Poètica de Salvador Dalí

 

Conferència: Poètica de Salvador Dalí.

Parròquia de Sant Pere de Figueres, 13 de març de 2024

Benvolgut, mossèn Miquel Àngel Ferrés, rector.

Benvolgut Carles Ayats, president dels Amics Museus Dalí.

Benvolgut Josep Playà: gràcies per la teva aportació sobre la interpretació iconogràfica del Crist de Salvador Dalí.

Benvolguda Eneida, mercès pel teu suport en l’organització d’aquest acte.

Josep Maria Forcada, prior de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau

Antoni Arévalo, expert en Gabriel Garcia Márquez

Catifaires que heu fet aquesta magnífica reproducció del Crist de Sant Joan de la Creu

Figuerenques i figuerencs.

Senyores i senyors:

Durant mil·lennis la humanitat ha viscut en un univers simbòlic. Des del mal anomenat segle de les llums, sobre tot, va començar a imposar-se i a estendre’s una mentalitat racionalista, absolutista, superbiosa, destructora del símbol convencional, però delerosa d’un altre codi simbòlic. Salvador Dalí Domènech nascut a Figueres l’11 de maig de 1904 (festivitat de Sant Anastasi, nascut a Lleida i martiritzat a Badalona, que segons alguns “savis” no va existir mai), era un convers a la vida simbòlica, com ho fou Torres Garcia que afirmava que lo real no és més que símbol en aquelles pintures avui arrancades del Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. O com Ramon Llull, dit Ramon lo foll en contraposició de Ramon de Penyafort, Ramon lo seny. Com Antoni Gaudí, rebatejat pel nunci Ragonesi com el “Dant de l’arquitectura.”  O com Joan Maragall, el del Comte Arnau, un despert entre adormits. O com mossèn Cinto Verdaguer, que cultivava en grau suprem les virtuts teologals, però cap de les temporals. Com Fages de Climent, com Garcia Lorca, com Soler Amigó, com tots els poetes... Per això, si ens entestem a llegir la pintura i escultura daliniana, les seves performances, les seves joies, el seu vestuari, el  Crist de Sant Joan de la Creu que avui contemplarem, si ens entestem a llegir-los, dic, amb les ulleres de la sola raó, ens estavellarem. Deia Goethe que per llegir cal entendre, per escriure cal comprendre, per saber cal ser. Quan ens deixem portar pel ric simbolisme dalinià, no entenem, però comencem a comprendre, comencem a saber i probablement començarem a ser.

La primera reproducció del Crist de Sant Joan de la Creu o de Port Lligat que vaig veure d’infant, a Calonge del Baix Empordà, el meu poble d’adopció, fou la que hi ha penjada al Casal Parroquial Bisbe Cartañà. Li va posar mossèn Pere Surribas Garrober, que fou ordenat en aquesta parròquia de Sant Pere de Figueres, el 4 de juliol de 1948 a les vuit del matí. Els va conferir el ministeri el bisbe Josep Cartañà assistit pel rector de la parròquia Mn. Pere Xutglar i el del seminari Mn. Pere Iglesias . Fou especialment emotiva pels figuerencs perquè tres dels seminaristes eren fills de la vila^[1] i  coneguts popularment pels companys de seminari com “el ric, el pobre i el savi”. El ric era mossèn Pere Surribas, el pobre, mossèn Miquel Casteis, el savi mossèn Josep Honorich.^[2] Però aquests tres sobrenoms eren simbòlics.

Pere Surribas aquí a Figueres havia estudiat al Col·legi Hispanofrancès de la Immaculada Concepció, fundat pels Germans de la Salle,  conegut com “Els Fossos”.  Anys abans, al mateix centre hi havia estudiat  Salvador Dalí. Mossèn Pere, admirava alguns quadres de Dalí i els citava fins i tot a les homilies. Sobretot la Madona de Port Lligat (1950) on el Nen Jesús porta a l’interior una finestra amb un tros de pa, símbol de l’eucaristia...o l’extraordinari pa exposat en el Museu.

He volgut fer memòria també de la meva tia, Sibina Romans Gironell  (El Poble Sec, 1916-Barcelona, 2004), una altra desperta entre adormides que durant la guerra fou bibliotecària voluntària a la Biblioteca de Catalunya de la Generalitat de Catalunya.[3] La tia Sibina, cap al final de la seva vida, coincidint amb Josep Pla, em va dir que en aquest món hi havia dues classes de persones: els boigs (pronunciava bóits) i els locus. Un boig era el qui patia un trastorn, un locu era un eixelebrat, és a dir un arrauxat. Crec que Salvador Dalí entraria dins d’aquesta categoria dels arrauxats. Ell mateix deia, «la única diferència entre un boig i jo és que jo no estic boig.»

El Crist de Port Lligat[4] per la seva placidesa i el fons negre ens porta el record del Crist de Velàzquez, que simbolitza la llum que s’imposa sobre les tenebres. Aquest Crist, reproduït durant molts anys als recordatoris,  respon a les visions d’una mística Santa Brígida de Suècia, ella com Teresa de Jesús, enamorada de la humanitat de Crist, va ser la que va afirmar que el Mestre havia estat crucificat amb quatre claus i no amb tres que és la representació més habitual.

El Crist de Velàzquez va inspirar a Miguel de Unamuno aquells versos:

Tú que callas, ¡oh Cristo!, para oírnos,

oye de nuestros pechos los sollozos;

acoge nuestras quejas, los gemidos

de este valle de lágrimas. Clamamos

a Ti, Cristo Jesús, desde la sima

de nuestro abismo de miseria humana,

y Tú, de humanidad la blanca cumbre,

danos las aguas de tus nieves. Águila

blanca que abarcas al volar el cielo,

te pedimos tu sangre...

 

Aquesta expressió “àguila blanca” em sembla particularment bella i fins i tot daliniana.  Segons el P. Joan Baptista Bertran, jesuïta, fill de Sant Joan de les Abadesses, sobta que un Crist tan serè desvetllés al filòsof de la Generació del 98 uns versos esquinçats. Quins versos hauria recitat Don Miguel davant del Crist de Port-Lligat?

La composició està inspirada en un petit dibuix de Sant Joan de la Creu, realitzat en un estat d'èxtasi del gran místic que es conserva al Convent de l'Encarnació d'Àvila. Sembla que qui en va parlar a Dalí, per primera vegada, d’aquesta miniatura, va ser el P. Bru de Jesús Maria, carmelita descalç (nom de religió de Jacques Froissart (Bourbourg,1892–París,1962), especialista en espiritualitat carmelitana i autor d’un llibre sobre Sant Joan de la Creu que va ser prologat per Jacques Maritain). El mateix Dalí explica: «Quan gràcies a les indicacions del pare Bru, vaig veure el Crist dibuixat per Sant Joan de la Creu, vaig resoldre geomètricament un triangle i un cercle en una figura que estèticament resumeix totes les meves experiències precedents (...) I vaig posar el meu Crist en aquell triangle». Dalí opinava que aquest dibuix havia de ser fet a conseqüència d'un èxtasi: «la primera vegada que vaig veure el dibuix, em va impressionar tant que, més tard, a Califòrnia, vaig veure en somnis Crist en la mateixa posició, però al paisatge de Port Lligat, i vaig sentir unes veus que em deien “Dalí, has de pintar aquest Crist”.   Continua dient Dalí, No us sobta això de les veus? Doncs és el mateix que li passava a Joan Miró. Quan la gent se sorprenia dels seus punts, ratlles i estels i li preguntaven d’on treia tot això, ell, amb la seva mirada de perpetu infant responia: «M’ho diuen».

Continua dient Dalí: “Vaig començar a pintar-lo l'endemà. Just en el moment precís que vaig començar la composició, tenia la intenció d'incloure tots els atributs de la crucifixió -claus, corona d'espines, etc.- i de convertir la sang en clavells vermells clavats a mans i peus, amb tres gessamins brotant de la ferida del costat. Les flors haurien estat executades a la manera ascètica de Zurbarán. Però just abans d'acabar el quadre, un segon somni va canviar tot això, potser amb l'ajuda de la influència d'un refrany espanyol que diu: “A mal Crist, molta sang”. En aquest segon somni, vaig tornar a veure el meu quadre sense els seus atributs anecdòtics: res més que la bellesa metafísica de Crist-Déu.» Dalí explicava -i atenció a aquesta dada!- que gairebé trenta anys abans havia quedat també enlluernat pels poemes de Sant Joan de la Creu que li recitava García Lorca, exaltat.[5]

El 1951, Dalí va escriure el seu Manifest místic, publicat l'any següent. «La meva principal preocupació era pintar un Crist bell, com el mateix Déu que ell encarna», deia el pintor surrealista. Com un contrapunt de tants pintors que havien representat sempre Crist vist des de baix, Dalí ho pinta vist des de dalt. És un Crist que, elevat a la creu, ja ressuscita. Dalí deia que si Jesucrist era fill de Déu, la visió més original del seu martiri a la creu era tal com ell veia Déu Pare. També és la posició en què un moribund veu la creu que el sacerdot li fa besar.

La figura, impressionant, domina la badia de Port Lligat. Els personatges situats al costat de la barca estan inspirats en un quadre del pintor francès del barroc Louis Le Nain i un dibuix de Velázquez per a la Rendició de Breda.

La cita que hi ha a la portada del llibre el Cristo de Velázquez és de la primera carta de Sant Pau als cristians de Corint (1Cor 6,10). I és significativa perquè està amarada de corporalitat:

12 Alguns diuen: «Tot m'és permès.» Però sapigueu que no tot convé. «Tot m'és permès», però jo no m'he de deixar dominar per res. 13 És cert que els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments, però Déu destruirà una cosa i l'altra. El cos no és per a la immoralitat, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos. 14 I Déu, que va ressuscitar el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. 15 ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist?

En la fotografia apareixen dues petites estampes que també degueren ser referents una sembla una mena de medusa, i l’altre és un crist de Rafael Sanzio d’Urbino. Es tracta d’un crist estilitzat, clavat a la creu, amb dos àngels que recullen la sang que cau en calzes. Quatre figures contemplen la crucifixió.[6] Dalí admirava els pintors del renaixement com es veu en la imatge de la verge de l’ou.

Em sembla molt interessant el fet que el Crist de Sant Joan de la Creu no tingui rostre. El rostre de Crist és un dels grans temes de la iconografia cristiana. En presentar el Crist de Port Lligat sense rostre fa possible que cada un de nosaltres se l’imagini d’una manera diversa. Tampoc no es veu el rostre el Crist del Corpus hypercubus.

Salvador Dalí hauria conegut don Miguel de Unamuno. a la residencia de estudiantes de Madrid, on aquell feia sovint estada. Era un mestre admirat.  El 1923, Buñuel va fundar l’anomenada Orden de Toledo, que era una mofa dels ordes religiosos. La relació Lorca, Dalí i Buñuel els anys de la seva estada a la Residencia de Estudiantes de Madrid, fundada por Giner de los Ríos, fou tan intensa que els va canviar la vida. Hom pot observa un paral·lelisme entre la Passió  de Crist, amb la passió de Garcia Lorca que també fou perseguit i mort per defensar unes idees i una forma de vida diferent. També Luis Buñuel té molts referents cristians en les seves pel·lícules. La relació entre Dalí i Garcia Lorca fou apassionada. Tot i que es mostrava indiferent, davant la passió que Lorca sentia envers ell, Salvador va plorar molt Federico, deia que era l’únic amic que va tenir.

L’inventor del primer submarí, Narcís Monturiol, Salvador Dalí i el poeta Carles Fages de Climent, van néixer al carrer de Narcís Monturiol de Figueres.[7] I tots podem dir que estaven tocats per la tramuntana. Fages té aquella famosa pregària al crist de la tramuntana: “Braços en creu damunt la pia fusta/Senyor empareu la closa i el sembrat/ doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.”

El nostre racionalisme semblaria quedar satisfet quan sabem que aquest Crist sense rostre, sí que tenia rostre... Quan el vaig veure per primera vegada em vaig sentir decebut perquè mai no me l’hagués pogut imaginar. El model escollit de Dalí per al Crist, fou Russell M. Saunders (Winnipeg, Canadà, 1919, Los Angeles, 2001). Un personatge d’una vida brillant i, alhora, dura. Nascut en una granja prop de Winnipeg, Manitoba, Russell va arriscar la seva vida repetidament fins a ser considerat el millor doble de cinema de Hollywood. Ja de petit havia quedat fascinat pels acròbates dels circs ambulants i va treballar les seves habilitats acrobàtiques, fins a guanyar campionats canadencs de busseig i de gimnàstica. Semblaria un heroi o un superhome, però va ser també un marginat. Després de ser rebutjat per la Força Aèria Canadenca perquè era daltònic, es va traslladar a Califòrnia. Allí va conèixer Muscle Beach Santa Mònica, on actuaven i desfilaven acròbates i culturistes.... Fou sobretot en el negoci del cinema on Saunders va prendre nomenada. Va aparèixer en més d’un centenar de pel·lícules doblant estrelles com Alan Ladd, Robert Cummings i Gene Kelly, però ell no era l’estrella, encara que molts deien que s’hi assemblava. En una pel·lícula com a doble de Richard Widmark va saltar d’un penya-segat molt alt i es va trencar el braç amb una roca a l’aigua. Els darrers anys de la seva vida, Saunders va passar gran part del seu a la platja, donant classes de gimnàstica gratuïtes als nens. Va morir en una residència d’ancians a West Los Angeles. Tothom recorda el Crist de Port-Lligat o de Sant Joan de la Creu. Molt pocs conegueren Russ Saunders.

Com hem pogut veure en el Teatre-Museu Dalí, al costat de Crist de Sant Joan de la Creu i estretament lligada al seu significat, hi ha L’assumpta corpusculària lapislazulina,  pintada l’any 1952 (dos anys abans de l’any sant marià). Des del punt de vista teològic Maria inclou en la seva ascensió -podríem dir que s’emporta cap al cel- l’eucaristia, simbolitzada en l’altar i el crucificat de port lligat. El cos de l’Assumpta, té el rostre de Gala[8], esclata amb corns de rinoceront un dels símbols preferits de Dalí. La imatge, summament allargada, arrossega simbòlicament en el seu ascens l’altar del sacrifici eucarístic i el Crist clavat a la creu. És una pregona intuïció teològica: el misteri de Maria, unit al de Crist. El Crist és el de Sant Joan de la Creu que havia pintat l’any anterior, és però, la visió invertida de la imatge. El fons és una sortida de sol a Port-Lligat.

Segons Marco Di Capua, l’Assumpta fou pintada a Port Lligat durant un estiu de records, de canícules, d’amor per Gala, a la qual una vegada més Dalí dedica el quadre: volia que el rostre de Gala-Assumpció fos el més bell i el més semblant de tots els que havia fet. “L’Assumpció és el punt culminant de la voluntat de potència femenina nietzscheana, la super-dona que puja al cel per la força viril dels seus antiprotons” digué. Dalí s’imaginava que els protons i els neutrons “són elements angelicals”, perquè en els cossos celestials hi ha “residus de substància, per la raó que certs éssers em semblen pròxims als àngels, tals com Rafael i Sant Joan de la Creu”. Així doncs Maria puja al cel per la força dels àngels. Als peus descalços hi ha una esfera etèria que sembla explotar. Robert Descharnes va fotografiar aquest quadre en el marc hiperbarroc de Villa Madama, a Roma, dissenyada per Rafael Sanzio, aquell Rafael admirat per Dalí.

Finalment contemplem L’últim Sopar. Un amic, mossèn Cinto Busquet, rector de Calella, quan el va veure per primera vegada, va caure de genolls i va estar pregant davant d’ell un quart d’hora. Dalí va emprar uns tres mesos en realitzar aquesta pintura, de grans dimensions, per la qual va usar material fotogràfic. Ell sostenia que es tractava d’una “cosmogonia aritmètica i filosòfica”. Plató ja havia associat aquest poliedre a l’Univers, pel fet que hom creia que la substància dels cossos celestes era diferent de la dels cossos que envolten l’home; per tant, si hi havia quatre elements (terra, foc, aigua i aire) i cinc poliedres, el cinquè (el dodecaedre) correspondria a la substància de la qual estaven fetes els cossos celestes.

La incorporeïtat de Jesucrist deixa traslluir el paisatge amb les barques en el mar. El tronc nu, braços en creu, de la part superior evoca el cos místic, el pa partit en dos trossos confrontats i el got de vi, emmarquen el moment sublim: “això és el meu cos”, “aquest és el calze de la meva sang”. Els apòstols (dotze, com les dotze cares del dodecaedre), talment frares cartoixans, es mostren en actitud de profunda oració. L’autor agraïa a Garcia Lorca que li digués que “els apòstols eren simètrics com les ales de la papallona”.

Dalí com a poeta era també profeta: «Estic convençut del proper fi del materialisme, el signe precursor és l’extraordinari progrés de la física nuclear, una ciència que portarà les joves generacions cap a la fe, la religió i el misticisme.»[9] Probablement no anava errat. «La ciència un dia demostrarà l’existència de Déu »

Per arrodonir:

En un món simbòlic, al qual hem de retornar de la mà de Dalí i de tants altres desperts entre adormits, la perspectiva és summament important. El món occidental -des que els infants deixen de ser-ho- mira el quadre. Nosaltres, els occidentals, mirem cap a l’obra d’art i, des de que tenim ús de raó, aprenem a analitzar-la, a perforar-la com el corn del rinoceront esquinça el quadre de la filadora i no ens adonem o no ens volem adonar que així estem destruïm l’obra. A l’orient, en canvi, un hom es deixa mirar per la icona.  És la perspectiva invertida de la qual parla Pavel Florensky. El Crist de Port Lligat obre una nova perspectiva perquè convida no solament a mirar i a deixar-se mirar, sinó a mirar-s’ho tot, la realitat tota, des de la mirada de Déu i quan més arriba l’hora definitiva, l’hora de la veritat, més encara. Com el Crist de Soler Amigó, que vetlla sobre la vall del Riu vermell, és a dir, el rubricatus, el Llobregat, el riu que separa la Catalunya Vella de la Catalunya Nova.

Demanem-li a Crist crucificat, en aquesta hora isarda per al nostre país, que ens atorgui la tramuntana justa que eixugui l’herba però no ens espolsi el blat. Fem-ho amb aquest sonet-pregària amb estrambot sonor al Crist de Port-Lligat, en homenatge a Salvador Dalí i a Carles Fages de Climent.( Parròquia de Sant Pere de Figueres, 13 de març de 2024, festivitat de Sant Salomó màrtir).

 

Braços en creu damunt la pia fusta

Senyor empara el teu port-lligat

dona el blau just al nostre llac

i fes-nos tenir la mirada justa.

 

Quan arribi aquella hora -mai injusta-

de deixar la closa i el sembrat,

quan l’amarga traïdoria em tusta

em sento com Dalí, crucificat.

 

L’Angelus Millet, mirada adusta:

evita dir: «Déu l’hagi perdonat»

sinó “ja l’has llevat ressuscitat”.

 

Car les cloques de Sant Pere de Figueres

assenyalen tan sols les hores veres.

 

Benvolguts, llanço una hipòtesi final. El personatge a qui va homenatjar Dalí pintant el Crist de Sant Joan de la Creu, era el seu amic Federico Garcia Lorca.  Si veiéssim el seu rostre, veuríem el rostre del poeta occit.

 

---

[1] Testimoni de Mn. Miquel Casteis (2011)

[2] Testimoni dels mossèns Miquel Cateis, Antoni Davesa, Narcís Costabella, Josep Gispert. Vg. J.AYMAR, L’ànima del meu poble. Itinerari de Mn. Pere Surribas i Garrober (Figueres, 1925-Girona, 1999). Ajuntament de Calonge, 2014.

[3]  Sibina era bibliotecària de la promoció de 1936.Durant la guerra ella i les seves companyes rebien grans lots de llibres de diverses persones i institucions i, perquè no  es perdessin, els guardaven en el soterrani de la Biblioteca de Catalunya, en sacs. Això els es va convertir en un niu de puces, el germà d’una bibliotecària de cognom Serrallach era farmacèutic creador dels laboratoris Lainco. A ell  se li va acudir fer una barreja de mercromina amb alcohol, es pintaven les cames i no les picaven les puces.

[4] És un oli sobre tela de 205x116cm. Art Gallery, Glasgow

[5] Marco DI CAPUA, Salvador Dalí. Su vida, su obra. Pròleg Xavier Bru de Sala. Milà, Carroggio, 2003, pp. 229-231. Federico Garcia Lorca, va néixer a Fuente Vaqueros, Granada el 5 de juny de 1898 i fou mort entre Víznar i Alfacar, Granada, el 18 o el 19 d'agost de 1936)

[6] A la dreta de Crist s'agenolla Maria Magdalena, amb Joan l’Evangelista dret darrere d'ella. A la seva esquerra hi ha la Mare de Déu, i Sant Jeroni, a qui es dedica aquest altar, està agenollat. Al peu de la creu, "RAPHAEL/ VRBIN / AS /.P.[INXIT]" ("Rafael d'Urbino va pintar això") està escrit en lletres platejades. S'ha de subratllar que la gràcia compositiva del quadre posa Crist enterament al cel, gairebé per subratllar-ne l'ascensió. Sobre el fons s'entreveu una ciutat, probablement Florència.

[7] També estigué vinculat en aquest carrer Alexandre Deulofeu, el promotor de la matemàtica de la història.

[8] Es deia Helena Ivanovna Diakonovna (Kazan, Rússia, 1894- Port Lligat, Girona, 1982).

[9] R.DESCHARNES, Salvador Dalí, 1904-1089. La obra pictòrica. Primera parte, 1904-1946, Taschen, 1993 p. 455