Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge V de Quaresma En la petició d’aquells pelegrins de cultura grega que es van acostar a l’apòstol Felip, Sant Joan expressa i resumeix la veu de tot el paganisme obert a l’Evangeli: “Volem veure Jesús”. Els pagans tenien la seva religió (pagus, camp, pagès) eren religiosos però potser per curiositat, potser per insatisfacció, no en tenien prou: volien “veure Jesús”. L’expressió “veure” no es limita als ulls del rostre, es refereix per sobre de tot a la mirada de l’esperit. Tinc un amic invident que sovint em diu: “estic content de veure’t”, em veu amb la mirada interior. En el llenguatge de Joan “veure” volia dir entrar en contacte personal de simpatia. Encara avui nosaltres diem popularment “ens hem de veure!”. Vol dir que ens hem de trobar, que hem d’enraonar... Avui molts també voldrien veure Jesús. Potser s’autodefineixen agnòstics, o escèptics, o simplement diuen que creuen en alguna cosa... Busquen, se senten insatisfets... Voldrien conèixer el missatge de Jesús, c

Homilia Diumenge IV de Quaresma 18 de març de 2012 “Déu estima tant el món que ha donat el seu fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell sinó que tinguin vida eterna.” Paraules de Jesús a Nicodem, una nit. Aquestes paraules, estan escrites dalt d’un altar que hi ha a en una església de Barcelona, l’Oratori de Sant Felip Neri. “Així Déu ha estimat el món”. Un altar neoclàssic, centrat per la imatge de Jesucrist clavat en creu. Durant la guerra, la metralla va entrar fins a l’església i va arribar al cor de la imatge de Crist de l’altar major. Un altar bellíssim amb un Crist molt bonic que encara es conserva. “Déu estima apassionadament el món. Déu ha enviat el seu fill al món no per condemnar sinó per redimir”. Quina meravella! Quina grandesa l’amor de Déu: per amor ens ha creat, per amor ens ha redimit. Tot és per amor. “D’on vens d’amor, on vas a amor...” escrivia Ramon Llull. Ens ho ha dit també la lectura de l’apòstol: Déu que és ric en l’amor ens ha donat la vida j

Diumenge II de Quaresma Avui, amb les imatges enregistrades podem anar endavant i endarrera. Podem congelar la imatge, accelerar-la o retenir-la. Això no ho podem fer en la vida real: la història és per ser descrita, però no podem tornar-la a escriure. Tampoc el futur no ens pertany. És cert que tenim la memòria que ens permet evocar el passat i que som capaços de somniar i dissenyar el futur, però tot des de la humilitat del nostre present, l’únic que tenim. La transfiguració de Jesús fou un d’aquells instants que els apòstols volgueren fer eterns en el seu cor: Que n’estem de bé aquí a dalt! I Jesús transfigurat il•lumina i dóna sentit ple a la llei (Moisès) i als profetes (Elies). Després comprendran que la passió és necessària per entrar a la glòria, però ells han tastat ja l’eternitat. Han viscut un temps fora del temps com el de l’eucaristia. Tots lloem la fe d’Abraham, pare dels creients. “Quina escena tan dura, com li podia demanar Déu el sacrifici del seu fill?” Diuen molts, p

Diumenge I de Quaresma Quina meravella l’arc de Sant Martí! La llum que es descompon en una gamma acolorida. Cada vegada que el veiem ens emociona. És el signe de Déu i de la seva aliança que estableix amb tots els éssers humans, amb tots els éssers animats (per tant, també amb els animals) i per a totes les generacions, per sempre més. Hi ha un pacte de Déu amb l’ésser humà, un pacte còsmic que es renova i s’actualitza cada vegada que celebrem l’eucaristia: “aquest és el calze de la meva sang, la sang de l’aliança nova i eterna que serà vessada per vosaltres i per a tots els homes en remissió dels pecats”. Déu renova el seu sí envers nosaltres i nosaltres renovem el nostre sí a Déu. Cada vegada que resem el credo apostòlic repetim una expressió enigmàtica: “davallà als inferns”. Manllevada d’aquesta carta de Sant Pere que hem escoltat avui: [Jesús] “va anar a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noé”. Jesús davalla fins al fons de l