Divines paradoxes

Vè diumenge de Pasqua 19 de maig de 2019

Les paraules de Jesús a l’evangeli d’avui, se situen en el Sant Sopar, en el  moment que Judes ha abandonat el cenacle per anar a consumar la traïció. Cada any per Dijous Sant a la nit aquí a Badalona, es representa aquesta escena del sopar i la traïció a la porta mateixa de l’Església. És un moment tràgic. Però alhora és un moment que possibilita una estona d’intimitat amb els apòstols, un moment que Jesús diu quelcom que segurament no diria davant del traïdor: “Ara el fill de l’Home és glorificat.” Aquest “glorificar” és una paraula tècnica que pràcticament no solem emprar. Quins sinònims hi ha més usats de glorificar? Dignificar, celebrar, exalçar, exaltar, lloar, cantar, elogiar, alabar, ponderar i molts d’altres... En canvi els contraris són blasmar, ofendre, agreujar, avergonyir, degradar...

La meva àvia solia usar una expressió: “glorificat, tocat el bòlit”. Una expressió que volia dir segurament que una persona després de ser enaltida era menystinguda.  Jesús el diumenge de Rams fou exaltat, fou cantat, fou alabat... però molt poc després seria blasmat, ofès, agreujat, degradat... Per què doncs precisament en aquell moment del Sant Sopar que la traïció està a punt de consumar-se, Jesús parla de glorificació?  Ell serà glorificat i el Pare serà glorificat en ell.

Ningú no pot veure Déu mateix, però la seva glòria la seva resplendor ens el fa assequible. De la mateixa manera que el sol il·lumina i resplendeix, sobre la terra i aquesta resplendor retorna al mateix sol, Déu és la glòria de la persona i la persona és la glòria de Déu.

I la divina paradoxa és que en el moment de màxim abaixament començarà la màxima glorificació.

De vegades quan visito un malalt i veig aquell cos feble, postrat, em ve als llavis l’expressió de Sant Pau: “Quan sóc feble és quan sóc realment fort” (segona als Corintis).

La primera lectura dels Fets dels Apòstols, explica el retorn de la primera expedició missional de Sant Pau. Enlloc de prosseguir des de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, han de refer el camí invers, un itinerari esgotador i perillós de centenars de quilòmetres per anar a visitar les esglésies acabades de fundar. Sabien com n’és de fràgil la Fe si no es cultiva. La visita de Pau i Bernabé tenia dos objectius: conservar-los en la seva fidelitat o perseverança i designar en cada comunitat un equip de responsables, ancians o preveres. (Gomà). Devien arribar cansats, esgotats, però és en aquell moment de feblesa que resplendia la seva fortalesa...

El llibre de l’Apocalipsi o de la consolació ens ha presentat aquesta ciutat santa on Déu es trobarà amb les persones. Aquests dies que escoltem promeses de com organitzar millor la ciutat, aquests dies que se’ns demana decidir els candidats més propicis pels nostres ajuntaments, seria bo que penséssim llargament en quin model de ciutat o poble somniem.  Segurament si cadascú escrivís els seus desigs posaria una ciutat neta, una ciutat segura, una ciutat verda, una ciutat endreçada, una ciutat sense barreres, molts parlaríem de la justícia i de la pau i tot això és molt legítim... però no sé si ningú posaria com a denominador una ciutat que permeti la trobada de la persona amb Déu. Una ciutat amb espais de recolliment, de silenci i de solitud (com hi ha vagons de silenci i espais sense fum, no hi pot haver espais sense soroll?) i també de diàleg assossegat amb els altres.

La pel·lícula Penediment del georgià Tenguiz Abuladze acaba amb una escena altament simbòlica. Una dona retorna a la seva ciutat després de la revolució i pregunta en una botiga: aquest no era el carrer de tal Sant... no, li responen, això era abans de la revolució. I al final d’aquest carrer no hi havia una església? No, li diuen, ara hi ha una central elèctrica. I la dona es pregunta: I per què serveix un carrer si no porta a una església?