El silenci baptismal

Joan Baptista es la veu que crida en el desert, però el seu missatge és molt breu, és lacònic, les paraules que ens han arribat del precursor són mínimes, caben perfectament en una pàgina...  a més és una veu que calla aviat, és una veu que fan callar aviat. Joan  calla perquè parli Jesús. És just, però suficient.

A la resta d’Israel no es parla gaire. Josep a l’evangeli resta en silenci. Només tenim constància que digués una paraula: «Jesús», quan el va anar a inscriure. Es pot dir més en menys paraules? Això va fer que quan la seva figura fou redescoberta als segles XVI-XVII entusiasmés els religiosos, perquè veien en Sant Josep un consagrat. Maria parla més, però també parla poc, el Fiat, el Magnificat i el feu tot el que ell us digui... tot plegat una pàginaTothom calla perquè parli el Verb. A Ell és a qui hem d’escoltar, ens ho diu la teofania del Jordà. ...  Fins i tot és lacònic el que diu el Pare «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut».  

Avui celebrem el baptisme de Jesús però celebrem també el nostre baptisme. Aquí tots o gairebé tots som batejats. Probablement entre els qui m’escolteu n’hi ha que no n’esteu de batejats, però probablement teniu el baptisme de desig, però sí que ho som els qui som aquí sí. I com a batejats som subjectes de drets i de deures. La condició de batejats és allò que més ens uneix. Després hi ha diferències de grau en el ministeri ordenat, però el baptisme és previ a l’ordenació. No obstant, en el ritual de l’ordenació, hi ha moltes paraules: les lletanies, una oració consecratòria molt llarga, els ritus complementaris... El baptisme en canvi és lacònic: “Jo et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” i ben poc més.

Diu el llibre dels Proverbis: «Parlar massa porta al pecat. Sigues prudent i mantingues la boca tancada». Les paraules del just són com plata refinada. Moltes vegades, jo el primer, ens hem de penedir més d’haver callat que no d’haver parlat.

Hi ha persones ancianes que passeu moltes hores en silenci. Ho veig a Roca i Pi. Els qui som més joves hem d’entendre que sovint us comuniqueu callant. Quina saviesa! El silenci és la eloqüència dels que han sofert.  

Els cartoixans i les cartoixanes són aquells que han emmudit davant del Déu inabastable. Karl Rahner, un dels més grans teòlegs del segle XX, afirmà sobre la mort: «Aleshores, quan tot calli a la mort i jo hagi après i patit tot, aleshores començarà el gran silenci, dins del qual només Tu ressones, Tu, paraula pels segles dels segles. Aleshores totes les paraules humanes s’hauran embotat i l'ésser i la saviesa, el coneixement i l'experiència seran una mateixa cosa: «coneixeré com soc conegut», entendré el que sempre m'has dit: a tu mateix. Cap paraula humana, cap imatge ni concepte no es tornaran a interposar entre Tu i jo. Tu mateix seràs la paraula de l'alegria, de l'amor i de la vida que omple tots els espais de la meva ànima».

Germans, callem perquè Ell parli.

En el comiat del papa Benet, el papa Francesc, al final de la seva homilia, aquesta mateixa setmana, ha dit:

«Benet, fidel amic de l’Espòs, que el teu goig sigui perfecte en sentir definitivament i per sempre la seva veu».

Que així sigui.