El gran retrobament

Estimats germans i germanes.

La nostra vida està feta de pèrdues i retrobaments. Un gran amic meu de la infantesa durant quaranta anys ha viscut dins d’una secta destructiva.  Aquesta pertinença el va portar a trencar amb la família, amb els amics, amb el seu context vital. No va voler acompanyar els seus pares en l’ancianitat, els pares se’n van anar amb el dol al cor de no haver-lo pogut retrobar, i ell ni tan sols va voler assistir al seu enterrament. El meu amic semblava definitivament perdut. Però fa poc diverses circumstàncies i sobre tot la lucidesa de la seva esposa, han fet que hagi deixat aquest grup amb tot el que això comporta i s’hagi retrobat amb els seus germans. Juntament amb ells, em va alegrar i em va emocionar molt de retrobar-lo i berenar plegats fa pocs dies. Semblava talment com si fos ahir que ens haguéssim vist. I han passat quaranta anys!

De vegades sento que el Cel serà això un gran retrobament amb aquells que hem perdut a la terra. I cada vegada que ens tornem a trobar amb un amic o amb un familiar del qui ens havíem allunyat per diverses circumstàncies experimentem un tast d’allò que serà definitiu en la glòria.

La vida sovint és perdre i recobrar. Una ovella perduda davant de noranta-nou és una proporció petita, però pel bon pastor és important i no li fa res tenir un comportament arriscat com és deixar-les soles a la cleda, exposades les noranta- nou, per anar a buscar la que s’havia perdut. Una moneda de deu, tampoc és tant, però per la mestressa de casa també era valuosa perquè devia ser la seva dot de núvia i a més del valor material en tenia un de gran, sentimental. Ara el pastor i la mestressa de la paràbola fan un esforç per buscar el que han perdut. Però el pare no surt a buscar el fill pròdig. Senzillament l’espera a casa, l’espera amb la certesa que el retrobarà. Així fou. El fill va tornar i s’havia preparat un discurs, però el pare que se l’estima amb bogeria, no li deixa ni acabar-lo el discurs, no li pregunta res, no li retreu res, senzillament el fa passar a la festa. Sembla que el pare no tingui un comportament racional, no li retreu res ni li fa grans reflexions. Està tan content que pensa de seguida en el que sembla més material, la higiene, el vestit de festa, l’àpat, la música, la dansa i tot davant de l’escàndol del fill gran, que devia tenir també la seva raó, però que només tenia raó i no sembla que estimés gaire. De vegades sí que hem de sortir a buscar però moltes d’altres Déu ens posarà al davant persones de les quals ens havíem distanciat, com l’amic del qual us he parlat, sense buscar-ho.

Tots els mitjans de comunicació s’estan fent ressò de la mort de la reina Elisabet d’Anglaterra dijous passat després de 70 anys de regnat. Però no és gaire coneguda una pàgina de la història que la relaciona amb un badaloní il·lustre vinculat a aquesta parròquia. Quan el 1961 la sobirana del Regne Unit i el seu espòs, el Duc d’Edimburg, van visitar el Vaticà, el papa Joan XXIII, que avui venerem com a sant, va demanar que els atengués el P. Anselm Maria Albareda i Ramoneda (1892- 1966), monjo de Montserrat i aleshores bibliotecari i arxiver de la Santa Seu. Com sabeu el que després fou Cardenal estigué molt vinculat a la nostra ciutat, perquè el seu pare fou enginyer de Can Gusi, actual seu de Roca i Pi i la infantesa de Joaquim, que després va canviar el seu nom per Anselm i dels seus germans, va transcórrer al voltant de Santa Maria. Albareda, ja de Cardenal, quan venia a Badalona solia celebrar en aquest altar i també va beneir la trona en temps de mossèn Francesc Roig Romagosa. Doncs bé, amb l’ocasió de la visita de la monarca anglesa, el Papa bo, com us deia, li va encarregar a Albareda (que pràcticament feia funcions de secretari d’Estat) que acompanyés a la regina i el seu espòs a fer una visita pel Vaticà i aquest savi eclesiàstic li va fer entrega a la monarca d’un exemplar de la bíblia King James de 1611, una traducció que ha tingut un enorme impacte sobre les posteriors traduccions a l’anglès del text bíblic i de la literatura anglesa en general. Elisabeth cap de l’Església Anglicana va valorar molt aquest obsequi. Albareda també va organitzar el dinar d’estat que presidiren la reina i ell mateix en representació del pontífex. Va ser sens dubte gestos ecumènics envers aquests germans separats, però amb els quals compartim tant.

La història és important i sovint la història recent és la més desconeguda. Tinc la confiança de creure que ara la reina, el seu consort i el cardenal, lliures ja del pecat i de la mort, purificats per la misericòrdia del Senyor, frueixen d’unes altres estades, eternes davant de l’únic Rei de la història.