Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XXII de durant l’any/C Que n’és d’important la sobretaula!   Amb la família, amb els amics, amb els convidats... La sobretaula festiva sol ser distesa. Estem junts per al goig de ser-hi, de conversar, més enllà del menjar o la beguda.   I deu ser típic d’algunes cultures com la nostra. Personalment puc dir que hi he après molt de les sobretaules. Sempre surten temes interessants i el punt de vista de cadascú, fins dels més petits, esdevé important. A molts, en la sobretaula, ens han fet propostes interessants per a les nostres vides. Els xinesos i els africans que viuen entre nosaltres, en canvi, se sorprenen que fem sobretaula: ells no tenen aquest costum, a taula van per feina... I de vegades l’aprenen i la gaudeixen quan conviuen amb nosaltres. La sobretaula deriva del que els grecs anomenaven simposi. Era la reunió que gairebé sempre seguia al sopar, quan s’acompanyava de música, dansa, poesia o conversa. Les obres literàries que descriuen o tenen lloc en un simposi

Homilia en el comiat de Jordi Mancebo Cortés (Barcelona, *29/10/1957-6/08/2022). Parròquia de Santa Maria de Blanes, 8 d’agost de 2022 La matinada de la festa de la Transfiguració, el dia que el misteri de llum omple totes les foscors i els racons de la nostra ment, en Jordi Mancebo Cortés se n’ha anat pels camins del no-res a la Pau infinita, amb la cura intensiva dels qui l’heu estimat tant i un bell morir. Dono les gràcies en nom de la família a mossèn Enric Roura, rector d’aquesta parròquia i amic d’anys, que ens hagi obert les portes d’aquesta casa de l’església de Santa Maria de Blanes, perquè a la llum de la Paraula, aquest respons prop de la despulla d’en Jordi, ens ajudi a asserenar l’esperit i sigui penyora d’aquella ciutat santa que té les portes obertes de dia i de nit. Aquella nova societat on l’amistat supera la justícia. Aquell cel nou i aquella terra nova pels quals el doctor Mancebo, avui amortallat amb la bata blanca de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de

Estimats germans i germanes, Per les xarxes ha corregut un vídeo que mostra la porta estreta del monestir el d’Alcobaça, a Portugal, que fa només 32 centímetres d’amplada, de manera que només s’hi pot passar de perfil i encara amb molta dificultat. La llegenda, que és el perfum de la història, explica   que aquest monestir tenia una de les cuines més grans del món, i fins i tot hi havien construït un canal que desviava el riu perquè passés directament per la cuina, i així els monjos podien pescar els peixos directament de l’aigua... El fet és que molts d’aquests monjos estaven força grossos i la golafreria és un pecat capital. Per evitar, doncs, que els seus monjos hi caiguessin, l’abat va decidir construir aquesta porta tan estreta per no deixar passar els grossos. La intuïció és bona. És una manera de complir al peu de la lletra aquest “entreu per la porta estreta”. Els pelegrins que fan el camí de Sant Jaume aprenen a caminar lleugers d’equipatge, a molts, havent caminat uns qui

Homilia diumenge xx de durant l’any/C L’evangeli d’avui ens presenta un missatge fort, que sacseja els deixebles adormits en les seves cabòries de poder i que si l’interioritzem, ens sacseja a cada u de nosaltres.   Situem-nos: Jesús està parlant poc abans de la seva mort, que pressentia imminent. I anuncia que la seva mort anirà seguida de la desfeta del seu poble i, aparentment, també, del seu projecte.   Immergim-nos en el seu univers simbòlic: Jesús parla de cinc d’una mateixa casa, aquesta casa   és el Poble d’Israel. El cinc en el judaisme, és un número altament simbòlic: cinc són els llibres de la Torà, els cinc llibres de Moisès, units com els cinc dits d’una mà. I cinc són les puntes de l’estrella de Salomó (aquí al costat de l’església tenim l’estrella dels Salamó, jueus conversos). Arran de la mort de Jesús, en una mateixa casa, que és la casa d’Israel, entre els jueus, n’hi haurà cinc que quedaran dividits, tres dividits en dos clans, el regne del nord i el regne del sud

Diumenge XIX de durant de l’any/C Jesús diu: “On es troba el vostre tresor allí hi haurà també el vostre cor”. I quin és el nostre tresor? El tresor més gran és l’amistat. Ho diu l’Escriptura: “Qui troba un amic, ha trobat un tresor” (Eclesiàstic, 6-14). Jesús dona aquest tracte d’ “amics” als apòstols al Sant Sopar. Però de fet, aquella colla d’homes, fets i drets, no eren encara gaire amics de Jesús: se’l miraven com a líder, com a mestre, com a Senyor, però li discutien les coses perquè no l’acabaven d’entendre, li demanaven si podien fer baixar foc del cel, li demanaven que els pares allunyessin de Jesús els infants... Al final dels seus dies el van trair, el van negar o el van abandonar, el van deixar sol... Més que com amics, doncs, es van comportar com a enemics, però, no obstant Jesús els convoca a l’amistat. I encara els dona el manament d’estimar els enemics. L’amistat ens fa radicalment iguals, a l’amistat no hi ha jerarquies, els amics sempre els tenim al costat, els am