Dijous Sant 2020

Estimats germans i germanes,

Aquests dies, més que mai, tenim l’ocasió de fer els àpats a casa. A moltes llars, hi ha encara un quadre o una imatge del Sant Sopar. Recordo que de petit m’embadalia mirant el de la casa dels meus avis i em sorprenia que –a diferència d’altres- tots els apòstols estiguessin drets, com un record del precepte de menjar-se’l a corre-cuita com hem escoltat al llibre de l’Èxode. El que no sabia encara és que Jesús havia compartit molts altres àpats amb els seus deixebles, àpats assossegats que acompanyaven la paraula amb l’ensenyament... a l’evangeli n’hi ha d’explícits com aquell esmorzar a la platja amb Jesús Ressuscitat. Per això aquests dies ben segur que molts que esteu sans i estalvis aprofiteu els àpats per conversar i els prolongueu en una sobretaula llarga. I aquell dinar o aquell sopar de família poden esdevenir la millor imatge del Sant Sopar.

La Pasqua jueva esdevingué de seguida el memorial de l’alliberament del jou del Faraó. Nosaltres també comencem a percebre un cert alliberament moral quan disminueixen els contagiats i sembla que es vagi acostant la llum al final del túnel. Però sobre tot quan pensem que tot el que estem vivint ens obre a una etapa nova.

Aquest any, òbviament, no podrem rentar els peus, aquell gest eloqüent de Jesús abans de la cena. Aquest gest que recorda el que Maria, la germana de Llàtzer va fer-li un temps abans, davant de l’escàndol del propi Judes Iscariot. Pensem com podem "rentar-nos els peus als uns als altres" és a dir com ens podem servir amb promptitut i suavitat.

Confuci deia que “quan el savi assenyala la lluna, el neci es queda mirant el dit.” Certament que és molt greu el temps que estem travessant, certament que cada vida humana és preciosa, és cert que milers de persones s’han infectat, que tots som candidats a la malaltia i que moltes moren en la solitud i l’aïllament... però no ens podem limitar a fer el recompte de víctimes, ni a plànyer-nos pels límits de la sanitat, tot això apunta a alguna cosa, més de fons, allò que alguns anomenen “canvi de paradigma”, un canvi de mentalitat i de models de convivència.

Hi ha una pel·lícula turca, altament recomanable: “Milagro en la celda 7”. Tracta de l’extraordinària relació entre el Nemo, un reclús mentalment disminuït i la seva filleta Ova, enmig de circumstàncies molt tràgiques. Crec que és un dels bons exemples de la revolució de la tendresa que promou el Papa Francesc.

I per què en parlo avui, Dijous Sant? Perquè en algun moment, contemplant aquells presoners en la cel·la col·lectiva fent un àpat i escoltant tocar i cantar un reclús traïdor, vaig pensar en el Sant Sopar, quan els deixebles –perseguits i malvistos- encara s’havien de convertir. I vaig pensar també en les emotives escenes que ens presenten la conversió, el canvi radical d’aquells homes, gràcies a la relació de tendresa entre el pare i la filla, el comportament fins i tot heroic del Nemo i la conversa amb l’Ova que és petita, però molt assenyada i que va preguntant a cada reclús quina és la seva malaltia i ells li obren el cor.

Fa anys un amic em va regalar un gravat que porta per títol “Preserva l’ànima i el cos” i és de l’any 1915 en plena primera guerra mundial. Es veu un capellà que dóna la comunió als soldats... Aquell bon amic que me'l regalà, també capellà i metge, no em va fer cap comentari, però aquests dies he entès el sentit –profètic- d’aquell regal. I dilluns passat, en  l’aniversari de quatre companys vaig confegir aquest sonet.

Sonet eucarístic en el 34è aniversari d’ordenació sacerdotal.

6 d’abril de 2020,  vigília de Dimarts Sant, missa crismal.

Ai quin aniversari tan estrany!

El silenci és dens, la quietud rara;

tens la mirada fixa bon company!

La natura s’atura, el brogit para.

Fa ben poc he quedat orfe de pare:

se’n va anar, dolçament, pel viarany,

més l’ombra seva –llarga- avui m’empara

i em fa fort per vèncer el desengany.

Vull fer com aquest capellà antic

que alimenta els soldats que van al front

et porta a Tu que ets Pau i d’Amor font.

Sí, us duc un tresor, us duc l’Amic,

no puc fer un altre gest per expressar

que dar-vos un bocí del seu sant Pa.