Jaume Aymar i Ragolta

Estimats germans i germanes, Zaqueu tenia un doble problema: d’una banda era baixet i les persones baixes sovint són menystingudes, és una creença comuna (i errònia) considerar que són persones febles, poca cosa, quan moltes vegades són les més enèrgiques i valuoses. Tots en podríem adduir exemples. Però potser per suplir aquesta manca d’alçada que el devia acomplexar, Zaqueu havia lluitat per obrir-se camí a al vida i, malgrat que era un ofici mal vist, va arribar a ser arxirecaptador d’impostos i es va enriquir. I per això, sobre tot per això, era malvist. Amb tot, a Zaqueu (un nom que significa pur, innocent) la curiositat l’impel · lia a veure Jes ú s, i s’enfila en un arbre. Un sicòmor és un arbre no gaire alt. Però a Zaqueu no li fa res de fer el ridícul. És un comportament típic dels fans quan ve el seu ídol, criden s’enfilen, gesticulen... Recordo que el 1986 quan el papa Joan Pau II va visitar la Catedral de Bogotà, jo estava recent ordenat i hi vaig anar amb una colla de

Homilia Domund 2022  Hem pujat avui al Temple de Santa Maria perquè tots volem fer bé les coses, tots voldríem ser justos en les decisions que prenem, sovint entenem justícia com equanimitat: cadascú el que sigui seu, però intuïm que la justícia pel cristià va molt més enllà. I, per això, hem vingut aquí a l’església a pregar, a trobar-nos amb Déu. Hem començat la missa reconeixent-nos pecadors com el publicà (el recaptador d’impostos de la paràbola) i tot seguit hem cantat l’himne del Glòria a Déu - la glòria és la coronació i la suma de totes les virtuts. En recitar aquest himne hem proclamat que només Déu és Déu. Recitar el glòria i meditar-lo ens ajuda a supera la temptació del fariseu de glorificar-nos a nosaltres mateixos i d’explicar contínuament el que hem fet perquè els altres ho aplaudeixin. Som a Lió a principis del segle XIX. A la ciutat es vivien temps convulsos. Hi havia misèria.   La família Jaricot era benestant. Un dels fills Paul, es va casar, però va enviudar despr

Homilia Aquesta pregunta amb què acaba l’evangeli d’avui: “El fill de l’home trobarà fe en la terra?” m’agullona i m’inquieta. És una pregunta de la qual se’n deriven d’altres: Vaig creixent i madurant amb la meva fe? Ens mirem les coses, la realitat, el dia a dia, d’una manera plana, sense profunditat, sense entendre el missatge transcendent que hi batega? Descobrim el Senyor rere cada rostre pidolaire, com es preguntava el poeta mossèn Manel Tort?   Aquesta persona que es confessa cristiana, que és catòlica practicant, realment dona testimoni de la seva fe? Vivim una fe només cultural, d’anar tirant, o és una fe compromesa i alegra? “Mossèn, prego molt però es veu que Déu no m’escolta.” Aquesta queixa l’he sentit   vàries vegades en el meu ministeri. Tots en algun moment o altre l’hem sentida. Sol sortir de llavis sincers. Però Déu naturalment que ens escolta. El que passa és que la seva resposta no sempre és immediata, ni ens respon de la manera que esperaríem. Ni potser demanem

  En la festivitat de la Mare de Déu del Pilar Estimats germans i germanes, Amb emoció i amb gran alegria ens trobem avui de nou als peus de Santa Maria, sota la seva advocació del Pilar, en aquesta eucaristia organitzada pel Centre Aragonès. Aquell elogi de Maria, que va cridar una dona del poble, es referia a la infantesa de Jesús: “sortoses les entranyes que et van dur i els pits que et van criar” Però Jesús la fa anar més enllà,   Maria, va ser mare perquè havia escoltat la paraula de l’àngel i l’havia posat en pràctica, dient-li que sí. Un sí total, irreversible i sense condicions. Que puguem renovar avui als peus de Maria del Pilar el nostre sí. Som encara en any Xacobeu, i molts dels pelegrins que van a Compostel · la s’aturen d’anada o de tornada a Saragossa a pregar als peus de la Mare de Déu del Pilar, perquè els doni una bona arribada o un bon retorn, perquè els retorni la salut en l’ànima i en el cos, però sobretot perquè puguin complir bé la seva missió, com Maria

Homilia Diumenge XXVIII de durant l’any Estimats germans i germanes. Jesús, camí de Jerusalem, s’ha posat a travessar la zona que hi ha entre Samaria i Galilea, unes regions que estaven enemistades, renyides, des de feia segles. I, de sobte, aquells deu leprosos prenen la iniciativa de sortir al seu encontre, altrament si el Mestre hagués entrat en la ciutat, s’hauria contaminat. No és un únic leprós, és tot un grup de descartats.   I es posen a fer l’únic que poden fer, cridar. Una imatge tràgica. M’ha vingut a la ment un quadre d’un pintor noruec, Munch, que es diu El crit , ben segur que el coneixeu. El mateix pintor, que tenia la vida marcada pel sofriment i la mort, l’explica, aquella tarda, passejant, va deixar anar un crit que el sobrepassava, “un udol infinit que penetrava tota la natura.” Aquells leprosos de l’evangeli també cridaven amb veu poderosa: rere el seu clam hi havia el sentiment del refús que aquells pobres intocables havien patit. Aquests dies ha estat not

Quan escoltem la proclamació de l’evangeli,   és important que ens fixem a qui s’adreça Jesús. De vegades parla als deixebles, d’altres parla a la gent o als mestres de la llei. Avui respon als   apòstols. És a dir als seus seguidors més immediats, més propers, que   li acaben de fer una petició sincera, demanar més fe: «Augmenta'ns la fe». Jesús s’adreça avui a nosaltres en concret, els qui tenim més responsabilitat en les comunitats perquè ens diem creients i practicants, que volem seguir-lo i que també li demanem més fe. Més fe per mirar-nos les persones i les circumstàncies des de Déu. Per descobrir quin és el pla de Déu en la nostra vida. Mes fe per entendre’ns a nosaltres mateixos, per comprendre el món. Més fe pràctica. I Jesús que sempre ens convida a mirar la naturalesa ens posa l’exemple de la morera «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria. El gra de mostassa és la