Jaume Aymar i Ragolta

  Diumenge XVIII de durant l’any /C Estimats germans i germanes: A Sant Ignasi de Loiola, la festa del qual avui celebrem, una bombarda, una bala de canó, li va canviar tot. Ferit de guerra, a punt de perdre les cames, aquella llarga convalescència inesperada, immobilitzat, li va fer descobrir en tot una profunditat fins aleshores insospitada. Va fer que, postrat, fes un pelegrinatge interior abans de començar el seu pelegrinatge exterior per Europa i fins a Jerusalem. Sí: aquelles ferides tan doloroses que el deixaren coix de per vida, havien d’esdevenir unes ferides lluminoses que li feren entendre que tot allò que era i tot allò que tenia era un pur do de Déu. Tots patim ferides, de vegades físiques, i sovint morals. I també provoquem ferides als altres. Però en un cas   o en un altre, allò que d’entrada qualifiquem com a mal, i sovint ho és, sorprenentment pot esdevenir un bé major. I quantes vegades el sofriment ens ajuda a relativitzar, a prioritzar, a viure el temps amb qu

  En la Solemnitat de Sant Jaume 2022 Benvolguts concelebrants (Mossèn Antoni Deulofeu, gràcies al qual vaig començar a col · laborar amb aquesta parròquia de Santa Maria) Alcalde i regidors Familiars de Jaume Galobart Pelegrins de Sant Jaume i acollidors del pelegrins a Montserrat Membres del cor “En Clau de Veu” de la Societat Coral la Badalonense, Anna Roma (soprano) Miquel González (orgue) i Josep Muñoz (director i autor de la missa que estem celebrant). Pedro Baos, autor dels dos quadres del presbiteri Catifaires que heu preparat aquesta catifa, bella mostra d’art efímer... Germanes i germans, Diuen els biblistes que els dos apòstols que habitualment seien a la dreta i a l’esquerra de Jesús, als llocs d’honor, eren Pere, el cap de colla i Judes, el qui portava la bossa dels diners. Podríem dir, avui, el director i el tresorer. Quan Maria Salomé, tieta valenta i deixeble del mateix Jesús, demana pels seus fills Jaume i Joan aquests llocs d’honor, està demanant que

Homilia diumenge  17/C Que interessant que és aquest regateig, tan oriental, entre Abraham i Jahvè! Comença amb cinquanta justos, segueix amb quaranta-cinc, baixa a trenta, passa a vint i arriba a deu. Encara hi ha vegades que preguem així...Alguns comentaristes diuen que si Abraham, pare dels creients, hagués tingut més fe i hagués continuat insistint, encara que no hi hagués hagut cap just, Sodoma i Gomorra, no haurien estat destruïdes. Però de fet, tot i les súpliques d’Abraham, o potser gràcies a elles, el déu bíblic només va acceptar de salvar d’entre els habitants de Sodoma, una minoria, els que considerà com a purs d’esperit: Lot, precisament nebot d’Abraham, la seva dona i les seves filles. I encara la dona de Lot pel fet de quedar-se mirant enrere, es va convertir en una estàtua de sal. Tot eminentment simbòlic. I un pecat que era bàsicament un abús contra els hostes, contra els nouvinguts. Pecats que hauríem de tenir més presents en fer l’examen de consciència, perquè els a

Diumenge XVI de durant l’any Exercir l’hospitalitat no és solament donar llit i sostre sinó sobretot rebre l’hoste tal com és, amb la seva cultura i amb tot el que aporta la seva vinguda. Les civilitzacions orientals i africanes ho han comprès particularment, nosaltres encara n’estem aprenent... El santuari de Mambré és el monument de l’amistat entre Abraham i Déu. Déu hi passa amb els seus àngels i es cansa com a pelegrí. Rublev ho plasma en una icona inoblidable on els tres àngels representen nogensmenys que les tres persones de la Santíssima Trinitat. La tradició monàstica identifica l’hoste amb el mateix Crist. El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, ens explicava que un dia era a la seva cambra, traduint un article molt interessant i, de sobte, el truquen de porteria i l’avisen que hi ha un pelegrí que vol confessar-se. Una mica contrariat per haver d’interrompre la seva feina, baixa de seguida a porteria. I mentre baixa va pensant:   “Quan Íñigo de Loiola arribà a Monts

Diumenge XV del temps ordinari Benvolguts germans i germanes, Diumenge passat, a la claror de l’Evangeli, ja començarem a parlar d’aquesta “Església samaritana” que hem d’anar forjant cada dia. Quan els setanta- dos samaritans tornen de la seva missió -que ha estat una missió reeixida- Jesús exulta de joia. Salvant totes les distàncies, deu ser semblant al goig que uns pares sentiu quan un fill vostre, missioner o missionera, us fa la seva esperada visita i us comparteix amb alegria tantes vivències en el si d’una altra cultura. O quan aquest estiu, un fill o un net, retorna d’un camp de treball, d’un voluntariat, potser en un país pobre -com el cas del Ton, que ha tornat aquests dies de Nairobi, d’un camp de treball-   fins i tot quan una filla o un net, torna d’unes colònies, que li han permès de formar-se, enmig de la natura o ajudant els altres. O senzillament quan algú torna del Camí de Santiago i ens explica tot un seguit de vivències que li han permès descobrir-se interior

  Homilia diumenge XIV de durant l’any   Avui escoltem l’enviament de la missió d’aquells setanta-dos deixebles, samaritans... Jesús vol mostrar que els samaritans també formen part d’Israel, una pretensió que entre els jueus no era políticament correcte perquè eren malvistos...   Els samaritans eren els habitants antics del Regne del Nord.   Els que van construir el primer temple a Garizim. Tots recordem el diàleg entre Jesús i la dona samaritana; hi ha un moment que ella li diu:   Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.   Ella parla la muntanya de Garizim una muntanya que s'eleva uns 870 m sobre la mar Mediterrània i que en té al costat una altra Ebal una mica més baixa.   Totes dues ofereixen una excel · lent panor à mica. Des d'allà es pot veure al nord el pic nevat de la muntanya Hermon, cap a l'est s'estén la fèrtil vall del riu Jordà, al sud trobem les muntanyes del territori d'E