Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge XXVI de durant l’any Aquesta que hem escoltat és la única paràbola de Jesús on hi ha un personatge que porta nom: Llàtzer, un nom que vol dir: “Déu és la meva ajuda”. I el ric?   Com fa notar Sant Jeroni, el ric no té nom encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló, que vol dir senzillament “el que menja molt”. La lliçó és que aquells que pels criteri de poder i de prestigi social es creuen els més importants són anònims davant de Déu i, en canvi aquells que són considerats insignificants i sense nom, són els que tenen valor pel Regne de Déu. Aquesta paràbola és també l’acompliment del Magnificat, quan Maria exulta perquè constata que Déu omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. També de les benaurances de Jesús: feliços els pobres, ai de vosaltres els rics, se situa en la mateixa línia. Deia mossèn Joan Ventosa, que fou delegat de Càritas, que ell fins a cert punt s’alegrava que avui es difonguessin les corrupcions dels famosos, perquè

Sonet a mossèn Esteve Espín i a mossèn Richard Twagirimana en el relleu pastoral Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, 21 de setembre de 2019     Com s’alegra la Verge Bruna, és festa gran en aquesta vesprada un rector novell rebrà l’abraçada; per Déu cada hora és oportuna.   Oh gent del Sant Crist, teniu la fortuna de llançar una mirada esperançada sobre el teixit d’aquesta barriada veureu entre núvols somriure la lluna.   A reveure, benvolgut mossèn Esteve del martiri tens nom del pioner i vas a seguir el confessor primer.   Ara Richard amic, l’hora és teva hauràs de vessar la sang africana per aquesta comunitat germana.

Diumenge XXV de durant l’any Estimats germans i germanes, L’evangeli d’avui serveix de preludi al que escoltarem diumenge vinent la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer. En tot aquest capítol es fa transparent una idea fonamental: els béns de què disposem en aquest món són de Déu. Ell ens els confia perquè els administrem no sols en profit nostre, si no dels més necessitats. I en canvi el diner arriba a encegar-nos. Ahir mateix m’explicava un pare salesià el cas d’un enterrament, en el qual mentre estaven posant   encara els maons al nínxol, ja els fills del difunt s’estaven barallant per l’herència a cops de puny. Així són de primaris els sentiments humans davant dels diners. El Mestre no elogia el frau d’aquell administrador injust, però reconeix que fou hàbil de salvar-se de la misèria quan va veure que s’anava a quedar sense feina i sense llar. I pren aquesta habilitat característica de tants fills de les tenebres per donar un consell a aquells que volem ser f

Evangeli XXIV de durant l’any Estimats germans i germanes: Tots recordem aquella magnífica imatge del Moisès de Miquel Àngel que es troba a l’església de Sant Pere ad vincula a Roma. La seva mirada té una força extraordinària. És un moment de gran indignació del patriarca, de previ a llançar les taules de la llei sobre el vedell de fosa que els israelites s’havien fabricat després de concloure l’Aliança del Sinaí. Podríem dir que era una santa indignació, justificada; però la primera lectura d’avui ens mostra un Moisès dialogant amb Déu en pla d’igualtat com un amic dialoga amb el seu amic i demanant-li que es calmi i que es recordi dels patriarques i de les promeses que els va fer. I aconsegueix persuadir el Senyor. També a nosaltres avui ens indigna el comportament de molts. Ens irrita quan veiem tantes persones que se’n van darrera d’allò que idolatren   que porten una vida superficial o que creiem que no compleixen la seva missió com a ciutadans, com a professionals

Homilia en l’eucaristia del diumenge XXIII de durant l’any. Estimat mossèn Miquel, membres de la coral L’Oreneta, estimats germans i germanes, Enguany la festa del Naixement de la Mare de Déu, tan venerada en aquesta ermita d’Esperança, cau en diumenge. Una feliç coincidència que il·lumina amb resplendors marianes tot aquest any. Recordo que, de petit, vaig assistir a una professió religiosa de la filla d’uns amics dels meus avis i dels meus pares. La celebració ja de per si llarga, em va semblar llarguíssima en el meu sentir d’infant. En sortir, em va sorprendre veure com la mare d’aquella professa solemne plorava amargament. Vaig preguntar als grans, per què plora? I ells em van respondre: “Per què no la veurà més”. Allò em va semblar molt dur per uns pares, no veure mai més una filla que s’havia fet monja! Mai més. Després he entès que era una manera concreta d’entendre, al peu de la lletra l’evangeli que hem proclamat. Estimar Déu més que els pares significava amb la