Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XXXI de durant l'any “Tot home és mortal, Joan és home, per tant Joan és mortal.” Aquest era un sil · logisme senzill, que molts vam aprendre a lògica. Premissa major, premissa menor i conclusió. Un amic, metge i sacerdot, em deia que és un raonament mica capciós perquè sabem que tot home és mortal, perquè hem vist morir en Joan, en Pere i la Maria, aquests dies en Roberto i en Rafael Maria, monjos cartoixans... Abans de passar de l’universal al particular, hem passat del particular a l’universal. Però malgrat aquesta limitació nosaltres seguim usant aquesta lògica que ens serveix. Dic això perquè a l’evangeli d’avui en el debat amb el mestre de la llei, Jesús li planteja un sil · logisme. Aquell mestre li pregunta pel manament més gran, i Jesús li respon amb dos: “estimar Déu sobre totes les coses” (premissa major) i estimar els altres com a tu mateix (premissa menor). Aquells dos arguments devien convèncer el mestre de la llei que encara hi afegeix un matís interessa

  Diumenge XXIX de durant l’any Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de tres virtuts de les quals mai no en tindrem prou: la fe, l’esperança i la caritat. Sempre n’hauríem de demanar més... Les que en diem tècnicament, virtuts teologals i totes tres estan estretament unides. La primera lectura ens ha parlat de la fe: mantinguem ferma la fe que professem . Aquesta setmana m’he trobat pel carrer amb un bon feligrès habitual que, des de fa temps ha deixat de venir a la parròquia: “T’hem trobat a faltar, però m’han dit que vas als Carmelites...” I ell em respon amb tristor: “No, no hi vaig, és que no hi vaig tinc a dintre un rau-rau...” parlem-ne aviat amb calma... Però no és veritat que tots d’una manera o altra estem passant el rau-rau d’un dolor moral? Ens cal més fe i la fe s’ha d’alimentar perquè altrament mor. La fe d’infants ja no ens serveix. Cal una fe adulta, treballada i madura. El salm ens ha parlat d’esperança. I quina és l’esperança? Que l’amor de Déu no ens deixar

  Homilia diumenge XXVIII durant l’any Vet aquí la inscripció que hi ha en un quadre de la Cartoixa de Montalegre que representa Sant Bru. Perquè així com hi ha sants que han destacat per la recerca de la Veritat, com Sant Albert Magne o Sant Tomàs, i Sants que han destacat per la recerca de la Bellesa, com sant Agustí (“tard us vaig cercar Bellesa sempre antiga i sempre nova") o el Beat Angèlic, Bru es distingeix per la recerca de la Bondat. Bondat, Veritat i Bellesa, es poden posar l’una en el lloc de l’altra, però són diferents, tenen matisos diferents... La bondat és, entre moltes d’altres coses, l’harmonia de l’ésser humà amb la creació de Déu que, un cop creada va veure que tot era bo, i bo de debò i va crear l’home i la dona a imatge i semblança seva perquè veiessin que tot era bo i bo de debò. Essent rigorosos, la paraula grega era alhora bo i bell. Així ho sentíem en aquesta pregària de lloança a la creació que celebràrem aquí mateix divendres passat.   I Sant Bru, des

  Homilia Diumenge XXVII de durant l'any   Estimats germans i germanes, El dia que vam pujar a Montserrat, a principis de setembre, amb els confrares i confraresses, de la Mare de Déu, hi havia un casament a la Basílica. Mentre nosaltres sortíem, la núvia arribava en un bell carruatge. Quan va haver passat,   darrera nostre, una dona va dir amb rotunditat: “Demà ja estan separats!”   Certament s’hauria pogut estalviar aquest comentari. Però expressa el sentir general: els matrimonis avui no duren com els d’abans, augmenten les separacions, els divorcis, les nul · litats... Molts s’espanten davant d’un compromís que saben que és de per vida. Les crisis matrimonials sovint s’afronten superficialment i molts ni volen recórrer a l’ajut de professionals. Si n’hem tingut a la nostra família, sabem el dolor que les ruptures representen, especialment quan hi ha fills. En un món on tot sembla efímer, costen els projectes duradors. Però fa més soroll un arbre en caure que mil en créixe