Jaume Aymar i Ragolta

Estimats germans. L’evangeli d’avui diumenge diu els noms dels dotze apòstols amb una petita indicació de cada un d’ells. Quan Antoni Gaudí va transformar, gràcies a aquell donatiu generós d’una dama parcialment anònima, Isabel,   el temple que hi havia projectat, per l’actual, va passar d’una torre a 18 torres. La Torre de Jesucrist (del Salvador): és la més alta del temple amb 172.5 metres, coronada per la gran creu lluminosa dels quatre braços que dimecres passat va beneir el papa Lleó. Els mitjans de comunicació han subratllat que seria la torre més alta de la cristiandat, però s’han descuidat de dir la veritable intenció de Gaudí.   Aquesta alçada no és casualitat. Antoni Gaudí la va dissenyar deliberadament per ser lleument inferior a la cima de Montjuïc (177,7 metres), perquè deia que l’obra de l’home no ha de ser superior a l’obra de Déu. Quan anys després va dissenyar l’Hotel Atraction de NY el va dissenyar amb 300 metres d’alçada, perquè a la zona cero no tindria pr...

La família de la meva mare ve de l’Aragó. El nostre besavi matern (iaio), Bartolomé Mariano García Vallejo i avi matern de la meva mare, María Luz,  nasqué a l’Almunia de Doña Godina, avui a uns tres quarts d’hora de Saragossa, en cotxe. La nostra besàvia, Paca Moreno Bailo, va néixer a Grisen,  també a uns quaranta minuts de la Almunia. Per tant tots dos eren maños . I tots dos emigraren a Barcelona. I no sols ells, també vingueren tots els germans del iaio , i els seus pares Pascual y Antonia. I aquí freqüentaven el Centro Aragonés la Casa de Aragón a Ciutat Vella i el centre regional més important, amb diferència, de Barcelona.De petit, escoltava a casa aquest acudit : Dos mañicos fueron a bautizar a su hijo. ¿Cómo queréis ponerle? -preguntó el cura- Elefante. ¿Cómo? ¿Elefante? ¡Este nombre no es católico!. ¿Ridiez, y no se llama León el Papa? Aquest acudit que, aleshores, jo no entenia, deu tenir aproximadament cent cinquanta anys perquè Lleó XIII fou elegit el 1878, ...

Estimats avui és la Festa l’exaltació de la Santa Creu, la festa major de Canyet.  La creu era un instrument de tortura, però avui ja no la veiem com a tal. Molts joves porten una creu penjada al coll o tatuada al clatell o altres parts del cos. Són expressions del body art que s’han de mirar amb respecte, sense fer judicis, però que mostren que avui la creu ha perdut per a molts el significat que per la nostra generació encara té. I això em porta a pensar en un tema que avui ens preocupa molt tant a l’Església com a la resta de la societat: la manca de relleu. La mitjana d’edat de les nostres trobades és alta o molt alta. Els únics llocs on es troben joves a l’Església són als nous moviments, i encara. Aquesta crisi s’inscriu en la crisi general de tot allò que en diem humanitats i d’una manera d’entendre l’ésser humà enmig del món. No vull insistir-hi ni és el moment de fer anàlisi. Segurament hi ha molts motius, però també hi ha responsabilitats compartides, sense buscar cu...

  DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY / Cicle C Estimats germans Lectura primera Sa 9,13-18 Cada any celebrem un diumenge la Pentecosta i cada any demanem que vingui l’Esperit Sant. Avui la primera lectura ens refresca la presència de la tercera persona de l’Esperit Sant, en un dels seus set dons, el de la saviesa. Son molt boniques i veritables les paraules de la primera lectura que hem proclamat: Qui hauria sabut mai allò, Déu, que desitjaves, si tu mateix no haguessis donat la saviesa, si no haguessis enviat de les altures el teu Esperit   Sant? El salmista ens recorda dues evidències una que morim, l’altra que Déu és per nosaltres un refugi i un castell, que en l’adversitat hi trobem un gran auxili. I ens dona un consell ben pràctic, li demana que ens ensenyi a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. M’agrada preguntar l’edat de les persones, no directament, si no de tercers. La tieta Mercedes -com tantes dones de la seva generació- no va dir mai l’edat...

Sonet festiu amb estrambot deprecatiu a Joan Deulofeu Hortal amb motiu del seu traspàs. Terrassa, juliol de 2025   Elegant, cavaller, sastre i humorista, Joan, vestint d’estima tots els dies, de l’ànima els estrips ens recosies xerrant assenyat, riure optimista.   Als clients, amb l’art del violinista, deies: "caldria tocar-los melodies", car la feina és festa si la guies amb rialla fina i mà de bon artista.   Amb Montserrat compartint el llarg camí, pares d’Antonio i Rosa, llum divina, ella pujant als altars, cel amunt.   Terrassa ha estat el teu darrer destí, on has vetllat pel fill, que imagina cent projectes fabulosos, mil camins.   Digues-li a la teva noia si us plau que allí ens prepari estada si ens escau.

  Homilia en el comiat de Caterina Mestres Gafas, vídua d’Isidre Guiteras. Església de Sant Martí de Calonge. Diumenge de Corpus 22 de juny de 2025. Introducció Acomiadem la Caterina enmig d’aquesta canícula xardorosa. És festa. És un pont llarg. Però els batejats no podem oblidar que avui és diumenge, dia de la resurrecció, la festa de les festes, i a més és Corpus, una festa ben tradicional a Catalunya. Tenim la certesa que la Caterina se n’hagués volgut anar després de l’Isidre, però Déu li ha regalat dinou anys més de vida. I una vida diferent. Cada vegada més silenciosa, estranya, dura per a vosaltres, però amb qualitat fins al final. Ella us ha continuat convocant primer amb les seves paraules, després amb els seus silencis. I avui us convoca a la festa del seu comiat. Perquè la mort també és una festa. I el comiat cristià també és una festa. Aquestes darreres hores alguns us heu desplaçat de lluny per poder acomiadar-la, aquestes darreres hores heu rebut abraçades i be...

Ballarem, ballarem Intencions: Santiago, net de l’Ester Goldsack i del Jorge Rojas que han operat aquesta setmana a Santiago de Xile, d’una malaltia rara. Les notícies són que evoluciona bé. Preguem també per l’etern repòs de Rosa Roca Romalde i donem gràcies a Déu per les persones que ha ajudat professionalment com a psicoanalista (adolescents, adults i infants). Estimats germans i germanes, És Corpus i tot balla. Balla l’ou de la font del claustre. Ballaran els gegants. Si Martí Luter, monjo agustinià i reformador, deia que qui canta prega dues vegades, Sant Joan Pau II, Carol Wojtyla, deia que qui balla en prega tres. I tots, podem dir amb humor que la ballem, però de fet, en les nostres latituds ja gairebé ningú no balla quotidianament. En canvi, a l’Àfrica tothom dansa cada dia. Dansen a casa i al carrer. Dansen a l’església. Abans les sardanes omplien la festa de molts. Alguns les ballaven, molts les sentien, d’altres les cantaven... És cert que avui se segueixen tocant i...

Estimats, recordo que vaig sentir cantar a Montserrat Español, bona amiga, soprano, aquesta antiga cançó: Tres personas en una te muestra el cielo, que en tres personas caben muchos misterios; y aunque se oculten, está en Roma la sede, sí, que los promulgue. Sé fiel a tres virtudes en este mundo: caridad, esperanza y fe del justo, Si es que pretendes lograr eterna gloria sí tras de tu muerte. Després he sabut que era una seguidilla , una forma poètica, en aquest cas amb gran contingut teològic, expressat d’una manera molt senzilla. La cantava també la gran soprano Victòria dels Àngels, que com Montse, era profundament creient. Les nostres relacions personals estan immerses en el misteri. Hi ha una part visible i una altra invisible. Una part coneguda i una part desconeguda, per descobrir. Una part que és la que veiem els humans, una altra que només la veu Déu. La Trinitat: tres persones distintes i un sol Déu veritable, o tres persones que s’estimen tant que en fan ...