Fidels difunts 2023

Als ancians de la residència Llegat Roca i Pi

Estimats germans i germanes: una especial salutació a la Dolores Cortés que s’acaba d’incorporar a la residència. Ella és vídua, mare de tres fills -un d’ell sacerdot- i àvia de quatre nets. Et desitgem que et trobis com a casa. També a l’Elisa Sosa, bona amiga de Bufalà, que fa poc que ets aquí i que estàs acompanyada de la Pili Cornejo...

La meva àvia va morir amb més de cent anys. Els darrers anys vivia amb els meus pares. Quan sortia la notícia al diari d’alguna persona difunta, els meus pares li amagaven perquè ella no s’impressionés. Un dia vaig descobrir que ella feia el mateix, amagava la notícia perquè els meus pares, amb més de setanta anys, no s’impressionessin. Quan va morir el seu germà, els pares no li van voler dir a l’àvia. I ella mai més no va preguntar per ell, talment com si estigués convençuda que ja havia marxat. Ho sentia. Les persones grans us heu familiaritzat amb la mort. Naturalment sempre costa quan se’n va una persona estimada de manera sobtada, com se’n va anar diumenge passat, plàcidament, la nostra estimada Maria Rosa Navarro -encara dissabte va venir a missa- però penseu: “ja em falta poc per retrobar-la”. Ella, com diu Jesús a l’evangeli, ens ha passat al davant per preparar-nos estada.

Cal plorar els nostres difunts. Plorar no és un senyal de debilitat. Jesús va plorar la mort del seu amic Llàtzer; Pere, després de les negacions, va plorar amargament: Magdalena se’n va anar a plorar el sepulcre i allí es va retrobar amb Jesús ressuscitat... Santa Teresa de Jesús demanava el do de llàgrimes. El plor, com a do forma part d’una llarga tradició d’escrits espirituals...No és un signe de debilitat.

Els difunts són molt nostres, són sagrats. Hi hem de dedicar temps, els hem de recordar, els hem de fer presents, hem de parlar d’ells... abans hi havia més temps per als morts, per vetllar-los, per anar al cementiri, per oferir-los sufragis. Un temps gratuït. Evitem que es compleixi la rima “Dios mío, qué solos se quedan los muertos...!”

La mort és una realitat indefugible: no hi ha cosa més certa que el morir, ni cosa més incerta que l’hora que hem de morir, deien abans els testaments... Però sentim que la mort no és el final del camí, com hem cantat. Quan més assumim serenament la realitat de la mort, més ens obrim al do de la resurrecció, de la vida perdurable que Jesús ens promet. I una manera d’assajar la mort és assumir les morts quotidianes, les petites o grans renúncies, les pèrdues no volgudes, els dols, les incomprensions, els mals entesos, els fracassos... Tot això ens prepara per a l’hora de la nostra mort, ens diu que al final del camí hi ha llum. I els nostres difunts ens ho avancen cada vegada que ens piquen l’ullet en petits detalls quotidians que són un bell signe de la seva proximitat.