sábado, 10 de abril de 2021

Forjadors del bé comú

Diumenge de l'octava de Pasqua

Escoltant aquesta descripció que el llibre dels Fets dels Apòstols fa sobre la multitud dels creients: que tenien un sol cor i una sola ànima, que tenien els béns en comú i per això no tenien pobres, que no hi havia ningú que visqués en la indigència... podem pensar, d’una banda, que lluny que estem d’aquest estil de viure tan autèntic dels primers cristians. I també ens podem consolar pensant que aquesta descripció està idealitzada, que en realitat no era ben bé així... D’una banda els evangelis ens permeten afirmar que ja des de temps apostòlics hi havia resistències a l’acció de l’Esperit Sant i rivalitats. N’hi havia, com Tomàs, que es negaven a creure en el testimoni de la comunitat reunida quan li deia: “Hem vist el Senyor”. I segurament n’hi havia més que també dubtaven, ho diuen les Escriptures a l’hora de parlar de l’Ascensió: “Alguns d’ells dubtaren...” En qualsevol cas, si el comportament de la primitiva comunitat cristiana no fou així en molts casos, hauria d’haver estat així en molts d’altres, i hauria de ser així sempre. Diuen els clàssics que la història explica les coses tal i com van passar i la tragèdia tal com haurien d’haver passat. I en el decurs de la història hi ha moltes persones que, malgrat el seu context difícil, destaquen pel seu testimoniatge creïble al servei del bé comú. Homes i dones, que s’han entusiasmat per aquest model de les primeres comunitats cristianes i que ho han compartit tot. Són d’aquells benaurats que han cregut sense haver vist.

Tres testimonis. Ja sabeu que aquesta setmana ha mort, quasi centenari, Felip d’Edimburg, espòs de la Reina Isabel d’Anglaterra. Alguns han fet notar que la seva mare, la princesa Alícia de Battenberg, fou una dona amb una vida extraordinària: sorda de petita, va aprendre a llegir els llavis, en anglès, francès, alemany i grec. Casada amb el príncep Andreu de Grècia i Dinamarca, la princesa Alícia tenia una gran sensibilitat social i quan va esclatar la primera guerra dels Balcans el 1912, es va traslladar al camp de batalla i es va dedicar a guarir ferits i a salvar vides. I quan el 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial, Alícia atenia menjadors per a gent de pobresa extrema, cedint les seves racions de menjar als orfes o a qualsevol que ho necessités; quan la xoà va arribar a amagar una família jueva a casa seva. El seu suport als més necessitats en un context de tanta violència, li va valdre el reconeixement d’heroïna de l’Holocaust.  Conversa a la fe cristiana ortodoxa, i malgrat els seus trastorns, va arribar a fundar una congregació religiosa, la Germandat de Marta i Maria i per sostenir-la sempre va estar buscant recursos.  Seguint el seu desig, les seves restes reposen a l’església de Santa Maria Magdalena, a la muntanya de les Oliveres a Jerusalem.

Un altre testimoni ben recent de lluita per al bé comú. Diuen que informació és poder, però no sempre, depèn com tot de l’ús que se’n faci. L’Arcadi Oliveras, traspassat aquest dimarts, era un home molt ben informat, tenia dades contrastades de primera mà, però el seu cabal d’informació l’invertia al servei del bé comú, al servei d’un ordre just i magnànim.  Practicava la política en la seva accepció més sublim: l’art de governar la polis, aquella art que conreen els filòsofs, aquells qui no gosen anomenar-se savis, però que estan enamorats de la saviesa. Al seu costat sempre apreníem. Pensava el que deia i sabia fer-se entendre. Cal agrair-li a l’Arcadi la seva lluita, la seva fe,  la seva enteresa davant la malaltia, i  les lliçons que ha impartit fins als seus darrers dies. Personalment li vull agrair el seu testimoni a Catalunya Cristiana i a Ràdio Estel. Perviurà en les lluites i en el cor de molts que, com ell, han fet de la justícia i la pau la seva bandera.

Un altra testimoni recent. Som a un barri de Badalona, a principis del segle XXI. Un home jove, ben vestit, amb cartera, molt trist, truca a la porta del senzill edifici de Càritas parroquial, cedit per l’Ajuntament. La responsable li obre la porta, una mica encuriosida d’aquella visita inesperada, pensant que seria un venedor: “Senyora, em fa vergonya dir-li però aquest matí, a l’hora d’esmorzar, la meva filla petita m’ha demanat ColaCao per la llet i he hagut de dir-li que no teníem ni llet: m’he quedat sense feina i sense recursos.  He vingut a demanar-li menjar.” La voluntària, de seguida li prepara un carro de la compra amb aliments. I així algunes setmanes. Al cap de poc,  l’home torna amb el semblant transformat: “Senyora, he trobat feina, moltes gràcies: ja no cal que m’ajudin més.”  

Uns mesos després, l’alcalde, visita aquella Càritas i la voluntària, amb llàgrimes als ulls, li  explicar aquesta història viscuda uns mesos abans. El jove alcalde també s’emociona: potser hi havia a la Ciutat d’altres casos de pobresa vergonyant, no eren ni immigrants, ni -aparentment-, persones en risc d’exclusió... O potser aquell home de la cartera hauria pogut ser ell mateix. O podria ser-ho un altre dia. Com molts ho podríem ser.

Aquella voluntària es diu Montserrat Illa Fàbregas, Càritas és la de la nostra parròquia germana de Sant Francesc d’Assís, al barri de Bufalà de Badalona. Aquesta setmana Diari de Badalona l’ha entrevistada en motiu dels seus 30 anys al servei dels més pobres: reforç escolar, ajut a famílies trencades, Càritas Parroquial, centre Som-hi de promoció de la dona...“ I també molta, pobresa amagada, vergonyant. I la Montserrat i el seu equip, sempre disposats a ajudar, sense jutjar, atenent molts casos derivats de les assistents socials de l’Ajuntament. “Amb pandèmia o sense la gent continua menjant -afirma la Montserrat- el que hem notat és que han vingut molts joves a demanar ajuda, és l’increment més destacat. Però nosaltres cap dimarts hem tancat”.

Alícia, Arcadi, Montserrat i tantes i tants d’altres, en el decurs de la  història, amb la seva fe han vençut el món. Que cadascú, al seu estil, s’assembli a ells: forjadors del bé comú.

 

domingo, 4 de abril de 2021

Diumenge de Pasqua 2021

 

Diumenge de Pasqua 2021

Pocs anys abans de Jesús havia començat a regnar la pau de l’Emperador August. La Pax romana estava representada per l’ara pacis, l’altar de la Pau. Però aquesta Pau estava fundada en les victòries militars. En endavant la història de la humanitat no es comptaria a partir del naixement d’August. La raó n’era de pes. Ell, August havia estat “Bona Notícia” per a tothom perquè havia dut la pau introduint al món un ordre nou, però un ordre fundat en les armes. Què són les grans calçades romanes sinó avingudes perquè passin els exèrcits... Però hi ha un gran contrast entre la Pau d’August i la Pau Cristiana, entre el monumental altar de la pau i l’humil pessebre de Betlem.  A partir de la Resurrecció la bona notícia ja no és August, si no Jesús. Per això l’evangeli de Marc que anem proclamant tot aquest any es titula: “Bona Notícia de Jesús, el Messies, el Fill de Déu” i per això al seu evangeli, el manament final del Ressuscitat és aquest: “Aneu per tot el món i proclameu la Bona Notícia a tota la creació.” Per què la gent de Galilea sent que Jesús és Bona Notícia? Perquè el que Ell diu i viu els fa bé: els pren la por de Déu, els fa sentir-ne la misericòrdia, els ajuda a viure perdonats per Ell. Jesús és compassiu i proper, acull els més oblidats, abraça els més petits, beneeix els malalts, es fixa en els darrers (Pagola). La resurrecció de Jesús no és un retorn a les coordenades d’espai i de temps d’aquest món, és una nova creació (Ricart), nova en el sentit, no de diferent, sinó de portada a plenitud...

Els evangelis foren escrits arran de l’experiència pasqual.  A partir d’aquest esdeveniment lluminós, gratuït i sorprenent, tota la vida anterior de Jesús pren per als seus deixebles un altre significat. I per transmetre aquesta Bona Notícia veiem en els relats pasquals que tothom corre: la Magdalena, les altres dones, Pere, el deixeble estimat, els deixebles d’Emaús...  Però la diferència de córrer d’uns i d’altres reflecteix el seu diferent estat d’ànim. Pere va al sepulcre encara apesarat per la seva triple negació traïdora; el Deixeble estimat empès pel gran amor que professa a Jesús. El Deixeble estimat té la delicadesa d’esperar-se a l’entrada fins que arribi Pere, haver experimentat l’amor de Déu ens fa més sensibles, més tendres, més propers als altres... Però  Pere impetuós com sempre, entra al sepulcre... i l’evangeli no ens diu que cregués.  En canvi del Deixeble estimat sí que s’explicita que veié i cregué... A la primera lectura d’avui, dels Fets dels Apòstols se’ns presenta un Pere completament diferent, renovat ple de l’Esperit Sant de Pentecosta, ressuscitat.

Aquests dies, per les nostres muntanyes, veiem que tothom corre, per fugir d’un estil de vida sedentari. L’exercici i el contacte amb la naturalesa és lloable, però que diferent és quan un corre amb una meta: la de portar els altres una bona notícia: la de que un món nou, transfigurat, és possible.

La paraula “al·leluia” que repetim tantes vegades en el temps pasqual i que ha passat a la nostra parla ordinària, és una de les paraules més antigues de la nostra fe i és utilitzada en la tradició judeocristiana en demostració de goig o per a donar gràcies a Déu per alguna cosa. La seva traducció literal és 'Lloeu el senyor!' Sant Agustí relaciona la litúrgia amb el temps celestial dient que aquells que a la Terra diguin amén per a acceptar Déu plenament, al cel diran “al·leluia” per cantar la seva glòria, la seva bellesa.

Avui és Pasqua la festa central de la nostra Fe. L’anticipació del diumenge sense posta quan la humanitat sencera entrarà al vostre repòs. I cada eucaristia és una trobada amb el Ressuscitat.

Tornem al començament. En alguns pessebres romànics, Jesús no apareix representat en un pessebre amb palla, si no en un sarcòfag embolcallat de benes. Simbolitza que Jesús en néixer comença a morir, i en morir comença a ressuscitar. Sigui com sigui hi ha un gran contrast entre l’Ara Pacis i el pessebre. Entre la pau d’August i la pau que Jesús ens ha vingut a portar que no és la pau de les armes sinó que és un ordre nou, la del món nou que anticipem cada vegada que ens estimem i mirem de fer feliços als altres. Cada vegada que experimentem instants de plenitud.


viernes, 2 de abril de 2021

Divendres Sant 2021. Per l'amor de Déu

Jesús havia previst seriosament la possibilitat d’una mort violenta. De fet, els evangelis ens expliquen que en vàries ocasions havien intentat apedregar-lo o estimbar-lo. S’imaginava perfectament la reacció que la seva actuació provocava en els sectors més poderosos del judaisme i de l’imperi romà. Des de la resurrecció de Llàtzer dels saduceus havien maquinat la manera d'enxampar a Jesús i condemnar-lo. Aquests, juntament amb el bàndol dels fariseus, eren les dues forces politicoreligioses que pugnaven pel poder jueu a Palestina. Caifàs, el gran sacerdot, en l'exercici de les seves funcions, estava envoltat d'una cort d'ajudants: levites, sacrificadors, liturgistes, tresorers, músics i porters.  El procurador Valeri Grat havia confirmat Caifàs en el càrrec; perquè era el gendre d’ Anàs, que el va precedir en el lloc. Segons l'historiador Flavi Josep: "Ningú més astut que Anàs per enriquir-se". Els dos intrigants vivien en el mateix palau, tot just separats per un pati; potser al pati on Pere va negar Jesús.

Hom estima que dels negocis de el Temple de Jerusalem en vivien unes 25 mil persones, i generava avantatjosos guanys per la venda d’animals per als sacrificis, perfums, donacions i el canvi de monedes. Caifàs com tots els poderosos temia que algú li pogués desmuntar la paradeta. Més polític que sacerdot, l’hàbil Caifàs va conspirar a les ombres del poder romà en el decurs de 23 anys, fins que el va destituir a l'any 36 -sense que es coneguin els motius. Per això va muntar una conspiració contra Jesús perquè tenia por. Qui es pensava que era aquell vulgar fill d'un fuster ?. Temia que amenacés l'ordre establert i inquietar a Roma, sempre assedegada de saciar amb sang la seva set de poder. La trama de Caifàs va consistir a capturar el Redemptor, reunir d'urgència al Sanedrí de nit per conèixer el detingut i condemnar-lo. Aquesta assemblea era il·legal, pel formalisme jueu que exigia un judici a la llum del dia quan es tractava de la vida de l’acusat. Per tant, els conspiradors van decidir condemnar per endavant a Jesús, realitzar el judici diürn i portar-lo davant Ponç Pilat perquè aquest -consumat el fet- només procedís a executar-lo, ja que els jueus no podien crucificar-lo (aquesta pena de mort no formava part de la tradició hebrea, que preferia lapidar els culpables). El poder, o la conxorxa del poder és la que va eliminar Jesús. El poder és el que elimina i que descarta tots els qui li fan nosa. Per això Caifàs va pronunciar aquella frase terrible: “No compreneu res: no rumieu que uns interessa que un sol home mori pel poble, en lloc que mori tota una nació.”

Per això ens ha d’alertar que en la nostra Europa postmoderna i sovint intoxicada d’informació, cada cop és més gran la temptació d’una religió de caràcter estètic i tranquil·litzador, una mena de refugi que salva del buit existencial i allibera de certs sofriments i pors. El sacerdot i filòsof Pablo D’Ors, en un llibre recent aposta per descobrir el veritable culte i la veritable meditació. En una entrevista que li fa Joan Andreu Parra i que sortirà la setmana vinent a Catalunya Cristiana, D’Ors afirma que sovint acudim al culte i a la meditació per a beure de Déu -la qual cosa és comprensible i obeeix a la naturalesa humana- però això està tenyit (com tot) d'un afany de rendiment, què ens dona aquesta pràctica: que sortim enfortits, pacificats, amb gràcia de Déu ... aquesta intencionalitat tan pragmàtica i utilitarista perverteix el culte i la meditació. Quan ens alliberem del profit personal s’obre un món meravellós: el de la gratuïtat, de l'amor, de la veritat i de l'espiritualitat. D’aquí la necessitat de fer el que farem avui, simbòlicament, plantar altre cop al centre del cristianisme la creu, memòria commovedora d’un Déu crucificat i record permanent de tots els qui pateixen de manera innocent i injusta. El crit del Crucificat no és un crit virtual, introdueix a les nostres vides i a la nostra manera de viure la religió el dolor de totes les víctimes oblidades i abandonades a la seva sort (Pagola).

Divendres Sant. La Passió de Crist es prolonga en la passió del món i travessa la història. Aquests dies, a diverses esglésies badalonines podem veure l’exposició cayucos  destinada a donar un nou toc d’alerta davant la ignominiosa travessa del Mediterrani de milers d’emigrants que, forçats per la misèria, es veuen obligats a marxar dels seus països i malviuen entre nosaltres. Aquesta situació d’emergència es va destapar el passat 9 de desembre amb l’incendi d’una nau abandonada del barri de Gorg de Badalona que va provocar la mort de cinc persones, una tragèdia que va revelar davant l’opinió pública l’existència de setanta assentaments semblants semiinvisibles a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i que va despertar un gran interès mediàtic. Tot i que avui està remetent com a notícia, moltes d’aquestes persones continuen malvivint en la penúria: són històries de vida esborronadores, si coneixem cas a cas les persones afectades.

Des d’aleshores, diverses entitats badalonines, coordinades per Jaume Ventura, de Justícia i Pau, amic de la Murtra, han promogut l’acció solidària  “Àfrica és l’horitzó” amb un doble propòsit: sensibilitzar la ciutadania i propiciar un acompanyament personalitzat, gairebé artesanal, d’aquests emigrants africans. Han encomanat a Ibrahima Seydi, un escultor i activista senegalès que porta molts anys a Catalunya, l’elaboració artesanal en fusta de diversos models de cayucos. Els acompanya l’explicació del projecte i un llistat de joves morts en la travessia d’Àfrica a Europa. Un dels cayucos que estan tenint més sortida és la que representa un missioner.  Els fons obtinguts de la venda serviran per donar suport a la comunitat Almas Kemadas, que aglutina persones afectades per l’incendi de la nau i propicia iniciatives per a la sensibilització i l’enfortiment de la comunitat africana entre nosaltres. “Àfrica és l’horitzó” també explora sortides per a la integració sociolaboral d’aquests germans nostres.

És interessant que cada evangelista fa una interpretació diferent de la creu, però, segurament el relat de  Joan que acabem de proclamar, és el qui hi ha aprofundit més. Per a ell, en la creu, Jesús ha mostrat el seu amor per nosaltres. Ens ha introduït en el misteri de l’amor de Déu que ens va donar el seu Fill perquè tinguem vida en Ell. Per això els primers cristians se senyalaven amb la creu, és a dir es marcaven el cos amb l’amor de Déu que se’ns ha manifestat des de la creu de Jesús (Anselm Grün). I l’amor de Déu el seu Nom, en el que estem immersos, ó és gratuït. Nosaltres usem l’expressió “per l’amor de Déu” una expressió emprada per a reforçar un prec / per caritat / súplica. “Per l’amor de Déu, ajudeu-me; no sé com sortir d’aquest embolic!” Per l’amor de Déu que la vacuna sigui a l’abast de tothom i s’acabi aviat aquesta crua pandèmia!

jueves, 1 de abril de 2021

Dijous Sant 2021

 Homilia Dijous Sant 2021

Avui, primer d’abril fa 82 anys del final oficial de la guerra civil espanyola, un dels temes que més llibres ha produït i continua produint. Un d’ells, ben recent, parla de La increïble història del bisbe Irurita, de Josep Maria Ràfols.  Més enllà de la figura del qui fou bisbe nostre, de Barcelona, i la seva enigmàtica desaparició, crec que el valor d’aquesta obra és que mostra la complexitat d’aquesta guerra civil.. A molts ens ho han explicat, i alguns, els més grans de tot, encara se’n recorden: durant la guerra hi hagué morts, ferits, dificultats econòmiques, no es podien fer plans a llarg termini ni a mig, ni gairebé a curt. Molts lluitaven al front, però molts més eren a la rereguarda, intentant portar una vida més o menys normal, amb l’esperança que aquell malson acabés. I al matí quan s’acomiadaven, ho feien com aquells que ja no es veuran més. Però també hi havia molts interessos creats, pactes subterranis, maniobres dels serveis secrets, intents d’intercanvi de presos, que desconeixíem.  Una mica força com ara. Convé preparar-nos per al shock de la postpandèmia, com es titula un llibret de Cristianisme i Justícia. I convé recordar que la realitat que estem vivint és només la punta de l’iceberg.

També en temps de Jesús, malgrat la pau d’august, es vivia la revolta i, si més no, un ambient pre-bèl·lic. El sant sopar es va produir en un ambient de persecució i de revolta, entre els mateixos apòstols hi havia enveges, lluites de poder., resistències a acceptar el messianisme de Jesús.

Diumenge passat, en motiu de la Moixiganga, ens van fer uns regals personalitzats a tots els que en el decurs d’aquests trenta anys hem col·laborat en aquesta antiga mostra de pietat popular. A l’altar hi he posat una placa de ceràmica sobre una pissarra amb una ceràmica impresa que mostra una representació que crida l’atenció: en primer terme hi ha tres figures vestides de blanc. Darrera, dotze figures vestides de negre, talment com si conversessin entre elles. El dibuix és de l’Albert Navarro, dissenyador, i la impressió sobre pissarra de Trofeus de Badalona. És el Sant Sopar de la Moixiganga badalonina que enguany acompleix trenta anys (1991-2001). Les tres figures vestides de blanc representen Jesús (que a la Moixiganga és representat per una enxaneta) i les altres dues (dos homes fornits agenollats) formen la taula on descansen les mans del Mestre que alliçona.

Com es pot interpretar aquest simbolisme tan encisador? Jesús fa una nova aliança, que basa en el servei, representat en els dos homes agenollats. Com contrasten els seus vestits blancs amb la negror dels apòstols i de tots els qui en el decurs de la història desertaran! Només l’esperança clara d’una dona els tornarà a aplegar.

El text poètic que en la representació anual (enguany suspesa però oferta en versió musical) acompanya aquesta escena del Sant Sopar, és de Salvador Espriu. Diu així: “La vella i fràgil tarda/parada en la claror damunt els camps./ Sí, comprèn-la i fes-la teva, també/des de les oliveres/ l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:/”Diverses són les parles i diversos els homes,/i convindran molts noms a un sol amor.”

Dijous Sant, tarda de festa fràgil, que es romp com el pa partit, en l’esguard de la traïció de Getsemaní, quan en el silenci del cenacle, de l’hort i de la capella del monument tot ho embolcallarà. Només en el silenci podem escoltar. Escoltar és estimar, estimar és servir. Si en el silenci de les nostres nits ens posem als peus dels altres podrà ressonar, transfigurada, la Paraula, és a dir el Projecte de Déu per a tota la humanitat.

Aquest any per raó de les mesures higièniques i sanitàries no podem fer el rentament de peus. Però us convido, en un minut de silenci a que cadascú de vosaltres des del fons dels vostres cors, penseu què vol dir avui, per a vosaltres rentar els peus. Potser no ser frívols i prendre’s més seriosament l’altra persona, potser escoltar-la, potser fer una feina domèstica amb naturalitat, potser fer una almoina de temps, potser enviar una bona onda a  una persona que està lluny, potser intentar caminar al pas del qui camina més lent... potser preveure i preparar-nos pel que vindrà després de la pandèmia.

Que tingueu una bona festa i un sant Dijous Sant.

sábado, 27 de marzo de 2021

Rams: gratuïtat i revolta

 Homilia diumenge de Rams  (28 de març de 2021)

Com pot ser que si Jesús era perseguit i no podia entrar públicament a la Ciutat Santa, avui commemorem aquesta entrada triomfal?

Recordem que Jesús i els deixebles eren perseguits. Betània, doncs, era el lloc clandestí on trobaven refugi i estima incondicional. Com devien ressonar en ells aquelles paraules del salm: “Salveu-me Déu meu, en vos trobo refugi...”

Què simbolitza l’ase està lligat a la porta de la muralla? Que en aquell temps la profecia havia cessat. Els profetes estaven emmordassats. Si havien intentat fer callar el mateix Jesús. Que tràgica és la situació d’un país, d’un poble on ja no s’alcen les veus dels profetes! Que tràgica seria una Església replegada en ella mateixa que hagués perdut el coratge profètic! Avui veiem com Jesús se la juga -d’una manera ben reflexionada- entrant com a profeta a la ciutat. Encara que a les representacions plàstiques i teatrals, en les nostres passions, els veiem barrejats, els experts ens diran que són dos grups de deixebles diferents: els dotze que conduïen la marxa, i els qui seguien darrera, que eren els altres. Hi ha també dos aclamacions diferents, la pacífica dels seguidors autèntics de Jesús que havien posat damunt de l’ase (profètic) el mantell del Mestre i havien tallat el ramatge per encatifar el camí (la festa), i la cridòria (interessada) dels qui obrien la marxa. Els pacífics l’aclamaven com el Servent de Jahvè, “beneït el qui ve en nom del Senyor” i els violents, en canvi, com el messies davídic: “Beneïda la reialesa que ve dels nostre pare David! Hosanna en les altures! Com en les manifestacions  actuals que hi ha els benintencionats i els agitadors, que al final són els qui aconsegueixen rebentar les manifestacions i aigualir les intencions primeres.

Conversava amb un pare de família jove, sobre Jesús de Natzaret. En un moment de la conversa li vaig preguntar quin text de l’evangeli creia que feia més palès que Jesús sentia que era Fill de Déu. Em pensava que diria: “el baptisme” o “la transfiguració”, però em va respondre sense titubejar: “Getsemaní.” I és ben cert. És a Getsemaní quan Jesús se’ns revela com a fill de Déu. De vegades experimentem amb peculiar intensitat que som pares i mares o fills i filles, en els moments més dolorosos i foscos de la nostra existència.  Deien que quan la guerra, els qui s’esperaven a la presó abans de ser executats, solien repetir: “mare! pare!...” La invocació més bella, més autèntica, la que està com esculpida en el nostre dedins, la d’aquells que ens han dat l’existència de part de Déu.

A Getsemaní, Jesús ha de decidir i no pot consultar ni als deixebles més fidels que dormen. Que sols que ens sentim quan els del nostre metre quadrat semblen estar en una altra òrbita! No obstant com cantem en el salm,  ens ha d’omplir de pau la certesa que sempre que invoquem Déu ens escolta, ens sacia, ens omple de glòria, satisfà el nostre desig de llarga vida i ens promet que fruirem la seva salvació.

Els personatges de la Passió, cobren avui actualitat. I en la dona de Betània, tan lloada per Jesús, hi podem reconèixer tantes esposes, mares, àvies o germanes que, amb la vostra generositat procureu fer-nos la convivència més fàcil, amorosint-la i posant oli. En l’home que porta la gerra d’aigua hi reconec aquells que, malgrat els moments difícils sou capaços d’educar en el lleure i guiar-nos cap a la festa. Darrera de Judes i de Pere, ens hi descobrim a nosaltres mateixos que tantes vegades traïm els nostres principis, les nostres conviccions, de pensament paraula, obra i omissió. En el Cirineu ens és fàcil reconèixer-hi els sanitaris que avui, en aquest temps cru de pandèmia procuren alleugerir el sofriment dels malalts. Darrera de Josep d’Arimatea hi podem trobar els funeraris, dels quals és patró, que feu l’obra de misericòrdia d’enterrar amb dignitat els nostres difunts: Mai com ara la mort se’ns havia fet tan present i, alhora, tan llunyana.

I per sobre de tot en tants germans i germanes propers hi podem reconèixer al mateix Jesús que es deixa estimar a Betània, que prega i que plora, que es troba sol, molt sol, que suporta la tortura i les befes, i que és Mestre fins i tot en la càtedra de la creu.

Repeteixo la pregunta que us he plantejat al principi: com pot ser que si Jesús era perseguit i no podia entrar públicament a la Ciutat Santa, avui commemorem aquesta entrada triomfal? Perquè Jesús és plenament lúcid a l’hora de donar la vida per amor i sap que en el silenci del Pare al calvari, la Paraula ressonarà travessant les fronteres i els segles fins a la nostra humanitat malalta del segle XXI, tan necessitada de guarició.

Diumenge de Rams, pòrtic de la Setmana Santa, la Setmana de la plenitud de l’Amor, la Setmana del Dolor, del Silenci i de la Glòria.

  

 

miércoles, 24 de marzo de 2021

Dantedì. Pensament del dia

 

Bon dia.

Demà dijous 25 de març, es commemora el Dantedì, el dia de l’inici de la Divina Comèdia, l’obra mestra del poeta per antonomàsia, Dante Alighieri, del qual celebrem set-cents anys de la  mort.

Dante situa la seva obra dins la Setmana Santa de l’any 1300 i nosaltres també som a les portes d’aquest septenari singular que convida a la contemplació del Misteri i a la seva interiorització. La Divina Comèdia, segons Josep Maria Ballarín, capellà i poeta, ens porta a una edat mitjana molt més lluminosa que la fosca i obscurantista que vam aprendre i que alguns volen emular. L’escriptor i antropòleg Joan Francesc Mira, equipara l’itinerari del poeta a la passió de Crist i el traductor Virgil Ani, romanès resident a Catalunya, dirigeix de fa anys una lectura pausada i meditativa de l’obra de Dante a la Universitat de Barcelona. Tots ens podem sentir protagonistes de la Divina Comèdia:  els qui es troben a la meitat del camí de la vida, els qui se senten extraviats dins la senda obscura perquè han deixat la recta via, els exiliats, els qui es troben necessitats de redempció, els qui pateixen la corrupció de les institucions i anhelen una altra forma de govern... I, brillant com un estel, Beatriu, la dona que representa l’itinerari cap a la saviesa. Potser aquests dies sants que s’acosten tinguem l’ocasió de llegir o rellegir algun passatge de la Divina Comèdia que té paral·lelismes evidents als dels evangelis dels quals està impregnada.

Bon dia.   

sábado, 20 de marzo de 2021

Buscadors de l'edat d'or

Diumenge V de Quaresma

L’escena de l’Evangeli d’avui discorre enmig dels carrers tortuosos de Jerusalem, uns dies abans de l’arrest i de la mort de Jesús. El drama s’anava covant, però precisament la gran quantitat de gent -com la que ahir veiem per les nostres ciutats i places- feia que Jesús i els seus deixebles clandestins passessin més desapercebuts. A  la ciutat santa, per la Pasqua, hi pujaven milers de peregrins. Alguns d’ells eren de parla grega que estaven convençuts que havia començat l’era messiànica, és a dir una edat d’or per a la humanitat, esperada per tots els sectors del judaisme, quan s’esdevindrà la consumació de la justícia a la Terra, el final de les guerres i la resurrecció dels morts. Però el judaisme no contemplava l’arribada d’un messies personal. Sí que, per mitjà de la propagació del monoteisme i l’acompliment dels principis ètics de la Torà (els manaments) mitjançant l’interès i la pràctica de la millora de la societat i de la justícia social, els reformistes esperaven instituir aquesta Edat d’Or. Amb tot, els jueus reformistes, no eren exclusivistes, ensenyaven que la cooperació de totes les persones bones crearia aquest món millor.  Per això aquells grecs pujaven a Jerusalem per adorar Déu en el Temple. Allí tindria lloc el final del temps, el final de la història.

Em fa pensar una mica en aquest corrent de pensament de la new-age, present en la música i en tot un estil de viure que, tot i que va esclatar els anys 60, ja tenia arrels en el segle XIX. Els seguidors de la nova edat, que conviuen amb nosaltres, afirmen que hi ha una realitat més enllà del món físic, identificada amb l’ànima o energia vital, que cal connectar amb l'univers, en una visió panteista del món, on tot té vida i esperit. Cada persona ha de buscar el seu propi camí per trobar aquesta connexió, a partir de la meditació o la música. És freqüent la creença en l'homeopatia, l'astrologia i la intuïció com a mitjà de coneixement. També abunden els defensors de l'ecologisme i el vegetarianisme i la crítica als valors dominants al sistema capitalista. El cristians no som panteistes, ni creiem que cadascú hagi de buscar el seu propi camí, perquè Jesús és l’únic Camí i  també proposem una ecologia integral, no ideologitzada. Sens dubte la new age té el seu nucli de veritat, però no és del tot cristiana i els seus anhels sovint són legítims, sobre tot quan portem un estil de vida tan poc autèntic.. Em fa pensar també en les esperances que nosaltres posem en la post pandèmia. Esperances legítimes i ben intencionades, però que poden ser molt individualistes i poc aterrades.

Fos com fos, es veu que l’anomenada de Jesús havia traspassat les fronteres jueves i aquells grecs n’havien sentit parlar i el volen veure, i van a trobar a Felip i  aquest ho diu a Andreu que, per cert, tots dos són noms grecs. Ambdós representen el sector dels deixebles de ment més oberta.

I Jesús, conscient que el que s’acabarà aviat és la seva història personal els explica la paràbola del gra de blat, una paràbola pròpia del context agrícola, però que aquells grecs poden entendre ja que en  la part més antiga de la  història grega en l’Odissea, l’agricultura grega i la seva dieta estava basada en cereals: l’ordi, el blat, el mill... Tots sabien que el gra sembrat es podreix i que precisament perquè es corromp és capaç de germinar i de donar nova vida, fins i tot desenes de nous grans de blat...  És una paraula tan  humil i tan quotidiana i hi estaven tan acostumats, que no devia tenir per ells gaire rellevància, tot i que el seu significat és clar: és dir que la negació d’un mateix, l’anorreament pot esdevenir fecunditat.  

És un moment que sintetitza tot l’Evangeli. Hi ha dues escenes evangèliques que parlen d’una veu del cel: el baptisme i la transfiguració, però Joan no es fa ressò de cap de les dues. I posa la veu celestial aquí, en aquest màxim abaixament  de Jesús, en aquesta podridura del gra... Ja sabeu que alguns es rebel·len contra l’aparent silenci del Pare en el calvari, quan el missatge és més eloqüent,  quan amb més en força en el gran silenci ressona la veu de la divinitat. La glòria en el cristianisme és l’estat de felicitat plena en presència de Déu i en comunió amb els altres benaurats, després de la mort.

Els grecs que eren allí presents segurament van ser incapaços d’interpretar, des de la seva filosofia, allò que havia passat. Com avui molts són incapaços d’entendre l’abnegació dels qui estan donant la vida per amor cada dia.

No sols ens hem de preocupar dels peixos (les persones) sinó de l’aigua on viuen aquests peixos (la cultura) i hem de dialogar amb tots, atents i oberts a les seves llavors de veritat però ferms en els nostres convenciments més pregons i a fer-nos creïbles amb el nostre comportament abnegat de cada dia.