Jaume Aymar i Ragolta

Estimats germans, L’Església està de dol. Aquest matí Déu ha cridat a Joseph Ratzinger, el papa Benet, després d’una vida llarga i fecunda: un dels pontífexs més ancians de la història. La seva inesperada renúncia, el febrer de 2013, fou doblement heroica: no sols va renunciar al pontificat, amb tot el que aquesta decisió representava, si no que, a nivell privat va renunciar també a tornar a la seva Baviera nadiua, cosa que hauria estat del tot comprensible, però que podria haver donat pas a una mena de cisma entre els devots d’un i altre pontífex. En canvi hem pogut tenir un bell exemple de comunió que, d’alguna manera reflecteix la pel · l í cula Los dos papas (2019), que us recomano. Aquests 9 anys, els dos papes s’han vist sovint i fins i tot quan Francesc estava millor, se n’anaven a passejar junts pels jardins Vaticans. “Me voy a ver al abuelo” deia Bergoglio amb humor. De vegades, fins i tot passejaren amb l’utilitari blanc que un capellà italià va regalar al papa Francesc,

Homilia diumenge IV d’Advent Aquestes setmanes de preparació del Nadal hem estat escoltant la veu dels grans profetes: Isaïes i Joan Baptista. Avui escoltem el silenci de Sant Josep. El Dr. Isidre Gomà, eximi biblista, resumia així la vida del gloriós patriarca: «Sant Josep: fe, esperança i caritat en silenci» . El silenci és com el baix continu en la vida del gloriós patriarca que forma part indestriable de la Sagrada Família. De Jesús conservem moltes paraules de vida, de Maria, unes poques i ben eloqüents: «Soc la serventa del Senyor; faci’s en mi segons la teva paraula» o bé: «feu tot allò que ell us digui».   La única paraula que sabem que Josep va dir és: «Jesús», en el moment d’anar-lo a inscriure, però aleshores posar nom al fill era molt important, era el signe i la consagració de l’autoritat paterna. Encara avui a l’hora de preparar els baptismes hi ha moments de comunió intensa entre els pares i mares a l’hora d’escollir el nom del fill o la filla que ha de néixer i que, e

 En la Solemnitat de la Immaculada Concepció. 8 de desembre de 2022 Aquí en aquesta parròquia hi ha moltes imatges de Maria: l'Assumpta a l'Altar Major, l'antiga Mare de Déu dels Dolors, la Pietat de la Capella del Santíssim, Maria en l'Epifania, la Mare de Déu del Roser, la de Montserrat, la de Lourdes, la Puríssima i la del Carme. Però naturalment, totes son la mateixa. Recordo un professor de literatura als jesuïtes de Casp que deia: jo també a casa tinc moltes fotografies de la meva mare, vestida de diverses maneres, però totes són la mateixa.  Però no hi ha cap imatge de la Decensió, és a dir del descens de Maria a la terra. I històricament hi ha una fita molt important relacionada amb la nostra terra: l'aparició de Maria simultàniament al rei en Jaume I, Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de Penyafort. Quan Maria s'aparegué a Bernadeta i li va revelar que era la Immaculada Concepció, la noia no ho va entendre, mai no ho havia sentit dir. La meva rebesàvia, Antò

Eucaristía en el Hogar de María. Parroquia Santa María 7 de diciembre de 2022 Habéis querido dar especial relieve a esta celebración de la víspera de la Inmaculada. Debo deciros que de pequeño nunca había oído hablar de la Inmaculada Concepción, en casa siempre decíamos "la Purísima", Este era el título de nuestra parroquia de Barcelona -hoy Basílica- donde se casaron mis padres; donde estos días el párroco, mosén Ramon Cors ha invitado al Nuncio de Su Santidad, Bernardito Auza, quien por cierto, antes fue nuncio también en Haití, que creo que es el segundo país más pobre del mundo. A buen seguro que le ha quedado mucho en el corazón de aquellos años... porque los pobres suelen ganar el corazón.  La devoción a la Inmaculada Concepción de María penetra en el Nuevo Mundo gracias a Cristóbal Colón y asentada con la denominación de la segunda isla descubierta por el Almirante y la Fundación en Santo Domingo de la Ciudad de Concepción de la Vega, en agradecimiento a la Virgen. Hay

Homilia diumenge segon d’Advent Estimats germans i germanes, Dijous passat, dia 1 de desembre, vam celebrar la festa de Sant Charles de Foucauld, canonitzat el passat mes de maig pel Papa Francesc.   Charles de Foucauld és una personalitat molt rica: un convers, un enamorat de la poesia i l’espiritualitat dels tuaregs o amazighs, - paraula que significa “homes lliures”, aquestes ètnies avui tan presents entre nosaltres i encara tan desconegudes- un explorador del nord de l’Àfrica, un místic contemplatiu, ermità, monjo, finalment prevere i un referent contemporani de l’anomenada “espiritualitat del desert” que avui suscita en molts atracció. És probable que hàgiu sentit parlar de la xarxa d’amics del desert, persones que practiquen la meditació amb l’impuls, entre d’altres, de Pablo D’Ors. Doncs bé, dijous al Seminari de Barcelona vam celebrar la memòria de Sant Charles de Foucauld amb una pregària silenciosa i la presentació d’un llibre a ell dedicat l’autor del qual és el profe

H omilia diumenge primer d’advent Estimats germans i germanes, És un tòpic dir que advent és un temps d’esperança, ho diem i ho repetim cada any, però sembla que no ens ho acabem de creure. Preguntem-nos de debò si som persones esperançades i esperançadores. I em direu i com podem ser esperançats i esperançadors veient allò que veiem al voltant nostre, ben a prop nostre: malalties, morts, divisions entre germans en el si mateix de l’Església, corrupteles, curses de poder... Com podem estar esperançats quan mirem a la nostra ciutat: misèria amagada, brutícia als carrers, projectes encallats, assentaments de persones vingudes de lluny... Com podem estar esperançats quan mirem al món:   guerra a Europa, fams, amenaces de variants de pandèmies, violació de drets humans, atac als innocents... És que els cristians som uns il · lusos que no ens n’adonem del que està passant a prop nostre i al món? Si algú no se n’adona és o bé perquè ha perdut el sentit de la realitat -que és una patologi

Crist Rei 2022 Estimats, En el moment que Lluc va redactar la història de la Passió, tenia molt present els condicionaments de l’Església del seu temps. En aquelles primeres comunitats, ho relata la segona part de l’evangeli, el llibre dels fets dels apòstols, alguns havien acusat els cristians de tenir per Rei a Jesús en detriment del Cèsar. I la intenció de l’evangelista és provar que la intenció de Jesús era oposada a la de l’Imperi. El fragment que hem llegit està emmarcat en aquest context històric. Lluc, bon pintor,   menciona el rètol de la creu: “el rei dels jueus”. Escrit en vàries llengües per ordre de Pilat, aquell rètol era un equívoc sagnant: pels romans una mofa, pels jueus un insult. Però també entra dins de l’estil de Déu escriure la seva veritat per ma pecadora. I Lluc ens convida que el llegim amb els ulls de la fe. És veritat que Jesús és Rei, el rei és el que regeix, el que governa, el que decideix, però la reialesa de Jesús no té res a veure amb el poder, ni am

Trobada internacional d’Universitats Lassalianes. Temple de la Sagrada Família de Barcelona, 10.11.22 In the name of the Father and the Son and the Holy Spirit. Here, at this point, two trinities converge: that of Heaven (Father, Son and Holy Spirit) and that of earth (Jesus, Mary and Joseph). Upon entering here the first thing we feel is surprise, admiration and a deep emotion in front of this unique construction. Here, poetry, architecture and prophecy, dialogue. The exterior of the Sagrada Família looks so much like a rocky mountain in the middle of the city, a great fortress, heavily loaded with elements. In interior, on the other hand, there is a great simplicity, the light enters indirectly, it seems that we are entering a forest, in that beech grove of Jordà, near Olot, in the north of Catalunya, which Joan Maragall, poet friend of Gaudí, was talking about. When in 2010, in preparation for the visit of Pope Benedict XVI, they removed the scaffolding from the nave, the fore

Estimats germans i germanes. Vivim immergits en el misteri. I ho podem constatar cada dia, quan els esdeveniments, les trobades inesperades, els fets nous ens interroguen, ens sacsegen… tot el que ens passa, ho podem llegir en clau de fe. I descobrir com el Senyor ens pica l’ullet i posa en qüestió les nostres excessives previsions. I això desvetlla en nosaltres el temor de Déu del qual parla el profeta Malaquies a la primera lectura que hem proclamat que no és la por de Déu, si no que és el principi de la saviesa. El temor de Déu és un dels set dons de l’Esperit Sant, el do que ens salva de la supèrbia de creure que estem sols en l’univers. El llibre dels Proverbis diu també que el temor de Déu és avorrir el mal: “Déu avorreix la supèrbia i l’arrogància i el mal camí i la boca perversa”. Els que temen el Senyor no es deixen enganyar pels profetes de calamitats. Tot el que Jesús anuncia: persecucions, terratrèmols, epidèmies i fam ha passat en el decurs de la història i continua pass

Diumenge XXXII Estimats, aquesta setmana molts hem visitat el cementiri o el columbari, hem pregat pels nostres difunts, hem pensat més en la mort i en el més enllà. És just i necessari. És convenient. I també és insuficient. Perquè com va dir, profèticament, Gustavo Adolfo Bécquer: “ Díos mío qué solos se quedan los muertos! ” I l’evangeli d’avui ens parla de la resurrecció. Ens en parla a partir d’aquesta topada amb els saduceus. També les topades poden ser fructuoses. Aquells homes que no creien en la resurrecció, havien caigut en el seu propi parany.   El parany saduceu, la trampa saducea, és una expressió que ha   passat a la nostra parla, és la pregunta capciosa que es planteja amb ànim de comprometre l'interlocutor, perquè qualsevol resposta que doni pot ser mal interpretada o considerada inconvenient.   Els saduceus eren experts en plantejar aquest tipus de qüestions enverinades:   per exemple, aquesta d’avui si una dona té set esposos, en la resurrecció, quin serà el s

Fidels difunts 2022 Estimats, heu vingut aquí aquest vespre a pregar pels vostres difunts. Els nostres difunts són allò més sagrat, més nostre, el més gran. Els sentim propers, experimentem que continuen vetllant per nosaltres, tenim l’esperança que els tornarem a veure... Mossèn Enric Grases va ser molts anys el rector de la parròquia de Santa Clara de Morera.   La seva germana Montserrat, membre de l’Opus Dei, va ser declarada venerable per l’església. Predicar quan mor el pare o la mare o un germà del qui celebra no és fàcil. Allò que prediques als altres aquell dia t’ho has de predicar a tu mateix, deia el P. Josep Maria Soler, abat emèrit de Montserrat. Doncs bé, mossèn Enric li va dir al seu pare, en castellà: “Papá ha llegado la hora de la Verdad”. I penso que és ben bé així. La mort és l’hora de la Veritat. Un professor de la Facultat de Filosofia, el laic Antoni Bosch Veciana, diu que tant Sòcrates com Crist moriren per la Veritat.   Tots nosaltres som buscadors de la Ve

  Qui són els que anomenem sants? Així com afirmem que Crist es feu en tot igual que nosaltres excepte en el pecat, els sants són homes i dones iguals que nosaltres fins i tot en el pecat. Santedat no és sinònim d’impecabilitat. Quan diem que l’Església és alhora santa i pecadora, estem dient que els sants foren també sants i pecadors a la vegada.   En el decurs de la història de l’església hi ha hagut molts conversos: sant Pau, Sant Agustí, Sant Ignasi...sants que han fet canviar el rumb de moltes vides. El Papa Francesc parla dels “sants de la porta del costat”. “M'agrada veure la santedat al poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d'amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. En aquesta constància per continuar endavant dia a dia, veig la santedat de l'Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat de la porta del costat, d'aquells qu

Estimats germans i germanes, Zaqueu tenia un doble problema: d’una banda era baixet i les persones baixes sovint són menystingudes, és una creença comuna (i errònia) considerar que són persones febles, poca cosa, quan moltes vegades són les més enèrgiques i valuoses. Tots en podríem adduir exemples. Però potser per suplir aquesta manca d’alçada que el devia acomplexar, Zaqueu havia lluitat per obrir-se camí a al vida i, malgrat que era un ofici mal vist, va arribar a ser arxirecaptador d’impostos i es va enriquir. I per això, sobre tot per això, era malvist. Amb tot, a Zaqueu (un nom que significa pur, innocent) la curiositat l’impel · lia a veure Jes ú s, i s’enfila en un arbre. Un sicòmor és un arbre no gaire alt. Però a Zaqueu no li fa res de fer el ridícul. És un comportament típic dels fans quan ve el seu ídol, criden s’enfilen, gesticulen... Recordo que el 1986 quan el papa Joan Pau II va visitar la Catedral de Bogotà, jo estava recent ordenat i hi vaig anar amb una colla de

Homilia Domund 2022  Hem pujat avui al Temple de Santa Maria perquè tots volem fer bé les coses, tots voldríem ser justos en les decisions que prenem, sovint entenem justícia com equanimitat: cadascú el que sigui seu, però intuïm que la justícia pel cristià va molt més enllà. I, per això, hem vingut aquí a l’església a pregar, a trobar-nos amb Déu. Hem començat la missa reconeixent-nos pecadors com el publicà (el recaptador d’impostos de la paràbola) i tot seguit hem cantat l’himne del Glòria a Déu - la glòria és la coronació i la suma de totes les virtuts. En recitar aquest himne hem proclamat que només Déu és Déu. Recitar el glòria i meditar-lo ens ajuda a supera la temptació del fariseu de glorificar-nos a nosaltres mateixos i d’explicar contínuament el que hem fet perquè els altres ho aplaudeixin. Som a Lió a principis del segle XIX. A la ciutat es vivien temps convulsos. Hi havia misèria.   La família Jaricot era benestant. Un dels fills Paul, es va casar, però va enviudar despr

Homilia Aquesta pregunta amb què acaba l’evangeli d’avui: “El fill de l’home trobarà fe en la terra?” m’agullona i m’inquieta. És una pregunta de la qual se’n deriven d’altres: Vaig creixent i madurant amb la meva fe? Ens mirem les coses, la realitat, el dia a dia, d’una manera plana, sense profunditat, sense entendre el missatge transcendent que hi batega? Descobrim el Senyor rere cada rostre pidolaire, com es preguntava el poeta mossèn Manel Tort?   Aquesta persona que es confessa cristiana, que és catòlica practicant, realment dona testimoni de la seva fe? Vivim una fe només cultural, d’anar tirant, o és una fe compromesa i alegra? “Mossèn, prego molt però es veu que Déu no m’escolta.” Aquesta queixa l’he sentit   vàries vegades en el meu ministeri. Tots en algun moment o altre l’hem sentida. Sol sortir de llavis sincers. Però Déu naturalment que ens escolta. El que passa és que la seva resposta no sempre és immediata, ni ens respon de la manera que esperaríem. Ni potser demanem