Jaume Aymar i Ragolta

Divendres V de Quaresma En memòria del germà Josep Maria (Francisco Hernández) de la Cartoixa de Montalegre  i de l’Àngel Playan de Can Pontons (Badalona) que han mort. Amics congregants dels Dolors, d’intents d’acabar amb Jesús, n’hi ha almenys dos abans de la crucifixió. Una vegada el van treure de la sinagoga i el volien tirar dalt a baix d’un barranc. Avui hem escoltat que el volien apedregar pel que consideraven una blasfèmia.  Però en les dues ocasions el Senyor s’escapoleix i en aquesta ocasió fuig a l’altra banda del Jordà. No es juga la vida ingènuament. És que no havia arribat la seva hora. Divendres vinent escoltarem com a Getsemaní, suant sang, sí que accepta que la seva hora és arribada: “Ningú no em pren la vida, soc jo que la dono lliurement”. Quantes persones seguint l’exemple han donat la vida lliurement, en el martiri o dia a dia, pas a pas. Aquesta matinada ha mort el germà Josep Maria de la Cartoixa, monjo des de feia setanta anys! En tenia 95. Ahir a la tar

  Parròquia de Sant Martí de Calonge, 28 de març de 2023 Estimats amics, una vegada en la paret del despatx del doctor Jubany - que fou bisbe de Girona i després arquebisbe de Barcelona i que és qui em va ordenar- vaig veure penjat un poema manuscrit de Joaquim Ruyra que em va agradar molt i que és una bona meditació:   Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu i enamorat segueixo sa doctrina no vull saber la causa ni el motiu de res que hagi dictat sa veu divina. Vull creure refiat cluca la nina el cor rendit, l’enteniment passiu Senyor soc un infant aquí em teniu sols vostre mà de Pare m’encamina.   Estem de dol per la mort de la Montserrat, no per esperada menys dolorosa. Ha estat gairebé dos anys molt limitada a l’hora d’expressar-se, però els qui hi heu estat més a prop -el Joan, les nebodes, les cuidadores...- sabíeu que us sentia i heu fet tot el possible perquè anés seguint quotidianament, amb serenor, la marxa de la família, de Colonico i de Calonge. Ella

Estimats amics, la mort és una evidència. La resurrecció és objecte de fe. Però Jesús no s'identifica només amb la resurrecció. S'identifica amb la resurrecció i amb la vida. Parla de dues coses, de la vida i la resurrecció.  Ahir al matí la Montserrat, després de gairebé dos anys que no s'havia pogut expressar amb paraules agonitzava. A la seva cambra vam celebrar l'eucaristia, Hi havia llàgrimes serenes als ulls dels seus. Era una dona creient, una mestra que ens estava donant al llit de mort la seva darrera lliçó: la de la ciència del patir. Havíem tingut llarg temps per preparar-nos pel seu comiat. Ahir mateix a la tarda, em comunicaven la seva mort. A molts pobles, històricament, quan algú agonitzava s'anava a buscar el sacerdot perquè li administrés els darrers sagraments. Dir que havia vingut el capellà era sinònim que estava a punt d'expirar. I la unció dels malalts esdevenia l'extremaunció. Però com reacciona el Senyor davant de la malaltia de Llàtz

Virgil Ani puja al Paradís Tieta, dimarts passat, quan vas trucar la mare per dir-li que el Virgil ja havia expirat, jo era al seu costat i la Mari Luz, la mare, va respondre de seguida: “Ja s’ha trobat amb els seus pares!”. I, de fet, la paraula que el Virgil va repetir més al llit de l’agonia va ser aquesta la de “mare, mare...”. Segurament sentia propera la mare Smaranda, morta jove i probablement també Beatriu, com escrivia des de Colòmbia el comú amic Mauricio Chinchilla. El Virgil s’enfadava amb els qui parlaven del setè aniversari de la “mort” de Dante. Deia convençut que el que estàvem celebrant era el centenari de la seva pujada al Paradís i va promoure tot un monogràfic a Catalunya Cristiana. Els capellans no en parlem gaire del Paradís, ni del Cel, ni del més enllà... Potser per allò de Witgenstein que d’allò que no en podem parlar millor guardar silenci. Però crec que n’hem de tornar a parlar. En Virgil en parlava sense embuts. Molts en el decurs de la història n’han pa

  Dominica letare Amics, Diuen que a la porta d’una església hi havia un captaire cec. Un rètol deia lacònicament: “Soc cec”. No recollia gaire. Un publicitari es va oferir a canviar-li el redactat. Ell va acceptar. L’endemà la gorra era plena de bitllets i monedes. Què deia? Senzillament: “És primavera i jo no ho puc veure.” Aquell dia tothom es va fer càrrec de la sort d’aquell orfe de llum. El cec de l’evangeli no tenia cap culpa de ser-ho.   Era un home pobre i sincer que va acceptar la presència i el misteriós contacte o unció de Jesús. Es va deixar tocar per Jesús. Va anar amb docilitat a rentar-se en l’aigua significativa de Siloè. Són personatges estel · lars en aquesta hora quaresmal.   Quan després rellegiu aquest llarg passatge noteu que només davant d’ell i de la dona samaritana Jesús va dir “jo sóc”. I ells van fer el procés de passar de veure un home, un profeta i finalment, el fill de Déu. Un instant pot passar a ser anodí a ple de sentit. Com aquells que vius tu q

Estimats amics,   Era a Mont Athos. Després d’una caminada de dues hores vam arribar al Monestir de Stavronikita (la victòria de la creu) i un monjo jove ens va oferir un got d’aigua fresca i uns dolços i ens va ensenyar una pintura de l’església on hi ha representat el diàleg de l’evangeli que hem proclamat avui el de Jesús i la samaritana. En aquesta pintura, la samaritana va elegantment vestida, una mica provocativa i cridanera, molt diferent de les altres dones santes representades en les venerables icones. El mateix Sant Joan Crisòstom -ens va dir el monjo- se sentia pertorbat pel fet que Jesús havia fet d’aquesta dona frívola una interlocutora vàlida. I ens explicava que aquell passatge a l’església oriental el valoren molt perquè només hi ha dos moments als evangelis que Jesús es presenta com: “Jo soc”. Aquest de la samaritana i el del cec de naixement. Recordem el de l’invident: -Creus en el Fill de l'home? Ell li va respondre: I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?

Homilia diumenge tercer Quaresma. Estimats amic, Era a Mont Athos. Després d’una caminada de dues hores vam arribar al Monestir de Stavronikita (la victòria de la creu) i un monjo jove ens va oferir un got d’aigua fresca i uns dolços i ens va ensenyar una pintura de l’església on hi ha representat el diàleg de l’evangeli que hem proclamat avui: el de Jesús i la samaritana. En aquella pintura, la samaritana va elegantment vestida, una mica provocativa i cridanera talment com una dama de la cort, molt diferent de les altres dones santes representades en les venerables icones. El mateix Sant Joan Crisòstom -ens va dir el monjo- se sentia pertorbat pel fet que Jesús havia fet d’aquesta dona frívola una interlocutora vàlida. I ens explicava que aquell passatge el valoren molt perquè només hi ha dos moments als evangelis que Jesús es presenta com: “Jo soc”. Aquest de la samaritana i el del cec de naixement. Recordem-lo: -Creus en el Fill de l'home? Ell li va respondre: I qui és, S

Estimats amics, una vegada en la paret del despatx del doctor Jubany, que és qui em va ordenar, vaig veure penjat un poema manuscrit de Joaquim Ruyra que em va agradar molt i que vaig pensar que era una bona meditació per aquest temps de Quaresma. Ara m’adono que aquest poema lliga misteriosament amb   l’evangeli que aclamem de proclamar. Comença dient: Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu i enamorat segueixo sa doctrina no vull saber la causa ni el motiu de res que hagi dictat sa veu divina. Vull creure refiat cluca la nina el cor rendit, l’enteniment passiu Senyor soc un infant aquí em teniu sols vostre mà de Pare m’encamina. Aquell dia, potser d’hivern o de primavera, no ho sabem, com el que estem vivint ara mateix, Jesús convida tres dels apòstols més difícils de convèncer, Pere, Jaume i Joan a fer una caminada i   a pujar a una muntanya alta. I al Tabor no van pujar-hi com es puja avui amb uns taxis que van molt de pressa. Devien pujar-hi, segurament, a peu. No