Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge de la Sagrada Família ( I festa popular de Sant Esteve) Aquestes festes sempre ens han obligat a decidir. Amb qui les celebrarem? Què els regalarem? De què convé parlar? Què convé callar? I si marxem uns dies fora?   Recordo que fa uns anys, quan s’acostaven les festes una filla adulta li deia a la mare: “Mare, aquest Nadal ves a celebrar-lo amb qui vulguis: ves a casa de l’un o a casa de l’altra. I ella li responia: “No filla meva, no faré el que vulgui. Faré allò que més convingui fer”. Vet aquí el veritable sentit de la llibertat... Aquest any la decisió gairebé ens ha vingut donada: “cada ovella al seu corral”, la majoria les hem hagut de tornar a passar a casa, amb poques persones,   a menys que hàgim decidit fer-nos el test d’antígens al mateix dia. Però en qualsevol cas, en la majoria de casos hem hagut de ser pocs. Ens hi juguem la salut dels altres i la pròpia. El virus també ens ajuda a la resiliència i a la creativitat. Però el tema és decidir, que en el fons no

Homilia del dia de Nadal 2021 «Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva Paraula totpoderosa,   Senyor, vingué des del tron reial dels cels», diu l’himne litúrgic per celebrar el misteri de l’Encarnació, que és el de la revelació de Déu als homes.   Correspon a l’Antífona del Magníficat de demà 26 de desembre. És un cant molt bell que ens pot ajudar els cristians d’avui a entendre més el Nadal i per comprendre també la nostra vida. Perquè una paraula se senti hi ha d’haver silenci. Perquè se senti la Paraula, en majúscules, hi ha d’haver el gran Silenci, també en majúscules, aquell que coneixen bé els monjos de la Cartoixa. Aquell que nosaltres descobrim quan aprenem què vol dir fer cartoixa, retirar-nos quotidianament en solitud i silenci, estones llargues, per ser no solament cristians, si no cristians contemplatius de realitats; no sols sacerdots, si no sacerdots contemplatius. Ara bé, el text està pouat del darrer llibr

  Nadal. Missa de la vigília. Aquesta nit ens unim als milions d’homes i dones d’arreu del món que canten la Nit més Santa, encara que molts ja no sàpiguen gairebé què celebrem. Nosaltres que sí que ho sabem celebrem el Nadal enmig de restriccions però el celebrem perquè només la festa, la celebració del goig de viure i de creure pot salvar-nos. [Avui encomanem especialment la Pepi Boada, les germanes Rosa i Maria Soldevila, mossèn Ignasi Borrull, vicari de Sant Josep, els germans Joan i Josep Soler Amigó, l'Antonio López...] És molt probable que Nadal ens trobi cansats i afeixugats: la situació sanitària pesa sobre nosaltres com una llosa. Com ens la podem treure de sobra? La bona notícia de Nadal l’augura Isaïes, profeta i poeta, quan afirma que Déu trosseja el jou que ens pesa, la barra que portem a l’espatlla, l’agulló que ens arria... Només Déu i la fe en Déu pot destruir aquesta llosa: Quin alliberament! Quin descans! Quan ens fem humils de debò, quan ens experimentem l

Diumenge 3r d'Advent Estimats germans i germanes, A   l’evangeli que llegíem ahir dissabte hi ha una revelació enigmàtica. Se situa en el moment que Jesús, acompanyat de Pere, Jaume i Joan, baixa de la muntanya de la Transfiguració. Els apòstols escollits li pregunten a Jesús, després d’haver tingut aquella visió -Jesús enmig de Moisès i Elies: com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies? I Jesús els respon: És cert que Elies havia de venir a renovar-ho tot; i jo us asseguro que ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves mans. Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista.” Així doncs, Jesús identificava Joan Baptista amb Elies? El sentit que habitualment   es dona a aquesta expressió del Senyor és que Joan va fer per Jesús allò que Elies havia d'haver fet per a la vinguda del Senyor, però Joan no era Elies reencarnat. I mentre Jesús va

Celebrem la Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria. Recordeu la distinció entre enigma i misteri? L’enigma és per a ser resolt racionalment, el misteri és per contemplar-lo (JM Esquirol). Si ens atansem a la Immaculada amb les ulleres de la raó, no entendrem gairebé res. Si ens hi atansem amb la voluntat d’endinsar-nos en el misteri, seguirem sense entendre, però creurem i quan creurem, comprendrem (Goethe). Perquè per comprendre cal creure! I aleshores ens adonem que és raonable que una dona limitada i mortal fos preservada per gràcia de pecar, podent pecar, perquè tot forma part del pla de Déu. Tots recordem a l’Electa Piñol Roig, aquella bona feligresa casada amb el Josep Maria Ventura que va morir el passat 5 de febrer. I ens preguntàvem el perquè del seu nom. Personalment no he conegut ningú més que el portés. Electa és elegida. Maria és electa, però tots nosaltres també hem estat elegits en Jesucrist, des d’abans de crear el món... ho diu Sant Pau als d’Efes. I racion

Diumenge II d'Advent  Benvolguts germans i germanes, La tradició ha fet de Sant Lluc pintor, perquè escriu talment com si pintés. En aquest evangeli que hem proclamat pinta un clarobscur: d’una banda els poderosos de la terra, els qui exercien un càrrec, una zona obscura, perquè molts eren corruptes, foscos. De l’altra, Joan Baptista, pobre, a l’altra banda del Jordà, clar i itinerant i al marge del poder polític i religiós. Per cert que en parlar dels poderosos hi ha una anomalia. El pontificat era únic i, en canvi, Lluc parla del pontificat d’Anàs i de Caifàs. I és que Anàs havia estat destituït pel governador romà, però tota la vida va continuar exercint una influència determinant, encara que el càrrec l’exercís el seu gendre Caifàs.   Però tot aquell ordre corrupte, segons el profeta/poeta Isaïes, vindrà un dia que haurà de sofrir una gran transformació: s’alcen les fondalades i s’abaixen les muntanyes i els turons. És a dir, simbòlicament, els pobres són enaltits i els

Diumenge I d'Advent (C) Estimats germans i germanes, Sovint en el decurs de la nostra vida hem sentit parlar “del dia de demà”. A casa ens ensenyaven a estalviar “per al dia de demà”;   caldria pensar qui ens cuidaria “el dia de demà”, havíem de preveurem com deixaríem el món “del dia de demà”...   Avui seguim parlant de què passarà amb el nostre pis “el dia de demà”, si la pensió ens arribarà per viure “el dia de demà”. I parlem també de sostenibilitat, dels joves, dels que vindran, del futur de Badalona, de Catalunya, de l’Església del futur... En el fons, fugim cap endavant, amb la pretensió de pensar que sempre hi haurà un dia de demà, i que   encara hi serem per viure’l... Quan tot d’una, la pandèmia, la malaltia pròpia, la mort d’éssers estimats, la incertesa, ho ha fet trontollar tot i ens ha fet adonar que, en realitat, gairebé només tenim el dia d’avui, que l’esperat “dia de demà” ja ha arribat.   Sant Agustí a les Confessions , es pregunta: “Què és el temps? Si ningú

Paraules en la presentació del llibre “Autobiografía de un cura único” de Mn. Ignasi Torrent Portabella. Seminari Conciliar de Barcelona, 18 de novembre de 2021. Dedicació de les basíliques de Sant Pere i Sant Pau apòstols.   Ja heu endevinat que   l’acte d’aquest vespre és molt més que la presentació d’un llibre: és un homenatge al nostre estimat Ignasi Torrent Portabella. Aquest llibre de butxaca és breu. Però és molt dens. Resumeix quasi setanta-cinc anys d’una vida lliurada als altres. N’hi ha prou amb llegir la pàgina 65 per adonar-nos de la riquesa del teu itinerari vital.  Però jo em centraré en la teva vessant d’home d’Església. Recordo bé el dia de la teva ordenació sacerdotal a la Catedral el 15 de novembre de 2009, de mans del Cardenal Lluís Martínez Sistach. Quan els preveres assistents t’anàvem imposant les mans, tu ens miraves amb una mirada alhora agraïda i sorpresa i anaves dient baixet els nostres noms... ja eres sacerdot! Tenies 62 anys. Abans  havies passat p

“Les estrelles aniran caient del cel”.  Una frase enigmàtica de Jesús a l’evangeli d’avui  que en cert sentit continua vigent.  A la bíblia hi ha algunes referències a les estrelles. Abraham, savi astròleg, les contemplava i sabia entendre el seu llenguatge mut i encara que les constel · lacions, aquella nit meravellosa li estava dient que no podria ser pare, Jahvé, el seu Déu que era més alt que els estels li va prometre una descendència més nombrosa que les estrelles incomptables. De petits i de joves miràvem més el cel i jugàvem a endevinar les constel · lacions i experimentàvem la nostra petitesa davant de les distàncies que es mesuren amb any llum Avui, molts hem deixat de contemplar el firmament: els neguits quotidians ens ho impedeixen. Ens ho impedeix també la pantalla que ens absorbeix... Simbòlicament hi ha personatges famosos que eren per a nosaltres un referent, personatges estel · lars que, tot d’una, cauen en desgràcia i deixen d’il · luminar les nostres nits. Potser hi

Homilia   diumenge XXXI de durant l’any. Molts mossens, agents i voluntaris de Càritas, podríem donar testimoni que les persones amb escassos recursos són les que més aporteu a les col · lectes i a l’hora de fer donatius. Doneu de la vostra pobresa, amb una generositat que esborrona. Ho tenim present especialment avui, dia de Germanor per seguir el vostè exemple.   Les vídues, arquetipus bíblics de la pobresa al costat dels orfes, són protagonistes de la primera lectura, del salm i de l’evangeli d’aquest diumenge. Era temps de sequera. El profeta Elies, expulsat pel rei d’Israel buscava asil en terra estrangera. De primer prop del torrent de Kerit i quan aquest també estava sec, a Sarepta, actualment al Líban.   I és una mare vídua, reduïda a la darrera misèria que en aquell entorn eixut és l’encarregada per Déu d’alliberar el profeta emigrant de morir de fam. Acollir el profeta era un acte de fe en el mateix Déu i   tots sabem que acollir demana temps i dedicació, recursos...És

  Tots Sants 2021 Com serà el cel? Aquesta pregunta ens l’hem fet moltes vegades, però ens quedem sense resposta, en el núvol de no saber... Els místics, ens en donen alguna pista perquè n’han tingut un tast. Un místic belga, Jan van Ruusbroec, 1293-1381, escriu que en la vida perdurable “Crist serà el nostre xantre i el mestre del nostre cor, cantarà amb veu triomfant i dolça un cant etern, la lloança i l’honor del seu Pare celestial.”   I que tots cantarem aquest càntic amb cor alegre i veu clara... El cant, cantar en plenitud cants amb sentit ens fa gustar el cel... Ho diré al prefaci de la missa d’avui. Que a la nova Jerusalem, que és la nostra mare, “canta per sempre l’aplec festiu dels sants, germans nostres”. Hem sentit dir “qui canta prega dues vegades”, una frase atribuïda a Sant Agustí, però que en realitat sembla que és de Martí Luter. Que al capdavall va començar a ser un monjo imbuït de l’esperit de Sant Agustí. L a nit de Nadal del 1886 Paul Claudel, un jove de div

Diumenge XXXI de durant l'any “Tot home és mortal, Joan és home, per tant Joan és mortal.” Aquest era un sil · logisme senzill, que molts vam aprendre a lògica. Premissa major, premissa menor i conclusió. Un amic, metge i sacerdot, em deia que és un raonament mica capciós perquè sabem que tot home és mortal, perquè hem vist morir en Joan, en Pere i la Maria, aquests dies en Roberto i en Rafael Maria, monjos cartoixans... Abans de passar de l’universal al particular, hem passat del particular a l’universal. Però malgrat aquesta limitació nosaltres seguim usant aquesta lògica que ens serveix. Dic això perquè a l’evangeli d’avui en el debat amb el mestre de la llei, Jesús li planteja un sil · logisme. Aquell mestre li pregunta pel manament més gran, i Jesús li respon amb dos: “estimar Déu sobre totes les coses” (premissa major) i estimar els altres com a tu mateix (premissa menor). Aquells dos arguments devien convèncer el mestre de la llei que encara hi afegeix un matís interessa

  Diumenge XXIX de durant l’any Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de tres virtuts de les quals mai no en tindrem prou: la fe, l’esperança i la caritat. Sempre n’hauríem de demanar més... Les que en diem tècnicament, virtuts teologals i totes tres estan estretament unides. La primera lectura ens ha parlat de la fe: mantinguem ferma la fe que professem . Aquesta setmana m’he trobat pel carrer amb un bon feligrès habitual que, des de fa temps ha deixat de venir a la parròquia: “T’hem trobat a faltar, però m’han dit que vas als Carmelites...” I ell em respon amb tristor: “No, no hi vaig, és que no hi vaig tinc a dintre un rau-rau...” parlem-ne aviat amb calma... Però no és veritat que tots d’una manera o altra estem passant el rau-rau d’un dolor moral? Ens cal més fe i la fe s’ha d’alimentar perquè altrament mor. La fe d’infants ja no ens serveix. Cal una fe adulta, treballada i madura. El salm ens ha parlat d’esperança. I quina és l’esperança? Que l’amor de Déu no ens deixar