Entradas

Amics del desert

Homilia diumenge segon d’Advent Estimats germans i germanes, Dijous passat, dia 1 de desembre, vam celebrar la festa de Sant Charles de Foucauld, canonitzat el passat mes de maig pel Papa Francesc.   Charles de Foucauld és una personalitat molt rica: un convers, un enamorat de la poesia i l’espiritualitat dels tuaregs o amazighs, - paraula que significa “homes lliures”, aquestes ètnies avui tan presents entre nosaltres i encara tan desconegudes- un explorador del nord de l’Àfrica, un místic contemplatiu, ermità, monjo, finalment prevere i un referent contemporani de l’anomenada “espiritualitat del desert” que avui suscita en molts atracció. És probable que hàgiu sentit parlar de la xarxa d’amics del desert, persones que practiquen la meditació amb l’impuls, entre d’altres, de Pablo D’Ors. Doncs bé, dijous al Seminari de Barcelona vam celebrar la memòria de Sant Charles de Foucauld amb una pregària silenciosa i la presentació d’un llibre a ell dedicat l’autor del qual és el profe

Evitem normalitzar el mal

H omilia diumenge primer d’advent Estimats germans i germanes, És un tòpic dir que advent és un temps d’esperança, ho diem i ho repetim cada any, però sembla que no ens ho acabem de creure. Preguntem-nos de debò si som persones esperançades i esperançadores. I em direu i com podem ser esperançats i esperançadors veient allò que veiem al voltant nostre, ben a prop nostre: malalties, morts, divisions entre germans en el si mateix de l’Església, corrupteles, curses de poder... Com podem estar esperançats quan mirem a la nostra ciutat: misèria amagada, brutícia als carrers, projectes encallats, assentaments de persones vingudes de lluny... Com podem estar esperançats quan mirem al món:   guerra a Europa, fams, amenaces de variants de pandèmies, violació de drets humans, atac als innocents... És que els cristians som uns il · lusos que no ens n’adonem del que està passant a prop nostre i al món? Si algú no se n’adona és o bé perquè ha perdut el sentit de la realitat -que és una patologi

El Regne és el Paradís

Crist Rei 2022 Estimats, En el moment que Lluc va redactar la història de la Passió, tenia molt present els condicionaments de l’Església del seu temps. En aquelles primeres comunitats, ho relata la segona part de l’evangeli, el llibre dels fets dels apòstols, alguns havien acusat els cristians de tenir per Rei a Jesús en detriment del Cèsar. I la intenció de l’evangelista és provar que la intenció de Jesús era oposada a la de l’Imperi. El fragment que hem llegit està emmarcat en aquest context històric. Lluc, bon pintor,   menciona el rètol de la creu: “el rei dels jueus”. Escrit en vàries llengües per ordre de Pilat, aquell rètol era un equívoc sagnant: pels romans una mofa, pels jueus un insult. Però també entra dins de l’estil de Déu escriure la seva veritat per ma pecadora. I Lluc ens convida que el llegim amb els ulls de la fe. És veritat que Jesús és Rei, el rei és el que regeix, el que governa, el que decideix, però la reialesa de Jesús no té res a veure amb el poder, ni am

Poetry and prophecy

Trobada internacional d’Universitats Lassalianes. Temple de la Sagrada Família de Barcelona, 10.11.22 In the name of the Father and the Son and the Holy Spirit. Here, at this point, two trinities converge: that of Heaven (Father, Son and Holy Spirit) and that of earth (Jesus, Mary and Joseph). Upon entering here the first thing we feel is surprise, admiration and a deep emotion in front of this unique construction. Here, poetry, architecture and prophecy, dialogue. The exterior of the Sagrada Família looks so much like a rocky mountain in the middle of the city, a great fortress, heavily loaded with elements. In interior, on the other hand, there is a great simplicity, the light enters indirectly, it seems that we are entering a forest, in that beech grove of Jordà, near Olot, in the north of Catalunya, which Joan Maragall, poet friend of Gaudí, was talking about. When in 2010, in preparation for the visit of Pope Benedict XVI, they removed the scaffolding from the nave, the fore

Testimonis del món nou

Estimats germans i germanes. Vivim immergits en el misteri. I ho podem constatar cada dia, quan els esdeveniments, les trobades inesperades, els fets nous ens interroguen, ens sacsegen… tot el que ens passa, ho podem llegir en clau de fe. I descobrir com el Senyor ens pica l’ullet i posa en qüestió les nostres excessives previsions. I això desvetlla en nosaltres el temor de Déu del qual parla el profeta Malaquies a la primera lectura que hem proclamat que no és la por de Déu, si no que és el principi de la saviesa. El temor de Déu és un dels set dons de l’Esperit Sant, el do que ens salva de la supèrbia de creure que estem sols en l’univers. El llibre dels Proverbis diu també que el temor de Déu és avorrir el mal: “Déu avorreix la supèrbia i l’arrogància i el mal camí i la boca perversa”. Els que temen el Senyor no es deixen enganyar pels profetes de calamitats. Tot el que Jesús anuncia: persecucions, terratrèmols, epidèmies i fam ha passat en el decurs de la història i continua pass

Trampa saducea

Diumenge XXXII Estimats, aquesta setmana molts hem visitat el cementiri o el columbari, hem pregat pels nostres difunts, hem pensat més en la mort i en el més enllà. És just i necessari. És convenient. I també és insuficient. Perquè com va dir, profèticament, Gustavo Adolfo Bécquer: “ Díos mío qué solos se quedan los muertos! ” I l’evangeli d’avui ens parla de la resurrecció. Ens en parla a partir d’aquesta topada amb els saduceus. També les topades poden ser fructuoses. Aquells homes que no creien en la resurrecció, havien caigut en el seu propi parany.   El parany saduceu, la trampa saducea, és una expressió que ha   passat a la nostra parla, és la pregunta capciosa que es planteja amb ànim de comprometre l'interlocutor, perquè qualsevol resposta que doni pot ser mal interpretada o considerada inconvenient.   Els saduceus eren experts en plantejar aquest tipus de qüestions enverinades:   per exemple, aquesta d’avui si una dona té set esposos, en la resurrecció, quin serà el s

La trobada amb la Veritat

Fidels difunts 2022 Estimats, heu vingut aquí aquest vespre a pregar pels vostres difunts. Els nostres difunts són allò més sagrat, més nostre, el més gran. Els sentim propers, experimentem que continuen vetllant per nosaltres, tenim l’esperança que els tornarem a veure... Mossèn Enric Grases va ser molts anys el rector de la parròquia de Santa Clara de Morera.   La seva germana Montserrat, membre de l’Opus Dei, va ser declarada venerable per l’església. Predicar quan mor el pare o la mare o un germà del qui celebra no és fàcil. Allò que prediques als altres aquell dia t’ho has de predicar a tu mateix, deia el P. Josep Maria Soler, abat emèrit de Montserrat. Doncs bé, mossèn Enric li va dir al seu pare, en castellà: “Papá ha llegado la hora de la Verdad”. I penso que és ben bé així. La mort és l’hora de la Veritat. Un professor de la Facultat de Filosofia, el laic Antoni Bosch Veciana, diu que tant Sòcrates com Crist moriren per la Veritat.   Tots nosaltres som buscadors de la Ve