Jaume Aymar i Ragolta

Virgil Ani puja al Paradís Tieta, dimarts passat, quan vas trucar la mare per dir-li que el Virgil ja havia expirat, jo era al seu costat i la Mari Luz, la mare, va respondre de seguida: “Ja s’ha trobat amb els seus pares!”. I, de fet, la paraula que el Virgil va repetir més al llit de l’agonia va ser aquesta la de “mare, mare...”. Segurament sentia propera la mare Smaranda, morta jove i probablement també Beatriu, com escrivia des de Colòmbia el comú amic Mauricio Chinchilla. El Virgil s’enfadava amb els qui parlaven del setè aniversari de la “mort” de Dante. Deia convençut que el que estàvem celebrant era el centenari de la seva pujada al Paradís i va promoure tot un monogràfic a Catalunya Cristiana. Els capellans no en parlem gaire del Paradís, ni del Cel, ni del més enllà... Potser per allò de Witgenstein que d’allò que no en podem parlar millor guardar silenci. Però crec que n’hem de tornar a parlar. En Virgil en parlava sense embuts. Molts en el decurs de la història n’han pa

  Dominica letare Amics, Diuen que a la porta d’una església hi havia un captaire cec. Un rètol deia lacònicament: “Soc cec”. No recollia gaire. Un publicitari es va oferir a canviar-li el redactat. Ell va acceptar. L’endemà la gorra era plena de bitllets i monedes. Què deia? Senzillament: “És primavera i jo no ho puc veure.” Aquell dia tothom es va fer càrrec de la sort d’aquell orfe de llum. El cec de l’evangeli no tenia cap culpa de ser-ho.   Era un home pobre i sincer que va acceptar la presència i el misteriós contacte o unció de Jesús. Es va deixar tocar per Jesús. Va anar amb docilitat a rentar-se en l’aigua significativa de Siloè. Són personatges estel · lars en aquesta hora quaresmal.   Quan després rellegiu aquest llarg passatge noteu que només davant d’ell i de la dona samaritana Jesús va dir “jo sóc”. I ells van fer el procés de passar de veure un home, un profeta i finalment, el fill de Déu. Un instant pot passar a ser anodí a ple de sentit. Com aquells que vius tu q

Estimats amics,   Era a Mont Athos. Després d’una caminada de dues hores vam arribar al Monestir de Stavronikita (la victòria de la creu) i un monjo jove ens va oferir un got d’aigua fresca i uns dolços i ens va ensenyar una pintura de l’església on hi ha representat el diàleg de l’evangeli que hem proclamat avui el de Jesús i la samaritana. En aquesta pintura, la samaritana va elegantment vestida, una mica provocativa i cridanera, molt diferent de les altres dones santes representades en les venerables icones. El mateix Sant Joan Crisòstom -ens va dir el monjo- se sentia pertorbat pel fet que Jesús havia fet d’aquesta dona frívola una interlocutora vàlida. I ens explicava que aquell passatge a l’església oriental el valoren molt perquè només hi ha dos moments als evangelis que Jesús es presenta com: “Jo soc”. Aquest de la samaritana i el del cec de naixement. Recordem el de l’invident: -Creus en el Fill de l'home? Ell li va respondre: I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?

Homilia diumenge tercer Quaresma. Estimats amic, Era a Mont Athos. Després d’una caminada de dues hores vam arribar al Monestir de Stavronikita (la victòria de la creu) i un monjo jove ens va oferir un got d’aigua fresca i uns dolços i ens va ensenyar una pintura de l’església on hi ha representat el diàleg de l’evangeli que hem proclamat avui: el de Jesús i la samaritana. En aquella pintura, la samaritana va elegantment vestida, una mica provocativa i cridanera talment com una dama de la cort, molt diferent de les altres dones santes representades en les venerables icones. El mateix Sant Joan Crisòstom -ens va dir el monjo- se sentia pertorbat pel fet que Jesús havia fet d’aquesta dona frívola una interlocutora vàlida. I ens explicava que aquell passatge el valoren molt perquè només hi ha dos moments als evangelis que Jesús es presenta com: “Jo soc”. Aquest de la samaritana i el del cec de naixement. Recordem-lo: -Creus en el Fill de l'home? Ell li va respondre: I qui és, S

Estimats amics, una vegada en la paret del despatx del doctor Jubany, que és qui em va ordenar, vaig veure penjat un poema manuscrit de Joaquim Ruyra que em va agradar molt i que vaig pensar que era una bona meditació per aquest temps de Quaresma. Ara m’adono que aquest poema lliga misteriosament amb   l’evangeli que aclamem de proclamar. Comença dient: Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu i enamorat segueixo sa doctrina no vull saber la causa ni el motiu de res que hagi dictat sa veu divina. Vull creure refiat cluca la nina el cor rendit, l’enteniment passiu Senyor soc un infant aquí em teniu sols vostre mà de Pare m’encamina. Aquell dia, potser d’hivern o de primavera, no ho sabem, com el que estem vivint ara mateix, Jesús convida tres dels apòstols més difícils de convèncer, Pere, Jaume i Joan a fer una caminada i   a pujar a una muntanya alta. I al Tabor no van pujar-hi com es puja avui amb uns taxis que van molt de pressa. Devien pujar-hi, segurament, a peu. No

  Estimats germans i germanes,   A la claror d’aquest evangeli, preguntem-nos quines són o poden ser les nostres temptacions i proves en aquesta Quaresma de dos mil vint-i- tres. I demanem-li al Senyor lucidesa per entendre que les nostres ferides interiors poden esdevenir també ferides lluminoses. Hi ha diversos tipus de deserts però aquest que descriu l’evangeli d’avui era, sens dubte, un desert pedregós, un d’aquells “no llocs” adustos, impropis per a la vida humana. No era el lloc habitual de pregària del Senyor, però sí que ho fou al començament de la seva missió a l’hora de prendre les grans decisions. És bonic, convenient i, alhora difícil, d’anar al desert a fer pregària, a discernir. I dic difícil perquè en el desert és allà on s’esdevenen les temptacions més grans. Avui els deserts també ha envaït la nostra ciutat. Avui l’entorn és dur. Les lluites de poder que veiem al voltant nostre, dins les nostres mateixes comunitats que en diem cristianes, poden esdevenir pedres d’ens