L'evangeli del tacte

El tacte és el sentit protagonista de l’evangeli d’avui. Jaire es llença als peus de Jesús i li demana que vingui a imposar les mans a la seva filleta moribunda.  De camí se l’interposa aquella pobra malalta crònica que no té ni nom, però que té fe i, segurament després de meditar-ho llargament, només tocar el mantell de Jesús, se sent guarida. I el Senyor, a qui la gent empenyia -i per tant, tocava- per tot arreu, pregunta “qui m’ha tocat?”

I quan Jesús arriba a casa de Jaire no imposa les mans com li demanava aquell pare angoixat, perquè la nena ja era morta. Li dona la mà, la toca i la fa aixecar. Em fa pensar en el sagrament de la unció dels malalts. Quantes vegades aquella persona malalta pràcticament inconscient, quan la rep, es pacifica, la seva respiració s’asserena i, de vegades, fins i tot millora. Quantes vegades, potser perquè no hem sabut explicar-lo bé o potser perquè tot s’ha precipitat, la família ens avisa quan la persona ja ha mort. I què hem de fer? Renyar-los perquè ens avisen tard? Imposar les mans a un ésser que ja no hi és? O acompanyar aquells familiars en el dol i en l’esperança amb la pregària, en una estona llarga de silenci i allargar-los la ma perquè quan puguin s’aixequin i continuïn. Quan mor una persona estimada més que les paraules, agraïm l’abraçada, el bes o l’encaixada, la companyia. Cal molt de tacte.

“Noli me tangere”  paraules de Jesús a Maria Magdalena, després de la Resurrecció. Diuen que la Vulgata no tradueix prou bé el gir grec; segons els biblistes no era “no em toquis”, si no: “deixa’m de tocar, deixa’m anar...”

El tacte. Aquest sentit que ens pot donar tanta informació i del qual ens hem vist pràcticament privats tots aquests mesos de pandèmia, degut a les mesures sanitàries... Tocar. El tacte que desenvolupen de manera particular les persones invidents. Aquella dona cega que va demanar a l’amiga que li deixés tocar lleument el rostre i després li va dir: “Ja t’he vist!”.

Un amic escultor, Guido Dettoni, dona molta importància a aquest sentit corporal: ha arribat a pastar el fang amb els ulls tancats. Guido ha fet petites escultures de Maria per portar a la butxaca i en una ocasió va fer una de gran - no mariana-, amb el títol: “Toqui’m  si us plau”. Quan es va adonar que ningú no ho feia els va preguntar per què, tothom li va respondre: “per què el rètol diu ‘no em toqui’” és a dir llegien just el contrari del que posava. I és la prohibició que molts havíem sentit mantes vegades des de ben petits és “no toquis”.

Però no ens quedem amb el sentit corporal, perquè el visible només és símbol de l’invisible. Quan una persona tracta els altres i els problemes amb delicadesa diem que té tacte.  Quantes vegades hem agraït que hagin tingut tacte en dir-nos les coses i quantes vegades ens dolem de no haver-ne tingut prou.  El tacte personal. Jesús n’és un referent lluminós perquè tracta personalment i amb delicadesa tant a una persona il·lustre com és el cap de la sinagoga, Jaire, com a aquella bona dona malalta que es troba perduda enmig de la multitud i que reconeix. És com aquell cant de la Joan Baez: reconèixer entre la multitud els éssers que estimo...

L’evangeli d’avui ens ensenya que el Senyor deixa allò que sembla tan urgent, una nena moribunda, per allò que li surt a l’encontre una dona gran, que és també important. Però Jesús  té temps per  atendre aquells pares adolorits per la mort de la filleta.  

El sentit del tacte, tantes vegades menystingut quant als altres sentits corporals, serveix per exemplificar el tracte que hem de tenir amb el proïsme. I quantes vegades, en siguem conscients o no, tractem els altres amb manca de tacte. Quantes vegades fem preguntes incisives que no toca fer o deixem caure ironies que són tallants...quantes vegades ens estem de tocar per individualisme o comoditat. El Papa Francesc quan era rector preguntava: “vostè fa almoina?” “Es clar que sí.” I toca la ma d’aquell a qui li dona almoina? “No”. I li mira els ulls, “tampoc”. Un dels gestos de Francesc d’Assís camí de la conversió fou, vencent la repugnància, besar un leprós i el papa va abraçar un home que patia una greu malaltia l’elefantiasi, sense saber si s’encomanava o no.

Crec que és bo recordar tot això i pensar-hi ara que, tímidament, ens tornem a donar la ma.

Que ens hi ajudi la intercessió de Maria que va acaronar Jesús infant, que el va bressar a l’hora de la mort i que el degué abraçar ben emocionada quan, ressuscitat, se li va aparèixer.