El calze i l'arpa

Corpus 2012

Celebrem la festa del Cos i la Sang de Crist, la festa de l’Eucaristia.

La bellesa: Jesús no va voler instituir el seu memòria en un lloc qualsevol, sinó “en una sala gran, arreglada amb estores i coixins” ens ho ha dit l’evangeli i ho diu també la introducció del Missal Romà. No era un sopar celebrat a corre-cuita, era un sopar molt important, on els llegava el seu memorial, on els feia el do del seu Amor sense límits. L’Eucaristia ha de ser bella. Les nostres celebracions han d’estar ben preparades, amb bellesa, amb cants, amb flors, amb llums; l’eucaristia és el paradigma de tota celebració de tota festa. L’Eucaristia vol la seva preparació, exterior i interior. Una celebració bellament preparada pot tocar els cors, com va tocar el de Paul Claudel quan es va convertir. Hi avui és el dia que l’Eucaristia surt al carrer, per anunciar a tots que si volem ser feliços hem de viure en comunió. I molts carres s’encatifen de flors i es canta, i ballen els gegants...

És evident que aquella primera eucaristia de Jesús es va celebrar en un context de persecució. Avui encara hi ha molts cristians al món, penso ara en la Xina, que sovint han de celebrar l’eucaristia d’amagat. Com la valoren! De vegades penso que la valoren encara molt més de nosaltres que la tenim tan a l’abast.

Avui és festa, festa de l’amor fratern, proclamada pels carrers i les places. Jesús ho va dir quan va fundar l’Eucaristia: “estimeu-vos els uns als altres com el Pare m’estima a mi i Jo us estimo a vosaltres”. No n’hi ha prou amb estimar els altres amb les curtes forces del nostre cor humà, hem d’estimar-los amb l’amor de Déu, un amor que no té límits, que és fidel i que mai no es cansa.  El lema de Càritas d’avui, un “no per a ningú”, el podríem dir també en positiu “un sí per a tothom”.

Avui també és dia sacerdotal, el Cardenal Martínez Sistach, en l’eucaristia que va presidir aquest dijous passat a la Cartoixa va dir que cada vegada que resem el parenostre estem pregant implícitament pels sacerdots. Perquè és el sacerdot el que distribueix el pa de cada dia i és el sacerdot el qui perdona els pecats.

Avui fa 110 anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer a Vallvidrera, a la vil·la Joana. Aquesta tarda a les 19h. les campanes de diverses esglésies, parròquies i monestirs de Catalunya, tocaran durant cinc minuts evocant el poeta nacional de Catalunya. Mossèn Cinto era respectat per molts, fins i tot no creients. Per això el seu monument a la cruïlla de la Diagonal amb el Passeig de Sant Joan, va ser respectat durant la guerra civil.

Com va patir mossèn Cinto quan li va ser prohibit de celebrar missa! En ell la poesia i la celebració eucarística estaven estretament unides. Ho expressa magistralment en el seu poema “Lo calze i l’arpa”: “m’han dat un calze d’or/i una arpa d’or i plata;/un calze celestial/per beure sang sagrada/la del seu cor diví/ que pel seu costat li raja./Quan n’he beguda un glop/me poso a tocar l’arpa, /cantant a terra i cel/ l’amor que m’embriaga (...) M’ha pres lo calze d’or/ i em volen prendre l’arpa, /ressò de les del cel/que cada nit me parla;/amor de mos quinze anys/de ma vellor companya/l’esposa del cor meu/ de l’esperit germana/ Quedeu’s-e el calze d’or/però deixeu-me l’arpa/deixeu-me-la tocar/ postrat als peus de l’ara,/mentres begau lo Vi/de la sarment sagrada/voltats de llum i encens/dels àngels en la taula” (12/10/1895)