ahir celebràvem la festa d’un sant poc conegut, Alonso Rodríguez Goméz. Era vidu. Se li va morir un fill. Jesuïta, fou porter del convent de Monti-si on de Palma de Mallorca . Va ser ell el qui va animar Pere Claver a anar a les Índies. Allí, Pere i el seus companys es calcula que van evangelitzar més de tres-cents mil esclaus negres, la qual cosa representava també alliberar-los de l’esclavatge. Alonso no va brillar, però va il · luminar. I és un sant que fa un altre sant. El beat Manuel Domingo Sol deia: «no sabem si estem destinats a ser riu cabalós o si ens hem d’assemblar a la gota de rosada que envia Déu al desert a la planta desconeguda. Però més brillant o més humil, la nostra vocació és certa: no estem destinats a salvar-nos sols». A Sant Alonso el representen amb les claus del convent a les mans. És un model de porter. En un col · legi, en un hospital, en un centre públic, és molt important el porter, el conserge, el qui rep, el qui atén el telèfon, el qui orienta, el qui sov