Jaume Aymar i Ragolta

Estimats germans i germanes, Gairebé ningú no estem disposats a perdre res. Aquesta és la veritat. Ni a renunciar. Però la mateixa vida ens va portant petites o grans pèrdues i renúncies. I un s’adona que quan les viu amb amor, aquelles pèrdues esdevenen guanys i les renúncies, ofrenes d’un mateix. I que, a poc a poc, sense esperar-ho, sense saber com, va essent recompensat. Aquella dona sunamita, d’acord amb el seu marit, li regala a Eliseu una ermita o, avui diríem, un petit apartament a la terrassa. Una habitació amb el més indispensable: un llit, una taula, una cadira i un llum per trobar-se còmode! No cal gaire més. És el sentit profund d’hospitalitat que tenen els orientals, però encara més aquella dona reconeix en el profeta Eliseu un “home de Déu”. Quants gests semblants de generositat en el decurs de la història! I Eliseu no ho refusa, i li retornarà a aquella dona el cent per u, i li promet que passat un any, amanyagarà un fill. “No avantposeu res a l’amor de C

Estimats germans i germanes, Gràcies a tots els que aquests dies us heu interessat per la meva salut i m’heu enviat les mostres de les vostres pregàries i del vostre afecte. Estic patint encara les seqüeles de la pancreatitis. El diagnòstic és clar. I potser fins que no m’operin continuaré tenint molèsties. Entre tant, com diuen “tranquil · litat i bons aliments”. És tot una experiència aquesta d’estar malalt. Molts l’heu viscuda o la viviu. Tots som aprenents de la “ciència del patir”, la última pastoral del venerable doctor Torras i Bages. No tingueu por, repeteix Jesús tres vegades, i jo em pregunto quina és la por que no hem de tenir? Perquè la por és un sentiment bàsic de l’ésser humà. “La por guarda la vinya” diem en català i, també “la persona covarda de molts mals es guarda.” Una vegada acabada a la missa a sant Francesc m’acomiadava a la porta dels feligresos com tenia per costum. Havia predicat sobre la importància de no tenir por. I una senyora prement-me les mans for

Corpus 2020 Importància del nostre cos. I d’escoltar el nostre cos. N’estic fent experiència aquests dies de malaltia, que són com un confinament dins d’un confinament. Des de fa milers d’anys es va relacionar el cos humà amb el cos social per tant, de la mateixa manera que escoltar el nostre cos ens ajuda a entendre en profunditat el temps que estem vivint, també escoltar el cos social, el nostre entorn, ens ha d’ajudar a comprendre el temps que estem vivint. Moisès explica al poble el sentit amagat del llarg camí que ha fet pel desert: “per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments.” I no és veritat que nosaltres hem viscut aquests dies una prova?   L’aflicció, la privació de moltes coses sobre tot de veure i poder abraçar els éssers estimats... Un temps de conèixer els nostres sentiments, un temps de dubte... Tot això no és perquè sí. Deu tenir un sentit amagat. Deu tenir un per a què.    L’afli