Entradas

Mostrando las entradas etiquetadas como Jerusalem

Mística a la ciutat

Estimades germanes i estimats germans, que en són d’importants les ciutats! En les ciutats es concentra la vida, els negocis, els serveis…la ciutat és font d’humanisme, de civilitat… i les ciutats no són sols edificis o infraestructures...per damunt de tot, són persones, són convivències, relacions humanes, aliances, jocs…si per un moment fem abstracció dels problemes que generen les ciutats, ens adonarem que també en elles hi ha molt i molt de bo. És cert que els pobles tenen molt atractiu, però la vida es teixeix a la ciutat. Diuen que les Èglogues de Virgili, les bucòliques, foren escrites a la ciutat. A la Bíblia hi ha una ciutat que és model de totes les altres, Jerusalem, la que canta amb tendresa i desig de bé el profeta Isaïes. “Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa.” Tan de bo s’assoleixi el fi de les hostilitats entre israelians i palestins, i puguin tornar els p...

Vident, pastors i recolectors de figues

  Vident Estimades germanes, estimats germans. Hi ha una paraula de la primera lectura que hem proclamat, que em sobta: “Vident”. Què vol dir vident? És una paraula que avui i durant segles ha tingut connotacions negatives, quelcom com endevinador, o bruixot... crec que a la Bíblia vident té tot un altre sentit. A l’Apocalipsi, surt moltes vegades... veure a la Bíblia és veure en profunditat, veure més enllà del que veuen els nostres ulls humans. Són els ulls de la fe dels evangelis de la resurrecció.   És “La vaca cega” de Joan Maragall que, sense veure-hi, és la que veia amb més profunditat. És el meu amic gironí, Miquel Albert, cec de naixement, que em diu: «estic content d’haver-te vist. » És el veure d’aquella amiga invident de la Manolita Pedra, teòloga i escriptora, que li va dir: « Manolita, deixa’m que et miri». Li va tocar la cara breument i li va dir, “ja t’he vist!”. La programació neurolingüística parla de persones visuals, auditives, cinètiques... de fet tot...

Voldria ser un bon pastor

Homilia diumenge quart de Pasqua  Estimats germans i germanes, L’evangeli d’aquest diumenge se situa en un lloc emblemàtic el pòrtic oriental del temple de Jerusalem, aquell que anomenaven  “pòrtic de Salomó.” Jesús s’hi havia aixoplugat perquè era l’hivern i devia fer fred. S’estava celebrant una festa jueva, la Hanukkà, anomenada també la festa de les llums... Una festa que commemorava una victòria militar: feia dos segles que Judes Macabeu havia vençut amb les armes els hel · lenistes idòlatres que havien profanat el Santuari del Temple. Aleshores, passats dos-cents anys, en el darrer any de vida pública de Jesús, els seus contemporanis esperaven un nou heroi, un cap o messies que expulsés de Jerusalem els altres idòlatres pagans, els romans. I en aquell context particularista, alguns, nerviosos sota el pòrtic li preguntaven si a Jesús si ell era o no el Messies. La mateixa pregunta inquisitiva que li feren en el Sanedrí la matinada del Divendres Sant. Es clar que ho era,...

El Pilats i les conversions

Comentari evangèlic de diumenge III de Quaresma (Lc 13, 1-9)  (Enregistrat a Montserrat i emès per Montserrat TV: https://abadiamontserrat.cat/montserrat-tv/) L’únic personatge històric, a banda de Jesús, que apareix en el credo que recitem cada diumenge és Ponç Pilat. Un personatge que s’ha popularitza al nostre país mercès a les passions (Olesa, Esparreguera...) que el solen presentar com a dubitatiu però que sembla que era «de caràcter inflexible i dur, sense cap consideració», malavingut amb els jueus. L’evangeli d’aquest diumenge, en parla.   Parteix d’una situació tràgica que la història no ressenya, però sí que en consta de semblants, també sagnants: Pilat volia construir un aqüeducte d’uns 40 quilòmetres   des de les piscines de Salomó,   fins a Jerusalem, i per finançar l’obra, va demanar el Gran Sanedrí fons del tresor del temple amb l’advertència que si li negaven augmentaria els impostos. Els sacerdots, d’entrada es van negar perquè van dir que era dine...

El nom de Déu

Homilia diumenge II de durant l’any Tots tenim un nom que va unir estretament a la nostra persona. I també el tenen les ciutats, els pobles i les viles. Però amb els anys   hi ha persones que per la seva manera de fer adquireixen un sobrenom de vegades en positiu, d’altres en negatiu... I això es produeix també a nivell de ciutats. Així de Jerusalem en diem la Ciutat Santa, de Roma en diem la Ciutat Eterna, de París la Ciutat de la Llum, de Barcelona la Ciutat Comtal, de Vic la Ciutat dels Sants...   Som noms bells que revelen un tret característic, una identitat pròpia que ens recorda una circumstància històrica o una manera de fer i d’actuar. El profeta Isaïes anuncia un canvi significatiu de sobrenom de Jerusalem: ja no li podran dir més “L’Abandonada”, si no “Jo me l’estimo”. Serà l’Aliança esperada? Qui nom donarà la història a Badalona? Mireu: arran del desnonament del carrer Progrés de la nostra ciutat que va anar acompanyat de violència contra alguns dels nostres ...

Dol i cant

Dol i cant El salm que hem cantat és difícil: sona a maledicció. Però si el posem en el seu context, no ho és tant. Aquest salm és la resposta a la primera lectura que parla de la ruïna de Jerusalem sota Nabucodonosor i de la llarga i penosa deportació dels jueus a Babilònia. Uns passatges històrics que es llegien en clau religiosa. Com podien cantar aquells exiliats si estaven vivint el dol d’haver hagut de deixar la seva pàtria? Penso en la sort de tants emigrants forçats d’avui. Molts d’ells, no canten, no poden cantar, se’ls fa un nus a la gola perquè no poden oblidar la seva terra ni la dona i els fills que potser hi ha deixat. I a aquells emigrants hebreus que no cantaven la pàtria del seu cor, els babilònics els deien, potser irònicament: “És que heu oblidat la vostra terra, que ja no en parleu?” I la seva resposta decidida, era: “de cap manera!”, “Si mai t’oblidava, ciutat santa de Jerusalem, que emmudeixi... que se’m encasti la llengua al paladar...” Parlant de la ruïna d...

Organitzem-nos

Un dels temes més interessants i enigmàtics de la història és el de les dotze tribus d’Israel, 10 d’elles perdudes. Però no és hora d’entrar en aquest enigma. Sí de parlar un moment del concepte tribu que avui continua viu en moltes cultures. Un amic, molts anys missioner a l’Àfrica, diu que no es pot entendre el catolicisme en aquest continent, sense entendre el sistema tribal.   I posa com a exemple que una vocació al sacerdoci que ell va suscitar, abans d’acceptar de ser ordenat, va haver d’anar a demanar permís al cap de la tribu. Igual podríem dir del món musulmà o del món gitano. Entendre el paper del cap de la tribu, entendre les relacions que s’estableixen, fins i tot els enfrontaments entre tribus diverses. Amb totes les ambigüitats el sistema tribal continua viu i pot il·luminar molt el diàleg intercultural i interreligiós. Mossèn Rius Camps explica que Jesús, com havia fet amb els Dotze, d’ètnia jueva, quan els elegí perquè representessin les dotze tribus d’Israel...

Missa de Nadal 2017

El profeta Isaïes ha dit: Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova... I podríem preguntar-nos: com es poden sentir els passos en les muntanyes? Només els poden escoltar aquells que escolten o millor encara que ausculten la realitat. Recordo un any que es va esfondrar una represa causant una gran inundació. Els animals havien fugit abans, ho havien sentit, ho havien pressentit... Quina imatge més bonica també “danseu ruïnes de Jerusalem”, realment Isaïes és un poeta  i tot poeta és profeta. Les ruïnes són també belles. En el romanticisme foren enaltides. Em deia un amic que havia visitat una abadia anglesa que estava en runes i deia, “i no obstant se sentia que allí hi havia viscut una comunitat que s’havia estimat.” Quan es van descobrir les ruïnes d’Herculà i de Pompeia, les ciutats enterrades sota la lava del Vesubi, van impressionar tant que van començar a fer-se els naixements enmig de ruïnes, per indicar també q...

En els 120 anys del títol de ciutat

Mn Richard i ministres de l’altar Sr. Tinent d’Alcalde, senyors regidors Diaconesses de l’Església Baptista de Badalona Representants d’altres comunitats Germanes i germans, Avui, dia 1 de juliol de 2017 fa exactament 120 anys que la Reina regent, Maria Cristina d’Habsburg, va signar el decret que convertia la vila de Badalona en ciutat. Ella mateixa l’havia visitat nou anys abans, el 1888, l’any de l’Exposició Universal de Barcelona. L’any 1997 quan fou el centenari ja en vam fer memòria agraïda i vam posar una placa commemorativa. Cent vint anys no és un número gaire rodó, però és tota una trajectòria que ja fa goig i un motiu de donar gràcies a Déu. ,  El 1897 fou un any que Barcelona, en créixer ràpidament, va absorbir vàries poblacions al seu voltant: Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals que van passar a ser nous barris o districtes de la ciutat. Hagués estat molt versemblant que Badalona hagués queda...

En el cor de la història

Segon diumenge d’Advent C La Paraula de Déu continua alimentant la nostra esperança. Que n’és de bella la primera lectura! Bella i prometedora. Hi ressona la pregària i l’auguri amb què   les sinagogues de la diàspora jueva, els darrers temps abans de Crist,   amb aquest text i d’altres desvetllaven, l’esperança d’un proper dia de glòria per la seva llunyana Jerusalem, model de societat perfecte. La flama de l’ideal futur cremava en la llar del seu amor a la humil realitat present. En la Carta als cristians de Filip la nota dominant és l’amistat entre l’Apòstol i els seus deixebles col·laboradors. Les línies de l’autèntica amistat, no es limitaven a l’ara i aquí, sinó que segons Sant   Pau estaven destinades a confluir en allò que anomena “el Dia de Jesucrist”. És a dir més enllà de la història,   l’amistat autèntica té vocació d’eternitat. Lluc, és l’únic evangelista que descriu el context històric precís on Joan Baptista comença la seva missió. No era ...

Aprendre de les catàstrofes

Homilia diumenge XXXIII de durant l’any 15/11/15 L’any litúrgic s’acosta a la seva fi.   I en aquest moment dens se’ns convida un any més a reflexionar en perspectiva de fe sobre la fi del món present i sobre la caducitat de les coses terrenals. La Paraula de Déu il·lumina les nostres circumstàncies concretes: cap on va la història? Cap on anem?   Què ens està passant? Molts ens trobem desconcertats davant de les circumstàncies que travessa el món, el nostre país, fins i tot l’Església. Hi ha moltes coses que no acabem d’entendre o que pensem que caldria fer-les d’una altra manera. Ens costa de pair l’afany de poder d’uns i d’altres, la manca de diàleg, els dogmatismes, els comportaments despòtics dels qui estan cridats a servir. I a més som conscients que veiem només la punta de l’iceberg i que hi ha en el fons moltes aliances ocultes, interessos creats, moviments que se’ns escapen... Sembla que estiguem molt informats, però en realitat sempre ens falten peces per compl...

Fer de tap

Diumenge XXX de durant l’any Aquell cec de Jericó tenia dos obstacles per acostar-se Jesús: un era la seva condició d’invident, una condició que aleshores portava a la marginació. I per això demanava almoina a les portes de Jericó, lloc de cruïlla de rutes comercials. Però l’altre obstacle era la mateixa gent, aquells pelegrins que anaven en multitud a celebrar la Pasqua a Jerusalem. Al captaire cec li feia de tap, el renyaven i el feien callar, no el deixaven acostar-se a Jesús. “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Era la pregària d’aquell cec captaire. Una pregària ben simple i ben profunda. Em deia una anciana d’un barri humil de Badalona, gairebé centenària, que ja havia oblidat moltes pregàries que se sabia el seu rector li va recomanar que digués aquesta jaculatòria: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.” La diem a cada missa “Senyor, tingueu pietat”. A les persones malaltes que ens escolteu us suggereixo que feu aquestes pregàries breus i senzilles: “Senyor...

Una pau treballada i coresponsable

Setmana IV de Pasqua En les primeres comunitats també hi havia tensions i crisis. La més perillosa era la que van provocar els judaïtzants, els que afirmaven que per ser cristians abans calia passar pel judaisme. Això anava en contra de l’expansió missionera i universal de Pau i Bernabé. Però tots van acceptar l’arbitratge de l’Església mare de Jerusalem i la crisi es va superar. Durant els primers mil anys del cristianisme el paper del Papa de Roma era aquest mateix: fer d’àrbitre. Intervenir en cas de conflicte. Cada església local anava desenvolupant la seva missió. Va ser després que tot es van anar centralitzant. Ara el Papa Francesc ha fet un gest realment innovador en crear un petit grup de Cardenals per assessorar-lo en el govern de l'Església i estudiar un projecte de reforma de la Cúria. Fixem-nos que no es parla de comissió si no de “grup” una paraula que té un to de frescor i de germanor molt més gran. Altra fet destacable és la procedència dels vuit purpurats, q...
Diumenge II d’Advent 9/12/12 L’evangeli ens situa en unes coordenades històriques. Sant Lluc que tenia una gran capacitat descriptiva, ha traçat el relat precís dels personatges històrics del temps de Jesús. També nosaltres, cada vegada que diem el Credo llarg anomenem Ponç Pilat, un personatge històric. Tot allò que creiem té el seu fonament en un paisatge i en un moment històric concret. Diuen els biblistes que gairebé tots els noms enumerats evoquen records de corrupció. Signes de la necessitat que té l’ésser humà de ser redimit. Igualment avui hi ha corrupció, polítics que extorsionen, trànsfugues, alts càrrecs imputats... Un panorama certament trist. Però no ens quedem criticant, actuem. Procurem enfortir el teixit social. El temps d’Advent ens evoca el desert. Una de les coses que més m’impressionen del desert és que no tens punts de referència, tot et sembla igual. Un altre és que l’aridesa, la sorra, les roques, t’ajuden a cercar l’essencial. Una altra és la bell...