Jaume Aymar i Ragolta

Estimats germans i germanes, Avui comença l’any Xacobeu que, degut a la pandèmia, s’estendrà dos anys 2021 i 2022. Demà sortim cap a Santiago amb el Pare Tomás Palliparambill, allí ens trobarem amb l’Enric el director del cor i la seva esposa. Encomaneu-nos... Cada persona que pelegrina a Sant Jaume, o a d’altres centres de pelegrinatge, ho fa per motius diversos. Cada persona amb nom i cognoms, és única i irrepetible. I hem de mirar la persona. No hi ha religions, hi ha persones religioses, no hi ha malalties, hi ha persones malaltes (els símptomes de la Covid són tan diversos i fins i tot personals!). M’atreviria a dir, no hi ha formacions polítiques, hi ha persones que es dediquen a la política. En el decurs dels darrers deu anys, la Catedral de Santiago de Compostel·la ha estat bellament restaurada, recobrant el seu antic esplendor com a lloc d’acolliment i de pregària de milers i milers de pelegrins de tot Europa. Després de setmanes o de mesos de travesses sovint difícils, q

Déu vos guard Des de demà passat divendres, 23 de juliol fins al 8 d’agost, se celebraran els Jocs Olímpics d’estiu de 2020 a Tòquio organitzats pel Comitè Olímpic Internacional. Inicialment estaven previstos per al 2020, però van haver d’ ajornar-se fins enguany arran de la Pandèmia de la COVID-19. Els Jocs se celebraran, majoritàriament, a porta tancada. També l’esport evoluciona: als Jocs s’hi incorporen esports nous com ara el bàsquet 3x3,   que es juga en la meitat d'un camp normal de bàsquet de cinc jugadores, i cada equip ha de llançar la pilota a la mateixa cistella, o bé el futbol   freestyle , estil lliure,   que és l’art de l'expressió personal mitjançant el malabarisme creatiu, jugant futbol i utilitzant qualsevol part del cos, excloent els colzes de les mans... A més, com que el comitè amfitrió pot afegir esports al programa olímpic, hi haurà per primera vegada competicions de karate, escalada esportiva, surf i monopatí de carrer. També es recuperen el beisbol

Diumenge XVI de durant l'any  Estimats germans i germanes, L’Evangeli d’aquest diumenge se situa després de l’episodi de la mort de Joan el Baptista: un tràgic final arran d’una festa frívola. Un fet aquest que va doldre molt el Senyor: Jesús estava de dol i alhora era el moment d’un nou impuls. El grup de Jesús s’havia fet famós i la gent no els deixava ni temps per menjar. I, d’altra   banda, Marc ens relata el retorn dels dotze aquella missió de prova, aquell assaig de missió que escoltàvem diumenge passat. Els apòstols conten a Jesús tot el que havien fet i ensenyat. I devien estar físicament cansats. Així doncs tenim a Jesús de dol i   -i allò que cansen més són les emocions- havent de donar resposta a moltes necessitats... i els apòstols també. Però aquell temps de descans a què el Senyor els convida resulta frustrat... Aquest divendres ens arribava una notícia trista, que al bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona, li han detectat un tumor de pàncrees. El bisbe, que f

  Déu vos guard, avui 14 de juliol és la festa nacional francesa.   Commemora la festa de la Federació, que celebrava el primer aniversari de la presa de La Bastilla, i marcava la fi de la monarquia absoluta. En èpoques de bonança, als jardins del Palau Robert de Barcelona, obra d’un arquitecte francès, H. Grandpierre, dirigida per Joan Martorell,   els francesos residents aquí celebraven amb molt de color la seva festa nacional. I és que   Catalunya, en el decurs de la història, ha tingut una estreta relació territorial, cultural i, fins i tot espiritual, amb França, molt enriquidora.   França és capdavantera en la gestió de la diversitat religiosa i cultural, model que, adaptat, podem emular. Hi ha una dita entre els historiadors: “Quan França es refreda, Europa esternuda”, indicant que tot el que s’esdevé en el país veí repercuteix directament en tot el vell continent. Bon dia.

Diumenge XV del temps ordinari Estimats germans i germanes, La primera lectura d’avui se situa en el temps en què el poble hebreu estava dividit en dos regnes: Israel al nord i Judà al sud. Amós era del sud era pastor de Téqoa a dues hores de Betlem, al cor de Judà. Un pastor a qui una indefugible crida divina el va arrencar de la seva comoditat i, sense ser profeta professional, se’l va emportar a predicar al nord. El santuari estatal del nord es deia Beth-el. Allí la inesperada veu del profeta pastor de Judà s’alça com un crit dels pobres i anuncia un perill: l’amenaça de la poderosa Assíria. Amós, denuncia la idolatria, les injustícies socials, la immoralitat ètica, i el culte corrupte reduït a l'exterioritat en uns temps pròspers. Una veu dissonant enmig   de l’opulència, la despreocupació   i el complex de seguretat de què gaudia una minoria afortunada (Cf. Gomà). Amós havia anunciat la mort violenta del rei i la deportació del poble lluny de la seva pàtria. El passatge

Bon dia L’esposa del diaca: consentiment i acompanyament és el títol d’un llibre de maduresa Montserrat Martínez Deschamps, esposa del diaca Aureli Ortín -ordenat fa 39 anys- que s’acaba de publicar. La Montserrat i l’Aureli porten 51 anys de matrimoni. Un dels elements que el llibre destaca és que: “és creixent l’autocomprensió de l’esposa com a esposa del diaca, la valoració del seu rol i la seva espiritualitat específica, per a ser així suport decidit de l’espòs en la seva missió de ser pont entre la societat i la resta de la jerarquia”. Un dels suggeriments que el llibre aporta és que “els responsables de la formació diaconal en les diòcesis, haurien de vetllar perquè hi hagi uns programes formatius per a les esposes, que facilitin la comprensió del ministeri diaconal i de la missió de l’espòs que elles acompanyen.” El Cardenal Joan Josep Omella, en el pròleg, manifesta el seu desig que aquesta obra ajudi a les esposes dels diaques i a les comunitats de l’Església, a trobar l’

Diumenge XIV de durant l’any El profeta Ezequiel se sent enviat per Déu a un poble “de cara endurida i cor empedreït.” Vet aquí dos trets que encara avui continuen ben vigents. Ésser una cara dura és una expressió col · loquial que encara avui fem servir per designar una persona desvergonyida, descarada... que no l’importa mentir per aconseguir els seus objectius. La persona que es creu que la fi justifica els mitjans, i com que la finalitat és bona, tots els mitjans són útils per arribar-hi. Doncs resulta que no, la fi no justifica els mitjans. Tot i que tantes persones, potser fins i tot ben intencionades, s’ho creguin, la fi no justifica els mitjans. Per més que la fi sigui excelsa, sublim, la millor fi... no justifica els mitjans. A   més sembla que l’autor d’aquesta frase perversa, “la fi justifica els mitjans”, no és Maquiavel com molts pensen i citen acríticament, sinó Napoleó Bonaparte un dels homes més poderosos de la història que la va dir després de llegir El Príncep de