Entradas

Mostrando entradas de noviembre, 2013

L'abraçada de la plenitud

  Homilia diumenge I d’Advent Que n’és de bell el temps d’Advent! En el cor de l’Advent esclata l’esperança messiànica: “Veniu esclat del nostre hivern” diu poèticament l’himne. Anirem resseguint cada diumenge la bellesa poètica del profeta Isaïes. Poeta i profeta. I també l’evangeli de Sant Mateu. L’evangeli d’avui ens angunieja una mica. Podríem dir que sacseja les nostres seguretats. Però és que Jesús s’adapta a les maneres de parlar del seu poble i els fa comprendre que en aquest món tot passa, tot s’ensorra, tot és transitori... El diluvi és com la riuada que avui a tants arrossega. Segurament Noé havia avisat els seus contemporanis i no li havien fet cas. És l’avís dels profetes. Avui molts sucumbeixen a la riuada de la frivolitat, del consumisme, o del pessimisme i de la queixa estèril que els arrossega. L’església és l’arca de la salvació perquè en ella ens podem trobar a Crist. La vinguda de Crist serà la trobada personal amb ell, l’abraçada de l’eterna comunió.  

El Regne és el paradís

Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món 24 de novembre de 2013 A cada missa, poc abans de donar-nos la pau repetim aquesta expressió: “perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria.” Sí: regne poder i glòria només pertanyen a Déu, a ningú més. Al món avui hi regna el diner un economicisme sense entranyes que exclou a molts en les perifèries. Els reis de la terra, els poderosos, sovint són corruptes, perquè el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. I les glòries mundanes, totes són vanes. Per al cristià en canvi regnar és servir. Ho va afirmar Benet XVI i ho ha repetit Francesc.   Per tant el Regne de Déu –el seu designi amorós- ja comença aquí quan ens estimem, quan ens perdonem i quan ens servim els uns als altres a la manera de Jesús... A la família, a la petita comunitat, al grup, és allí on realment és fa visible el Regne. Per tal d’ajudar-nos a comprendre tot això, la imatge de Crist Rei que avui ens presenta l’evangeli de Sant Ll

En esperit i en veritat

Evangeli diumenge XXXIII de durant l’any En el context dels grans pelegrinatges a Jerusalem, molts elogiaven la riquesa del Temple. D’aquell Temple que s’havia convertit en lloc de mercadeig i de negoci. No calia ser profeta per veure que tot allò un dia o altre s’esfondraria. Com s’han esfondrat al llarg de la història tants muntatges econòmics, polítics i pretesament religiosos... Per als jueus el temple era el lloc de trobada de l’home amb Déu. Que el temple s’enfonsés volia dir que ja no haurien d’adorar-lo en un lloc concret, i això els deixava completament a la intempèrie. Per això, neguitosos, li pregunten quan serà tot això. Jesús havia respost a aquesta qüestió en el diàleg amb la samaritana que a Déu no se’l troba només en un lloc concret, si no que “els veritables adoradors l’adoraran en esperit i en veritat.” (Jn 4, 23) “En esperit i en veritat”: Jesús recomana els seus seguidors d’esta alerta, de no deixar-se enganyar, de no alarmar-se. És evident que al llarg d’

Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob

Diumenge XXXII de durant l’any Ja de petit, quan aprenia història sagrada, m’impressionava molt el relat de la mort dels set germans macabeus en presència de la seva mare que hem proclamat. I crec que tots admirem la valentia amb què van anar al suplici aquells nois que ja tenien fe en el més enllà. Aquells saduceus no creien en la resurrecció, no creien en el Déu de la Vida i posen un parany a Jesús projectant una imatge límit del més ençà en la seva fosca pantalla del més enllà. Per l’Antic Testament era fonamental el manament: “Creixeu, multipliqueu-vos, empleneu la terra...” (Gènesi). Per això l’esterilitat era vista com una maledicció i era dramàtic morir sense descendència. Per això la llei del levirat, que manava que la vídua es casés amb el cunyat... El mandat del Nou Testament, en canvi és: “aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura batejant-la en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No es tracta tant d’engendrar, si no d’engendrar

Homilia en la celebració dels difunts de les Facultats

6 de novembre de 2013 Cada eucaristia és una trobada amb Jesucrist Ressuscitat; és amb ell, amb aquest Senyor de la Vida amb qui tenim l’esperança que els nostres companys, professors i alumnes, benefactors i membres d’aquesta comunitat acadèmica s’ hagin reunit per sempre i vetllin per nosaltres. Entre tant nosaltres fem allò més important que podem fer, oferir sufragis per ells i donar gràcies a Déu pels dons que Déu ens ha fet arribar a través de les seves vides. En aquestes aules venim atrets per la passió de saber, per l’amor a la saviesa, per aprendre plegats i vivim el goig d’aprendre i d’enriquir-nos interiorment i de preparar-nos uns pel ministeri i d’altres per una vida de seglars compromesos... però uns i altres topem amb el límit radical que és la mort i ens plantegem sovint aquella pregunta que ja es feia Sant Agustí: “com puc tenir esperança si el meu amic morirà i, probablement, morirà abans que jo?”. A les nostres aules hi ha d’haver també una pedagogia de la

Sóc a la porta i truco

Homilia diumenge XXXI de durant l’any   Zaqueu volia veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista. De vegades penso que avui hi ha molta gent que vol veure Jesús, però que potser nosaltres mateixos, “els de tota la vida” els privem la vista, perquè amb el nostre comportament, amb les nostres incoherències, amb les actituds de cada dia no el deixem transparentar prou.   Vetllem sobre la nostra manera de fer: de vegades, sense voler, som un tap. El gest coratjós de Zaqueu fa que Jesús gosi auto invitar-se a casa seva. Una invitació que ens recorda a aquelles paraules del darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi:   “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi. (Apocalipsi 3,20.)”. Jesús és a la porta del cor i truca, però nosaltres eixordats amb la remor de cada dia no el sentim o no el volem sentir. És aquell sonet de Lope de Vega de tantes ressonàncies agustinianes:   ¿Qué