domingo, 17 de octubre de 2021

Rau-rau

 Diumenge XXIX de durant l’any

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de tres virtuts de les quals mai no en tindrem prou: la fe, l’esperança i la caritat. Sempre n’hauríem de demanar més... Les que en diem tècnicament, virtuts teologals i totes tres estan estretament unides.

La primera lectura ens ha parlat de la fe: mantinguem ferma la fe que professem . Aquesta setmana m’he trobat pel carrer amb un bon feligrès habitual que, des de fa temps ha deixat de venir a la parròquia: “T’hem trobat a faltar, però m’han dit que vas als Carmelites...” I ell em respon amb tristor: “No, no hi vaig, és que no hi vaig tinc a dintre un rau-rau...” parlem-ne aviat amb calma... Però no és veritat que tots d’una manera o altra estem passant el rau-rau d’un dolor moral? Ens cal més fe i la fe s’ha d’alimentar perquè altrament mor. La fe d’infants ja no ens serveix. Cal una fe adulta, treballada i madura.

El salm ens ha parlat d’esperança. I quina és l’esperança? Que l’amor de Déu no ens deixarà mai. Moltes vegades ens trobem sols i tristos. Però fins i tot en aquests moments és quan més experimentem la proximitat de Déu i del seu amor que es fa visible, amb ulls de fe en tantes carícies del cel quotidianes: mai res no ens podrà separar del seu amor.

I l’evangeli, implícitament ens ha parlat de caritat. Permet entreveure que entre els apòstols hi havia rivalitats. Sense entrar ara en el fons de la qüestió hi havia dos apòstols, Jaume i Joan, que volien ocupar el lloc d’altre dos, que volien tenir poder, encara que fos en una parcel·la petita

I per superar-la hi ha una forma de caritat de la qual parla el Papa Francesc que és la “caritat social i política” En l’àmbit polític cal un llenguatge més amorós, tou, amable... cal parlar de sensibilitat social, de solidaritat entre els pobles, cal parlar de fer camins junts, valorar el factor humà, les alegries, el reconeixement de la feina i de l’esforç...

L’erupció del volcà de La Palma, ens l’hem mirat de lluny, sorpresos i preocupats, patint perquè a moltes famílies ha canviat la vida però ha suscitat un volcà de solidaritat, com titula recentment la revista ECCLESIA. L’historiador Niall Ferguson, autor del llibre “Desastre. Historia i política de las catastrofes” afirma que el veritablement catastròfic és la gestió del desastre. deia que hem d’aprendre de la història per poder gestionar bé els problemes d’avui. Aprendre de la història és molt més fàcil que la física quàntica o la física nuclear, i espero que els polítics ho puguin fer.

Aquesta tarda, a moltes catedrals se celebrarà l’eucaristia d’inici de la fase diocesana del Sínode. No es tracta de fer més reunions, ni més reflexions teòriques. Tot i que el més pràctic és una bona teoria. Les grans paraules ens cansen. Sínode és una altra visió d’Església, en la qual sou una amplíssim nombre de laic amb uns ministres al vostre servei. És la importància que tota l’Església camini unida això és el que significa la paraula sínode des de les claus de la comunió, la participació i la missió.

El que en diem sinodalitat és l’art de caminar junts. La trobada amb l’altre ens canvia i ens suggereix d’altres camins que no pensàvem recórrer, diu Francesc. Cal prendre’s temps cada dia per trobar-nos amb el Senyor i per trobar-nos amb els germans, per anar treballant entre tots la comunió. De vegades pensem o diem, amb aquesta persona no tinc res en comú i no és pas cert, a tots ens ha d’unir la fraternitat existencial..

Ahir a la tarda se celebraren a Santa Maria de Badalona dues eucaristies, una en sufragi de l’Antònia, una mare de família nombrosa, amiga del Monestir, que va morir poc després de l’inici del confinament. Fins ara, degut a les restriccions sanitàries, no s’havia trobat una data propícia per acomiadar-la. Va ser una eucaristia molt i molt sentida, on les llàgrimes es barrejaven amb el goig de donar gràcies units, per fi, per la vida de la mare i l’àvia, tot cantant, perquè és una família amb molts músics. Fins i tot en Quim, el net de l’Antònia li va dedicar una cançó, amb lletra i música d’ell mateix.

I una altra eucaristia fou en memòria d’una participant del cor Godspell Sentits. Em van explicar que la celebren cada vegada que mor un membre de la coral. Em deien que la coral aplega tota mena de persones, creients i agnòstiques, joves i velles, de dretes i d’esquerres que s’uneixen per una finalitat comuna, cantar junts amb sentit en un gènere musical que, per la seva universalitat, és capaç aplega persones de tota edat i condició.

Fa poc més de cent anys a Barcelona es va celebrar un sínode diocesà. Com que era un fet extraordinari, es va fer un repic de campanes a la Catedral, que era un repic inusual perquè normalment la gent deia: “quan a la Seu repiquen, senyal de misteri” (Baldelló).

Sinodalitat, vol dir treballar cada dia la nostra unitat, sentir que formem part d’un tot més ampli i sentir que en la única vida que tenim en aquest món tots tenim una feina a fer. Caminar junts significa sovint caminar al pas del qui, entre nosaltres camina més a poc a poc i això significa assaborir el temps i contemplar el paisatge vital. Només així superarem el rau-rau.

 

 

 

 

sábado, 9 de octubre de 2021

O Bonitas!

 Homilia diumenge XXVIII durant l’any

Vet aquí la inscripció que hi ha en un quadre de la Cartoixa de Montalegre que representa Sant Bru. Perquè així com hi ha sants que han destacat per la recerca de la Veritat, com Sant Albert Magne o Sant Tomàs, i Sants que han destacat per la recerca de la Bellesa, com sant Agustí (“tard us vaig cercar Bellesa sempre antiga i sempre nova") o el Beat Angèlic, Bru es distingeix per la recerca de la Bondat. Bondat, Veritat i Bellesa, es poden posar l’una en el lloc de l’altra, però són diferents, tenen matisos diferents... La bondat és, entre moltes d’altres coses, l’harmonia de l’ésser humà amb la creació de Déu que, un cop creada va veure que tot era bo, i bo de debò i va crear l’home i la dona a imatge i semblança seva perquè veiessin que tot era bo i bo de debò. Essent rigorosos, la paraula grega era alhora bo i bell. Així ho sentíem en aquesta pregària de lloança a la creació que celebràrem aquí mateix divendres passat.  I Sant Bru, des del silenci contemplatiu, des de la proximitat a la terra, des de les llargues hores de solitud, experimentava la bonesa de Déu, davant del qual tot emmudeix.                                                                                                               

És interessant la pregunta de Jesús : “per què em dius bo? Només Déu és bo!” Si ell és Déu ja queda tot clar, però aquell home no sabia que Jesús fos Déu, veia un home creïble i congruent.

I, Jesús, mirant-lo amb afecte, vol que s’adoni que encara li cal créixer interiorment: Encara et falta una cosa… a qui no li falta encara una cosa per ser millor? I per tant avui caldria preguntar-nos què em falta a mi per ser bo? Potser he d’estar més atent a les necessitats dels altres, potser he de ser més generós, més humil, menys accelerat, més harmònic amb la natura, potser he d’estar més atent als signes de la proximitat de Déu... O senzillament m’he d’acceptar tal com soc i qui soc, perquè som qui som i com som o no seríem.

I per això, per tenir claredat interior, hem de fem nostre aquesta pregària tan bonica que hem escoltat a la primera lectura: “Vaig pregar Déu que em donés enteniment i m’ho concedí, vaig cridar l’esperi de saviesa i em vingué.” Perquè el Senyor esclareix les intencions i els pensaments del cor (quina expressió tan bella!) com hem escoltat en la segona lectura.

Jesús parla explícitament de renunciar als béns, una renúncia que els apòstols ja havien fet: “nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit”, quina és la cosa que els faltava per ser bons? Els apòstols resten sorpresos de la lliçó de Jesús, potser perquè el que els havia dit els tocava de prop? No eren pobres els apòstols? Si ho havien deixat tot per seguir-lo! Es veu que no devien ser pobres del tot! I és que ésser ric no vol dir tenir molt o poc, potser vol dir no està aferrat a allò que hom tingui, poc o molt.

El pas dels anys ens fa pobres, per les pèrdues de salut, o de germans o d'amics... però ens enriqueix interiorment amb els tresors de la saviesa.

I, per això, avui, prop de l’altar, repetim la pregària del salmista: “ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

domingo, 3 de octubre de 2021

Projectes de vida

 

Homilia Diumenge XXVII de durant l'any

 

Estimats germans i germanes,

El dia que vam pujar a Montserrat, a principis de setembre, amb els confrares i confraresses, de la Mare de Déu, hi havia un casament a la Basílica. Mentre nosaltres sortíem, la núvia arribava en un bell carruatge. Quan va haver passat,  darrera nostre, una dona va dir amb rotunditat: “Demà ja estan separats!”  Certament s’hauria pogut estalviar aquest comentari. Però expressa el sentir general: els matrimonis avui no duren com els d’abans, augmenten les separacions, els divorcis, les nul·litats... Molts s’espanten davant d’un compromís que saben que és de per vida. Les crisis matrimonials sovint s’afronten superficialment i molts ni volen recórrer a l’ajut de professionals. Si n’hem tingut a la nostra família, sabem el dolor que les ruptures representen, especialment quan hi ha fills. En un món on tot sembla efímer, costen els projectes duradors. Però fa més soroll un arbre en caure que mil en créixer i els fracassos no ens han de fer oblidar tants altres matrimonis que arriben feliços a seixanta i setanta anys d’unió, encara que potser s’hagin demanat perdó cada dia.

Jesús no s’entreté a furgar les causes de la ruptura: parla en positiu. Recorda que el projecte de Déu des de l’origen era de radical unitat i de comunitat de vida i d’amor. Ningú no està destinat a estar sol.  El jo no es realitza aïllat: necessita un tu. Tan els casats com els que no ho estem, necessitem dels altres, ens cal sortir de nosaltres mateixos per anar a l’encontre de l’altre. I un encontre obert a la vida. Com a consiliari de diversos equips de matrimonis de la Mare de Déu, he rebut moltes lliçons de fidelitat sincera, de comunió profunda, de ferma amistat.  M’han persuadit que el matrimoni és una vocació i que no tothom la té. Es va esquerdant aquell convenciment que pressuposava que tothom s’hagués de casar per a realitzar-se, tingués o no vocació per fer-ho. Tot matrimoni comporta un projecte de vida. I comporta treballar per la promoció humana i cristiana de l’altre. I cal preparar-s’hi bé, sense pretendre fonamentar-lo en la pura espontaneïtat de l’enamorament... Em ve a la ment aquella muller que quan al marit se li debilitava l’enteniment, posava en els seus llavis, amb delicadesa, la resposta a les preguntes que ell ja no encertava a formular... o en aquell marit que al captard de la seva vida, malalt greu, havent portat una vida matrimonial no gens fàcil, amb continues discussions... li deia a la seva esposa que havia arribat l’hora de les veritats i li demanava perdó.

La segona lliçó de l’evangeli d’avui  és la centralitat dels infants, o dels més petits i vulnerable de cada casa. Els petits criats, els insignificants, els qui, segons el món, no compten i són descartats. Jesús els posa en el centre. Dimecres anant a casa la mare, vaig veure que aquell home desconegut que de feia quatre mesos dormia sota un porxo, estava escombrant allí on s’havia refugiat i havia endreçat draps i cartrons. M’hi vaig atansar. L’home, plorant d’alegria, em va explicar que l’assistent social li havia trobat, per fi, un lloc on viure, al mateix Eixample.  Després vaig saber que un veí, per cert molt devot, havia intentat que el propietari de l’edifici el denunciés però que aquest s’hi havia negat. I l’Antonio dimecres, amb llàgrimes als ulls, saltava d’alegria com un infant.

El salmista augura al just que pugui veure els fills dels seus fills. Els nets són la joia dels avis. Quanta vida dona la presència d’un net! I com en vosaltres avis es desvetllen potencialitats adormides quan sovint heu d’acompanyar els fills dels seus fills.

Avui és Sant Francesc de Borja. Aquell virrei que havent esguardat la petja de la mort en la seva emperadriu estimada, es va decidir a abandonar honors i dignitats i va optar per caminar en companyia de Jesús. I demà és Sant Francesc d’Assís. El qui va renunciar al matrimoni però va cercar i va trobar per al seu projecte de vida, l’aliança amb Clara i va saber fer de pare dels seus germans. Ell, el Pobrissó fou sensible als petits i es feu petit com ells per veure-ho tot des de la mateixa perspectiva. A ell l’invocarem quan dijous vinent, a qui mateix a l’església, farem una pregària per prendre consciència de la importància de la terra, dels ecosistemes i dels recursos naturals.

 

 

 

domingo, 26 de septiembre de 2021

Talla!

Diumenge XXVI de durant l'any

Recordo que en un pelegrinatge als llocs sagrats de Jordània, el guia ens parlava amb naturalitat què, en la seva cultura, hi havia el càstig de la mutilació de membres: “si un roba, cal tallar-li la mà,” deia entre d’altres exemples i ho trobava legítim i això feria encara més la nostra sensibilitat i ens semblava que aquell home estava parlant un llenguatge propi de l’Edat Mitjana. Però no cal recular tan enrere: avui milions de dones en diversos països del món es veuen sotmeses a mutilacions íntimes i hi ha hagut moviments contraculturals que han fomentat l’automutilació...

Les paraules tan dures de l’evangeli d’avui, s’han d’entendre en el seu context: l’automutilació de membres, pròpia de moltes cultures antigues no s’avé amb l’Evangeli... Poso per exemple: va córrer la brama que Origenes, un gran teòleg, una pare de l’Església primitiva, s’havia auto-castrat, un extrem que mai s’ha pogut provar, però que li va tancar la porta a la canonització.

Segons biblistes com Isidre Gomà aquest passatge difícil s’han d’entendre així: “si tu mateix estiguessis  en trànsit d’acceptar l’escàndol, si t’adones que algú o alguna cosa posa en perill la teva fidelitat a Déu, aparta’l de tu, encara que sigui tan estimat com les teves mans, els teus peus o els teus ulls.” És a dir quan una relació amb un membre del teu cos (el cos és l’Església) t’allunyi de Déu, talla-la, encara que aquest membre amb qui sigui tan estimat com ho és el teu ull, la teva mà o el teu peu. Encara avui quan uns nuvis renyeixen diuen: “Hem tallat!” Quan una persona fa a un altre assetjament moral, li aconsellen que talli immediatament aquesta relació tòxica, quan una persona maltracta un altre, se li pot donar una ordre d’allunyament...

Però no podem desconnectar aquestes paraules de les que ha dit poc abans Jesús sobre l’escàndol. L’escàndol que provoquem amb els abusos de tota mena. L’escàndol que provoquem quan el nostre comportament cristià no és creïble. Ens han de fer reflexionar les paraules de Sant Jaume contra els rics. I no perquè tinguem més o menys diners, si no perquè formem part d’una cultura i d’un món ric, que menysté o ignora “pobles sencers que hem oblidat”, com diem en el cant.

De vegades veiem amb preocupació comportaments intransigents com el de Joan: reconeix que aquell exorcista invocava el Nom de Jesús. Donava per suposat que alliberava els malalts o els posseïts. Però no li perdonava que no anés amb ells. No tenia dret a fer el bé, no era del grup.  La primera lectura recorda un exemple semblant, quan Israel pelegrinava pel desert. A Josuè no li semblava tolerable que l’esperit de profecia es difongués més enllà de la presència personal. Estava gelós del seu cap.  I la resposta de Moisès és sublim: “Tan de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit.”

El desig de Moisès s’acompleix i assoleix la seva plenitud en el baptisme cristià quan en virtut de la unció ens incorporem a Crist, sacerdot, profeta i rei per la vida perdurable.

Demanem-li al Senyor que mai siguem per als altres pedra d’ensopec i que reconeguem en canvi els signes de profecia que hi ha al voltant nostre.   

sábado, 18 de septiembre de 2021

Els criadets

Homilia diumenge XXV de durant l’any

Divendres es va presentar el llibre De Lluc a Teòfil, del savi biblista Josep Rius Camps, un recull dels seus articles setmanals a Catalunya Cristiana.  Fou un acte acadèmic solemne i, alhora, amable i proper. Deia el Rector de l’Ateneu, el Dr. Armand Puig, que en l’autor “s’han trobat l’anàlisi i la intuïció”. Val la pena que el llegim i sobre tot que captem el seu mètode. Doncs bé, mossèn Rius, afirma que Jesús és l’acompliment del Projecte de Déu. Un Projecte, afegia (humanament parlant) abocat al fracàs... I si rellegiu les paraules dels malvats en contra del just que avui recull el llibre de la Saviesa, veureu que en són de terribles i, alhora, d’actuals: “Posem-lo a prova, ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovarem si sap suportar el mal, condemnem-lo a una mort vergonyosa...” Un mal ordit, una conxorxa, un pla secret per fer el mal. La dissort del just, en mans dels torturadors, és quelcom que s’ha repetit i es repeteix en el decurs de la història i ahir com avui les xarxes dels maliciosos treballen en la foscor de l’anonimat. N’hem d’estar atents, vetllant que no ens enxampin.

El context de persecució que Jesús va viure en els darrers temps de la seva vida pública es fa palès per la discreció amb què passava per Galilea: “no volia que ho sabés ningú” perquè tenia la intenció d’impartir als deixebles un ensenyament que xoca amb l’expectació que ells havien dipositat en el Messies.  I els anuncia la passió, mort i resurrecció del Fill de l’Home...I què vol dir “el Fill de l’Home”, és un hebraisme que s’hauria de traduir, senzillament, com “l’Home”. Jesús realitza l’Home en plenitud, portat a perfecció.  Però els deixebles encara s’entretenien discutint quin d’ells era el més important... Set de protagonisme. Homenets davant de l’Homenot. Que trist és per a un mestre, per a un líder, per a un pastor, per a un pare o una mare de família quan sent que fins i tot els més propers estan lluny! Potser alguna vegada ho heu experimentat...  

Però també deia mossèn Rius que aquell fracàs acaba amb l’aixecament, amb la resurrecció. I Jesús desbarata les expectatives dels apòstols quan arriben a casa, a Cafarnaüm,  amb l’exemple de l’infant. Els nens, aleshores, eren els últims de les famílies. Gairebé no tenien drets reconeguts: la infantesa com a tal no existia. Els nens eren projectes d’home o de dona, sovint mà d’obra barata o gratuïta. Menjaven els últims de les sobres de la gent gran, eren els criadets dels adults (Latorre). I Jesús, reivindicador dels febles, pren el noi, el posa enmig i l’alça: “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi i qui m’acull a mi, no m’acull a mi sinó al qui m’ha enviat”.

Els nens per a Jesús són el símbol dels més dèbils. I l’atenció material i espiritual als infants és criteri de fidelitat a l’Evangeli (I.Gomà). Preguntem-nos, quin és el més petit de la meva família... de vegades pot ser l’últim net, sí, però moltes d’altres pot ser l’avi o la tieta, o aquell parent que passa tantes hores sol... Quin és el més petit de la parròquia? Els nens que bategem, els que reben a catequesi, aquelles persones adultes o ancianes potser amb algun trastorn, que venen cada diumenge a missa i que fins i tot serveixen l’altar? O els pobres de tantes menes que truquen a la porta de Càritas o del despatx? Deia mossèn Via Taltavull, que l’església és catòlica perquè tots hi cabem. I quins són els més petits del planeta?

Avui, des de la nostra comunitat de Santa Maria de Badalona, tan montserratina, felicitem al P. Manel Gasch, escollit nou abat de Montserrat. Vinculat familiarment a Badalona, fou ell qui el 2018 ens lliurà la relíquia del beat Fulgenci Albareda, que avui venerem a la parròquia i qui, en aquella avinentesa, feu una conferència  sobre aquest monjo heroic que el precedí en el seu càrrec de majordom del Monestir. A ell l’encomanem. El P. Gasch ha passat de “majordom”, el servidor major de la casa, a Abat, pare de la Comunitat. I donem gràcies a Déu per aquests 21 anys de guiatge espiritual del P. Josep Maria Soler en qui sempre hem trobat escalf, orientació i acolliment. Que Déu el beneeixi també en aquesta nova etapa.

 

domingo, 12 de septiembre de 2021

Dir en silenci

Homilia diumenge XXIII de durant l’any

Intencions

Fer joc al mal

Aquests setmanes Satanàs, sense dir-ne el nom, ha estat present en els mitjans de comunicació, pel cas d’un membre destacat de l’Església que ha estat titllat per un sector d’endimoniat. El tema ha estat objecte de debat en les xarxes i  l’opinió pública. No toca d’ara entrar en el fons de la qüestió que ateny sobre tot al tema del mal, de la seva immensitat i de  la seva iniquitat. Crec que la novetat de l’evangeli d’avui és que un home bo i impetuós com Pere, escollit per la missió de capdavanter del grup pot ser sense saber-ho fer joc al Mal per la seva manera de pensar en clau de poder i per voler allunyar Jesús de la seva missió. Per tant en el cas que deia abans del pressumpte endimoniat, un pensa si els qui realment són uns dimoniets o uns dimoniassos no són aquells que es dediquen a divulgar notícies no contrastades amb la intenció aparent de fer el bé, però en realitat fent el mal.

Ahir a la nit amb un grup de joves professionals cristians vam fer un pelegrinatge a peu a El Masnou, al sepulcre del beat Joan Roig Diggle, el màrtir fejocista, en el vuitanta-cinquè aniversari de la seva mort. En tornar amb el darrer tren, estava ple de joves, molts joves que segurament anaven de festa a Barcelona, amb vestits i estètiques ben variades... Si els preguntéssim aquests joves qui dieu de Jesús, potser ens sorprendrien: potser alguns el coneixen, molts d’altres l’ignoren, alguns hi creuen... hi hauria tantes respostes com viatjants en aquell tren de nit.  Potser tantes com si els preguntéssim i vosaltres qui dieu que és Satanàs...

Però si la pregunta ens la fessin a nosaltres, què diríem? Hi ha moltes maneres de dir: explícites o implícites. Podem dir o podem callar, l’important és la rectitud d’intenció amb què diem o amb què callem. I pensar que sobre tot estem dient a cada moment amb la nostra vida. Diumenge passat el pintor Joan Torras Viver, se’n va anar  a contemplar la Bellesa eterna, aquella de la qual els seus quadres, vitralls i murals en un centenar d’esglésies catalanes, són una anticipació i un testimoni perdurable.

Cada artista d’alguna manera es reflecteix en la seva obra  i les imatges de Jesús, Maria, Josep, els Apòstols, els sants i santes, els beats, pintades per Torras traspuen la mateixa bonhomia i serenor mediterrània de l’artista, home bo i serè d’una fecunda trajectòria cristiana. Potser un dels retrats d’una més gran profunditat psicològica és el que va pintar del seu admirat amic de la infantesa el qui fou el bisbe Joan Carrera. Per a ell va pintar també un sopar d’Emaús que encisa per la seva simplicitat.

Els clàssics deien que bondat, bellesa i veritat són convertibles, és a dir, es poden posar l’un al lloc de l’altre. Un capteniment per ser bo, ha de ser també veritable i bell. I això és ben bé així en l’obra de Torras Viver.

Gràcies Joan, per tantes epifanies de bellesa amb què ens has obsequiat en el decurs de la teva llarga vida. Vingueres al món l’any lluminós de l’exposició universal i n’has marxat ara que sembla la claror auroral comença a ressorgir altra vegada enmig de la tenebra

 

 

sábado, 4 de septiembre de 2021

Exili i comunicació

Diumenge XXIII

Estimats germans i germanes,

La situació de Jesús que descriu l’evangeli d’avui no és fàcil. Diuen els biblistes que se situa en el moment que Jesús s’ha vist obligat a exiliar-se en territori pagà per la pressió que exerceixen sobre els seus deixebles les autoritats jueves que han vingut expressament de Jerusalem. L’experiència de l’exili. De l’allunyament dels poderosos que ens pressionen de tantes maneres. L’experiència de tants exilis que avui viu el planeta. L’experiència que en la nostra  mesura podem viure cada un de nosaltres. Ahir, en la trobada de confrares a Montserrat, passàvem a prop del monument a Pau Casals, on  hi ha inscrita  aquella frase del Pessebre que resumeix tots els exilis: “Quan s’acabarà tan llarg caminar per terres estranyes!”. Afortunadament, també arribem a familiaritzar-nos amb les “terres” que de primer ens semblaven estranyes és a dir en els contextos estranys, com els que estem vivint.  Perquè hi ha un exili interior que comporta sortir de la nostra zona de confort i arriscar-nos a avançar cap a un altra estil de vida.

Però fins i tot en aquell context diferent, el Senyor continua fent el bé i guarint els qui pateixen dificultats de comunicació. Els problemes de la comunicació avui sovintegen i, de vegades, no els detectem i estan en l’arrel de molts conflictes.  Quantes vegades darrera un conflicte de relació el que hi ha és una mala comunicació insuficient, atropellada o escassa. Anem massa de pressa. L’ús compulsiu del mòbil i de les noves tecnologies, instruments que en principi són pensats per comunicar-nos, provoca al final noves addiccions. Cal recuperar la conversa pausada, amical, sempre que es pugui, presencial... Ho recorda el nostre arquebisbe aquesta setmana: “escoltar és un dels actes d’amor més profunds, que implica sortir de nosaltres mateixos per rebre el que l’altre ens vol comunicar. Malgrat les diferències que puguem tenir amb el nostre interlocutor, sabem que hi pot haver espurnes de veritat en allò que ens diu”.

Quants elements de reflexió han sorgit de l’entrevista del Sant Pare a la COPE, una hora i vint minuts. Val la pena escoltar-la: respostes pausades, pregones, matisades, intel·ligents, serenes... Paraules valentes sobre la necessària reconciliació o sobre la importància de no adoptar actituds tràgiques.

Avui convivim amb persones de procedència o de cultura diferent, que han viscut el seu exili... i sembla que ens entenem, però no ens acabem d’entendre. I hem de fer un esforç recíproc.  

Davant del soroll eixordador de tants missatges com rebem al capdavall de la jornada, com apreciem el silenci interior! De vegades vindríem a l’església i només faríem que silenci. De vegades, voldríem fer callar el parlar per parlar, per dir només les paraules justes, aquelles que són capaces de donar futur i llibertat. Només en el silenci floreix la nostra interioritat. Jesús treu aquell malalt d’enmig del brogit i se l’emporta i se n’ocupa personalment. Com escriu Jordi  Latorre, Jesús és el profeta messiànic que transforma les persones per fora (guarició) i per dintre (conversió).

Si vivim l’eucaristia en profunditat, fraternalment, amb silenci interior, se’ns desclouran les oïdes del cor, el sentirem present en molts moments de la jornada i sabrem trobar les paraules justes per comunicar-nos amb sentit.