Jaume Aymar i Ragolta

El rei Salomó és una figura reconeguda en les tres religions monoteistes, car   és citat a la   Bíblia,   a la Torà i a l’Alcorà. Una figura embolcallada d’encís i de llegenda. Amb les seves llums i les seves ombres. Avui, però, la seva pregària la podríem fer nostra “feu el vostre servent la gràcia de saber escoltar perquè pugui fer justícia i destriar el bé del mal”. Saber escoltar.   Diuen que no és el mateix veure que mirar. Tampoc fora el mateix oir que escoltar. Escoltar és oir en profunditat. Escoltar s’assembla més a auscultar.   Diuen que els metges joves, encara que tinguin el fonendoscopi a la mà, sovint no saben auscultar. Que necessiten la proximitat d’un metge gran, que els ajudi realment a sentir els batecs del cor.   Diuen també que una de les causes del moment que estem vivint és que no hem sabut escoltar el clam de la terra... Que important és saber escoltar bé, que l’altra persona se senti realment escoltada, que percebi que el seu missatge ha arribat. El period

Estimats germans i germanes, L’apòstol Jaume, juntament amb Pere i Joan, va ser testimoni de dos moments de la vida de Jesús, en aparença, radicalment diferents: la transfiguració i l’agonia de Getsemaní.   En el primer cas, experimenta la glòria del Senyor, el veu en el col · loqui amb Mois è s i Elies, veu transparentar la seva resplendor divina. En l ’ altre es troba de cara amb la sofren ç a i la humiliaci ó , veu amb els seus propis ulls, com el Fill de l ’ Home s ’ humilia i es fa obedient fins a la mort. El papa emèrit Benet XVI   ( Gli Apostoli . Libreria Editrice Vaticana, 2008, 91- 92) comenta que aquesta segona experiència constitueix l’ocasió d’una maduració en la fe, serveix per corregir la interpretació unilateral, triomfalista de la primera. La glòria de Crist es realitza a la Creu, en la participació de les nostres sofrences. I aquesta maduració de la fe fou portada a acompliment per l’Esperit Sant a la Pentecosta, tant que Jaume, quan vingué el moment del test

Homilia diumenge XVI de durant l’any 19 072020 De petits apreníem que hi ha gent bona i gent dolenta. Com a les pel · l í cules. No ten í em dubte de qui era el bo i qui el dolent.   Avui tot ha canviat. A les pel · l í cules –a algunes poques encara- no hi sol haver bons i dolents, si no que tothom té llums i ombres. I ens identifiquem amb els protagonistes. També hi ha pel · l í cules en qu è un personatge apareix primer com a odi ó s i en el decurs de la peli es va transformant fins a atraure’ns per les seves virtuts. I hi ha personatges encara que semblen encisadors i amables, després esdevenen pèrfids i traïdors. Reals, com la vida mateixa. De petits teníem clar que hi havia persones bones i dolentes, quan vam créixer vam aprendre a matisar. Avui, des de la maduresa, veiem persones que són bones de soca-rel i d’altres que són malèvoles, que tenen mala intenció, que sembla que vagin de mala fe, que són tortuoses, que menteixen o deformen la realitat a la seva conveniènc