Entradas

Mostrando las entradas etiquetadas como Bernabé

Apòstols de la gratuïtat

Estimats germans. L’evangeli d’avui diumenge diu els noms dels dotze apòstols amb una petita indicació de cada un d’ells. Quan Antoni Gaudí va transformar, gràcies a aquell donatiu generós d’una dama parcialment anònima, Isabel,   el temple que hi havia projectat, per l’actual, va passar d’una torre a 18 torres. La Torre de Jesucrist (del Salvador): és la més alta del temple amb 172.5 metres, coronada per la gran creu lluminosa dels quatre braços que dimecres passat va beneir el papa Lleó. Els mitjans de comunicació han subratllat que seria la torre més alta de la cristiandat, però s’han descuidat de dir la veritable intenció de Gaudí.   Aquesta alçada no és casualitat. Antoni Gaudí la va dissenyar deliberadament per ser lleument inferior a la cima de Montjuïc (177,7 metres), perquè deia que l’obra de l’home no ha de ser superior a l’obra de Déu. Quan anys després va dissenyar l’Hotel Atraction de NY el va dissenyar amb 300 metres d’alçada, perquè a la zona cero no tindria pr...

L'enginy de l'empelt

Diumenge V de Pasqua Estimats germans i germanes, les paraules de l’evangeli d’avui se situen en el moment que Jesús acaba de donar als deixebles el vi de la seva sang. Els acaba de dir aquelles paraules que repetim a cada eucaristia, en la consagració: «-Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu» (Marc 14,25) Llavors Jesús mateix es compara a la vinya que produeix aquesta beguda vital, tot convidant als apòstols a romandre units com el cep i les sarments. Al relat del Sant Sopar, en la versió de Lluc, recull que Jesús després de consagrar el vi va dir també: «però sapigueu que la mà del qui em traeix és a prop meu en aquesta taula» I en parlar del cep i les sarments diu que n’hi ha uns que romanen i d’altres no... Diuen que la traïció és el més oposat a l’amistat. I al mateix temps que Jesús estava fent un gran pacte d’amistat, sentia la mà del traïdor al s...

Tasts d'eternitat

Homilia Diumenge IV de Pasqua o del Bon Pastor L’evangeli d’avui ens ajuda a tots a sentir-nos més deixebles. Sí, tots som deixebles, tots estem aprenent, des del Sant Pare fins el més petit dels seguidors de Jesús. Aquest és un punt clau del qual avui a l’Església Catòlica cada vegada més, anem prenent consciència (Aparecida) Què vol dir se deixeble? Els qui seguim Jesús, les ovelles, és a dir els fidels, escoltem la seva veu, és més la reconeixem. Entre els crits dels mercenaris, dels pastors a sou, dels funcionaris sense entranyes, diríem, destaca la veu càlida i amiga de Crist que ressona en els bons pastors. Tots en coneixem. El poble cristià té un sisè sentit per copsar si el qui parla es creu allò que diu, ho viu, o bé ho ha memoritzat sense interioritzar-ho ni viure-ho.   I en reconèixer l’autenticitat, ens hi adherim. No és una mera adhesió verbal ni de principi, sinó de conducta i de vida. És la disposició fonamental: la docilitat a la Paraula autèntica. Com a res...

Una pau treballada i coresponsable

Setmana IV de Pasqua En les primeres comunitats també hi havia tensions i crisis. La més perillosa era la que van provocar els judaïtzants, els que afirmaven que per ser cristians abans calia passar pel judaisme. Això anava en contra de l’expansió missionera i universal de Pau i Bernabé. Però tots van acceptar l’arbitratge de l’Església mare de Jerusalem i la crisi es va superar. Durant els primers mil anys del cristianisme el paper del Papa de Roma era aquest mateix: fer d’àrbitre. Intervenir en cas de conflicte. Cada església local anava desenvolupant la seva missió. Va ser després que tot es van anar centralitzant. Ara el Papa Francesc ha fet un gest realment innovador en crear un petit grup de Cardenals per assessorar-lo en el govern de l'Església i estudiar un projecte de reforma de la Cúria. Fixem-nos que no es parla de comissió si no de “grup” una paraula que té un to de frescor i de germanor molt més gran. Altra fet destacable és la procedència dels vuit purpurats, q...

La bellesa camí cap a Déu

Diumenge V de Pasqua La primera lectura dels fets dels Apòstols ens explica el retorn de la primera expedició missionera de Sant Pau. En lloc d’anar des de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, Pau i Bernabé refan el camí en sentit invers. Una ruta esgotadora i perillosa de centenars de quilòmetres. El seu objectiu de visitar les esglésies acabades de fundar per confirmar en la fidelitat aquells cristians joves i per ordenar en cada comunitat un equip responsable d’ancians o preveres. També Jesús feia viatges llargs per visitar una sola persona. En contra del que es diu habitualment, l’important és la meta, no el camí. Una bella comesa. Quan veiem un gest especialment generós no diem simplement “que bo”, sinó que diem “que bonic”! Quan hi ha estimació no hi ha distàncies. Avui les noves tecnologies les han escurçat, ens podem comunicar amb pocs segons amb qualsevol indret del món, veure escoltar i parlar amb els éssers estimats. Però encara no els podem abraçar ni estar físi...