En la Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona principal de Catalunya

27 d’abril de 2022

Estimats germans,

l’evangeli ens dona respostes, però sovint ens planteja també preguntes.  Maria sabia per l’anunci de l’àngel que la seva cosina  Elisabet, que era una dona gran, esperava un fill i ja es trobava al sisè mes. I per això va decidir emprendre un viatge llarg per anar a ajudar-la. Però com és que Elisabet sabia que Maria seria la Mare del seu Senyor? Qui li ho havia comunicat? Era només una intuïció femenina, o és que Elisabet també havia rebut un missatge del Cel? En qualsevol cas, les dues cosines devien restar sorpreses: Elisabet de veure que Maria venia a visitar-la i Maria de veure que la seva cosina la reconeixia com aquella dona feliç perquè havia cregut, tot allò que el Senyor li havia promès es compliria.

Aquella abraçada emocionada de les dues futures mares va ser un kairós, un moment oportú, un moment de gràcia. I fruit d’aquell encontre sorgeix el bell cant del Magnificat. Avui el recitarem de nou als peus de la Mare de Déu de Montserrat. Per difícils que siguin els moments que vivim, el Senyor continua obrant cada dia en cada un de nosaltres meravelles. I a més el Magnificat és un cant revolucionari, que trastoca l’ordre establert que parla en present, no en futur. No diu que al final els poderosos seran derrocats del seu soli i els humils seran enaltits, ni que el dia de demà els pobres s’ompliran de béns i els rics se’n tornaran sense res... no. Ho diu en present: derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. Fora inexacte creure que als malvats les coses els surten bé i que els justos fracassen sempre. Abans es creia que els rics eren virtuosos i que els pobres ho eren perquè n’havien fet alguna. Avui veiem que la corrupció abasta totes les classes socials i -com es titulava aquella sèrie televisiva- els rics també ploren.

Què significa avui i ara el tron de la Mare de Déu? Doncs recordem que Maria és la seu de la saviesa. Així la invoquem a una de les lletanies. Per això l’Infant que seu a la seva falda, antigament abans de restaurar-la era un home reduït, però ja amb trets d’home gran com es veu encara en d’altres imatges romàniques. Jesús seu sobre la falda de Maria que és la Saviesa i tots dos Jesús i Maria seuen sobre un tron elaborat gràcies a famílies de tots els estaments com ens va explicar el P. Joan Mayol abans d’ahir. A l’antiga Grècia hi hagueren els poetes i després dels poetes vingueren els savis i després dels savis vingueren els filòsofs, que no es consideraven savis, si no amants de la saviesa... Precisament ahir l’ofici de lectura ens proposava un passatge bellíssim de l’esperit de la saviesa. En deia nogensmenys que vint-i-cinc característiques de l’esperit de saviesa: la saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitari, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atent a tot. (Cf. Saviesa, 7). Demanem-li a Maria que intercedeixi a l’Esperit Sant perquè ens doni o ens augmenti, segons algun d’aquests dons personalment i els distribueixi tots a la comunitat.

La Montserrat Famadas, tia de mossèn Quim, em  va dir que per ella Montserrat cada pam era un record. I així és per molts de nosaltres. Podríem dir ben bé amb el Virolai que amb el nom de la Moreneta comença també la nostra història personal. Els meus avis es van casar a Montserrat l’any 1928, els meus pares van cantar el Virolai al final de la celebració seu casament el 1956 i van celebrar el vint-i-cinc aniversari de noces a la Capella de Montserrat de la Basílica de la Concepció. Quants de vosaltres us heu casat a la Basílica montserratina! O hi heu pujat de seguida de casar-vos per allò que no és ben casat qui no duu la dona a Montserrat (Avui que tendim a la paritat potser ho hauríem de dir també a l’inrevés...) I els fills hem d’estar eternament agraïts de la Muntanya Santa d’on procedim. I cada any quan pugem a la Romeria sentim que el cor se’ns eixampla. Recordo que la darrera vegada que hi pujarem un feligrès en Joan Serra, enmig de la plaça del Monestir ens va explicar amb llàgrimes als ulls, la mort de la seva mare el dia mateix que ell va fer la primera comunió. I això va venir d’explicar-nos que els seus pares s’havien casat en aquell petit altar que hi ha al peu del cambril

Ara bé parlar només en categories de passat ens pot tornar nostàlgics. Parlar en categories de futur ens pot convertir en ambiciosos insaciables. Hem de recuperar la intensitat del moment present, fent memòria agraïda del passat i previsió prudent del futur. Demanem-li avui germans a la Moreneta que ens porti nous confrares i confraresses.

I preguem amb aquella estrofa del Virolai que no cantem gairebé mai:

“Mística Font de l'aigua de la vida,

rageu del cel al cor del meu país;

dons i virtuts deixeu-li per florida;

feu-ne, si us plau, el vostre paradís.”