Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge quart de Pasqua Estimats, L’evangeli d’avui ens dona tres imatges precioses per a entendre l’església sinodal: la cleda, la porta i el pastor. Primera imatge: la cleda. Tot i que la versió de l’evangeli que hem llegit parla de “corral”, en català, és propi de parlar de “cleda”. En castellà, aprisco o redil. La cleda, pleta, el munyidor o quintana -aquí a Badalona teníem la quintana alta, per tant hi havia la quintana baixa- la mallada o el clos -tots són cognoms- és una porció de terreny (camp o prat) delimitada amb un mur o barrera feta amb pedres o amb troncs, dins la qual pastura el bestiar al camp o a la muntanya (o per evitar que hi entrin).És una estructura senzilla, sense sostre i a l’aire lliure, per guardar el ramat oví agrupat i protegit. En temps antics, la pleta es feia amb branques i fustes col · locades transversalment a manera de parets. Actualment s’utilitzen materials prefabricats com xarxes de filferro suportades per pals de fusta, de metall o de plàs

Estimats amics, quin era aquest lloc inconegut on Cleofàs i l’altre deixeble dimissionari retornaven, decebuts del mateix Jesús i sentint que el seu projecte havia fracassat? Alguns biblistes (Rius et alia) apunten que Emaús és   Ulammaús l’antic nom de Betel, del Santuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà Esaú.   És a dir, l’indret sagrat on el patriarca va viure aquell episodi tan bell que coneixem com l’escala de Jacob, aquell somni del cel obert amb una escala per la qual els àngels pujaven i baixaven (Gènesi 28, 11-15), un episodi que han plasmat artistes de totes les èpoques, un episodi que el mateix Jesús recull (però que, alerta, també actualitza) quan parla amb Natanael: “Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant...” però afegeix significativament: “sobre el Fill de l'home”. Seria allà al Santuari de Betel, on fugien els dos deixebles dimissionaris? Volien retornar a una manera antiga de rel

Estimat Josep Maria, estimats germans, bona tarda. Saludo cordialment els mossens: Joan Fernández, Salvador Pié, Emili Roure, Ricard Peris, Richard Twagirimana... i els ministres de l’altar, Josep Giralt, Joan Bofill i Jordi Parmar. I a tots vosaltres familiars i amics del Miquel. Estem tristos i desconcertats: en Miquel i la mort semblaven realitats incompatibles, de tan vital i entusiasta com era... ens sembla impossible que se n’hagi anat tan de pressa, amb tantes coses que encara hauria pogut fer... la seva mort és un enigma... Amb tot, enmig de la fosca, s’encenen alguns indicis d’esperança i de consol: abans d’ahir el Lluís Agustí, expert en biblioteques, amic seu, em feia veure emocionat   la consciència que en Miquel tenia d’haver acabat la seva feina d’endreçar la biblioteca de Sant Jeroni de la Murtra. Una tasca, quasi quotidiana, titànica, de disset anys: prestatgeries, catalogació, digitalització, assessoraments, equip humà -gràcies Rafael Vicente, Quim Camps, Javier

  La vida comunitària avui Diumenge de pasqüetes o de la Divina Misericòrdia Els anys setantes els cristians érem particularment sensibles a la vida comunitària. Molts ens adonàvem intensament de la força de persuasió i fecunditat que es desprenia d’una vida en equip. Teníem en compte que la tècnica de grups es basava en tres elements complementaris: escoltar els altres, compartir-ne les idees i els sentiments i realitzar una obra de grup, en la qual cadascú creia amb tota la fermesa. En la vida pública era semblant. Després del maig francès del 68 van créixer les iniciatives comunitàries, cooperatives i solidàries. El context polític del nostre país afavoria la lluita per la democràcia i amb un front comú molts ens hi trobàvem bé.    Han passat gairebé cinquanta anys i alguns continuem creient en la vida comunitària, en les iniciatives solidàries, però és evident que en el nostre temps ha crescut l’individualisme, el que en diem idiorritmes. És possible recuperar aquella vida

Diumenge de Pasqua 2023 El gran retrobament Hem començat l'eucaristia d'avui a la Plaça de la Constitució, amb la processó de l'encontre entre Maria vestida de festa i Jesús Ressuscitat representat per un Infant. Un acte que fem cada any però que enguany ha estat més solemne perquè la Congregació dels Dolors fa 300 anys que celebra la fe aquí a Santa Maria. Felicitats. Ja heu vist que els congregants porten corbata de color: és festa! I h em començament l’eucaristia d’avui amb aquesta oració col · lecta: “ Oh D é u, avui el vostre Unig è nit, vencent la mort ens ha obert les portes de l ’ eternitat. Feu que els qui celebrem la resurrecci ó del Senyor, renovats pel vostre Esperit, ressuscitem amb Crist en la llum de la vida.” Ja sabeu que l’oració col · lecta és la principal de la missa. En ella recollim totes les nostres intencions. Doncs bé, cada paraula d’aquesta oració està molt pensada: Avui . La resurrecció és un avui. Jesús va dir que si no ens fèiem com infants

Vetlla pasqual 2023 Unida a la Pasqua de Jesús, celebrem avui la Pasqua Carmen Piragauta la mare del José Alberto Rivera, que acaba de morir a Bogotà.  I tenim molts presents els nostres amics malalts: Pepi Boada, Antonio López i Miquel Riera... Com és Déu? En quin Déu creiem? En el decurs de la història hi ha hagut un progrés en la comprensió de Déu, ho acabem d’escoltar, una comprensió que podem actualitzar ara i aquí: Déu creador. Déu que parla per mitjà de les seves criatures. Els relats de la creació al llibre del Gènesi contenen, en el seu llenguatge simbòlic i narratiu, profunds ensenyaments sobre l’existència humana i la seva realitat històrica. Aquestes narracions suggereixen que l’existència humana es basa en tres relacions fonamentals estretament connectades: la relació amb Déu, amb el proïsme i amb la terra. Segons la Bíblia, les tres relacions vitals s'han trencat, no sols externament, sinó també dins nostre. Aquesta ruptura és el pecat. Ho explica el Papa France

Ahir conversava amb un amic que està tan desesperat per una dolència física que diu que vol plegar de viure. Vam parlar molt a fons. Tots dos ens vam rebel · lar, jo em vaig emocionar, ell va plorar ... Dono gràcies a Déu per aquest moment tan difícil: els capellans tenim la responsabilitat i el privilegi d’acompanyar persones en els moments crucials de la vida, des del baptisme fins al comiat, passant per tantes nits fosques, mirant sovint de cuidar els cuidadors, mirant d'obrir un porticó d'esperança. I sempre experimentant la nostra petitesa, cercant les paraules més apropiades i obrint-nos al do de l’Esperit Sant. Fent pa de Déu -com escrivia mossèn Lluís Serrallach- i administrant el perdó. Som limitats i pecadors, però això mateix ens fa més propers ens sentim més instruments de la Providència de Déu.  Quan el Cardenal Narcís Jubany ens va ordenar el 6 d’abril de 1986, es parlava de l’Esperit d’Assís, pregària per la pau, després va venir l’atri dels gentils, d’obertura

  Rams 2023 Quin contrast la festa d’avui! D’una banda estem fent festa, una de les festes més boniques de l’any. És dia de trobada familiar, pares, fills, avis, padrins, tiets, amics... Dia d’estrenar vestit, com diu l’adagi: “diumenge de Rams, qui no estrena no té mans”, dia que les padrines regalen la palma o el palmó, sovint amb penjolls, als seus fillols, que les persones més grans brandeu rams d’oliveres... Quan Jesús era petit, un vellet savi i bo el va prendre en braços i va dir que seria per a molts un signe de contradicció: davant d’ell ningú no quedaria indiferent. Avui veiem que aquella profecia s’ha acomplert: quan Jesús entra a Jerusalem uns criden: “Hossana al Fill de David!”, són els que volien un messies poderós, són els que pensaven en clau de poder, d’altres deien: “beneït el qui ve en nom del Senyor”. Són els qui entenien el gest humil de Jesús entrant dalt d’un burret. Beneir és dir bé. Beneir amb aigua recorda el nostre baptisme, font de llibertat interior i un