Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge 12 de durant l’any El pare Miquel Estradé, un savi monjo de Montserrat, explicava que una vegada, baixant del Monestir en direcció a Can Massana, on l’esperaven a dinar, es va perdre, tot i que era un camí que havia fet moltes vegades. Segurament és una experiència que tots hem viscut i que ens fa ràbia: la de no saber arribar un dia a un lloc on sovint hi hem estat... El P. Miquel, malgrat que l’indicaven, no sabia trobar el camí, veia la casa però no hi podia arribar. Sota el sol del migdia es va a angoixar i finalment l’angoixa se li va tornar pànic. Fou aleshores que veié un pi i, d’esma, es va abraçar al seu tronc i va començar a respirar pausadament. Explica que el contacte material amb el pi el va fer davallar altra vegada a la realitat, va poder raonar i seguint una clara deducció va arribar en cinc minuts al camí que passa per sota la Roca Foradada i va fins a Can Massana. És interessant la conclusió que en treu: “la por m’havia fet perdre l’esperança d’arribar a Ca

Diumenge XI de durant l’any Una de les primeres consideracions per als qui desitgem una vida espiritual sòlida és saber en quin estat interior ens trobem. Si volem créixer espiritualment, és a dir, com a persones, necessitem prendre consciència de la nostra realitat actual Ignasi de Loiola, observador perspicaç del món interior, descriu als seus Exercicis Espirituals la desolació i la consolació com els dos estats de l'ànima humana en el seu itinerari espiritual. La consolació és l’estat que vivim quan ens adonem que som persones beneïdes per tot el que estàs vivint. És el temps en què ens sentim plens, disposats a estimar i servir en adonar-nos de la profunditat de l’amor del Creador i Senyor de la vida. És el temps que el Déu de Jesús ens vol regalar, perquè és la seva manera de comunicar-se amb nosaltres. És l’ofici de consolar del Ressuscitat. Fins i tot en consolació, la realitat ferida, se’ns presenta com una possibilitat de transformació, perquè som conscients del valor

  Solemnitat del Cos i de la Sang 2023 Estimats germans i germanes, Hi ha una frase popular que es diu d’una persona quan és excessivament tranquil · la, mancada d’energia, diem que aquesta persona “no té sang a les venes”. També parlem de “tenir sang d'aigua” i “que el vi fa sang”. En castellà té el mateix sentit. Tots en coneixem d’aquestes persones, sense sang, de manera que com diu un autor hi ha morts que són vius, i hi ha vius que són morts (A.Aya). I en positiu, Josep Maria Sagarra, el poeta parlant del patró de la Corona d’Aragó, de Rússia i d’Anglaterra, Sant Jordi, diu que: “La rosa li ha donat gaudis i penes i ell se l’estima fins qui sap a on; i amb ella té més sang a dins les venes per poder vèncer tots els dracs del món.” El cristianisme, com diu el gran hel · lenista Antoni Bosch-Veciana, és una fe de corporalitat. Quan distribuïm la comunió diem: “El cos de Crist”, no “l’esperit de Crist”, no “l’ànima de Crist...” Però què és un cos sense sang? És un c

Diumenge de la Santíssima Trinitat 2023 El misteri del Déu trinitari que avui celebrem ens convida a l’adoració admirativa en silenci. Que important que és conrear el silenci interior i, meditant amb el cor, submergir-nos en el misteri! Les paraules i els raonaments gairebé ens fan nosa, el cor ens ho diu i ja en tenim prou. Miquel de Unamuno deia en el seu llibre Nicodem el fariseu , “que poc que es medita amb el cor! La fe no és una mera decisió de l’intel ·l ecte, l’adhesió a un principi abstracte, a una fórmula sense contingut, la fe no és l’afirmació de principis metafísics o teològics, sinó un acte d’abandonament i de lliurament cordial a la voluntat, una serena confiança en que concorren a una mateixa fi, la naturalesa i l’esperit, una confiança ferma en que la veritat habita dins de nosaltres, en que som vasos de veritat i que la veritat és consol, confiança ferma i que, quan obrem amb puresa i senzillesa d’intenció, servim a un designi suprem...”   I per meditar amb el cor