Jaume Aymar i Ragolta

  Estimats germans i germanes,   A la claror d’aquest evangeli, preguntem-nos quines són o poden ser les nostres temptacions i proves en aquesta Quaresma de dos mil vint-i- tres. I demanem-li al Senyor lucidesa per entendre que les nostres ferides interiors poden esdevenir també ferides lluminoses. Hi ha diversos tipus de deserts però aquest que descriu l’evangeli d’avui era, sens dubte, un desert pedregós, un d’aquells “no llocs” adustos, impropis per a la vida humana. No era el lloc habitual de pregària del Senyor, però sí que ho fou al començament de la seva missió a l’hora de prendre les grans decisions. És bonic, convenient i, alhora difícil, d’anar al desert a fer pregària, a discernir. I dic difícil perquè en el desert és allà on s’esdevenen les temptacions més grans. Avui els deserts també ha envaït la nostra ciutat. Avui l’entorn és dur. Les lluites de poder que veiem al voltant nostre, dins les nostres mateixes comunitats que en diem cristianes, poden esdevenir pedres d’ens

Estimats,   l’evangeli d’aquest diumenge recull un ensenyament de Jesús que respon a una experiència vital quotidiana del Mestre. Recordem que l’evangeli ens diu que el Senyor habitualment pregava de nit, per tant moltes vegades havia vist sortir el sol. El sol que il.luminava aquelles casetes de Natzaret, el seu poblet d’origen, aquell del qual Natanael es preguntava si en podia sortir res de bo. Jesús pla sabia -perquè als pobles tot se sap- que al seu poble hi havia gent bona i gent dolenta, justos i injustos, però alhora vivia l’experiència meravellosa i cada dia diferent, de “veure sortir el sol” sobre tots per igual. Aquests dies a Mount Athos, a Grècia,ens llevàvem a les quatre del matí per unir-nos a la pregària dels monjos que, com Jesús preguen de nit i, pregant veuen sortir el sol.    No tots som monjos, ni monges, a molts habitualment els nostres horaris no ens permeten ni pregar més enllà de les Completes, quan ens venç la son. Però alguns pocs privilegiats sí que teniu l’

El perdó que costa Deia un professor amic, l’Isidre, que si aquest evangeli d’avui ens el prenguéssim el peu de la lletra a l’hora de l’ofertori de l’eucaristia abans de presentar a l’ofrena Déu,    les esglésies quedarien buides perquè tots tenim algun tema a resoldre amb els nostres germans…Paul Ricoeur parlava del perdó difícil. Per això, per perdonar,hem de demanar el do de l’Esperit Sant, no ens podem refiar només de la nostra bona voluntat. Hi ha persones que em diuen, “jo ja voldria perdonar però no sé com”. Si hi ha voluntat, ja hem fet un primer pas, però no n’hi ha prou, ens cal ajuda dels altres,    fins i tot d’experts. I sempre hem d’obrir-nos també al miracle..Els processos de reconciliació poden durar anys. Amb tot, el procés de perdó requereix una conversió.    Sovint hem de baixar del nostre orgull, hem d’evitar fer judicis temeraris. Quantes vegades em tingut una percepció de l’altre de formada per prejudicis o pel que altres ens han dit. I perdonar no significa només

  Moments lluminosos Diumenge V de durant l’any Avui encomanem a la misericòrdia del Senyor, Josep Minguell Codina, sogre d’Òscar Martí, el director de Catalunya Cristiana i per Pepe Vivancos, oncle de l’Albert López Vivancos -de la nostra comunitat- que han mort al sud de França on vivia. També preguem per la plena recuperació de l’Àngel, l’espòs de la Teresa Maltes. Diumenge passat proclamàvem les benaurances, els elogis de Jesús als qui han trobat el camí, avui continua reconeixent encoratjadorament els qui són els benanants els qui van pel bon camí que són sal de la terra i llum del món. Noteu que el Senyor no diu “heu de ser sal”, “heu de ser llum”, sinó “sou” sal de la terra, “sou” llum del món. Jesús amb aquestes paràboles partia de dues experiències quotidianes: quan la sal es tornava fada, la seva mare la llançava per la finestra que donava al camí. Encendre el llum aleshores tampoc no era fàcil, calia fer foc, posar-lo en un llumener, quelcom que havia vist fer cada