Silenci iProjecte de Vida

Diumenge II de Nadal

L’antífona d’entrada d’avui diu:  “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit tocava la meitat de la seva carrera, la vostra paraula totpoderosa vingué del cel, deixant els trons reials. (Salm, 18).”

Aquest Nadal per a molts ha estat especialment silenciós, meditatiu, contemplatiu... L’absència de persones estimades, la malaltia pròpia o la dels nostres amics,  ha estat una ocasió per tocar a fons. I aquest segon diumenge dins del temps de Nadal ens dona l’oportunitat d’assaborir aquest fons i aquest evangeli que hem proclamat.

Perquè el Verb es fes carn va haver de superar tres obstacles:

La foscor. És la manca de llum, però també com a terme poètic, pot significar la presència d’ombres, maldat, o depressió... En el nostre context d’avui la foscor té un nom: el coronavirus i totes les seves conseqüències. El pròleg és esperançador: la foscor no ha pogut ofegar la Paraula.

El segon obstacle és “el món” en el sentit negatiu que li dona l’autor sagrat. El món que no l’ha reconegut, exactament com passa ara, per part de les grans potències i la conxorxa del poder.  L’argument d’un poderós davant d’un súbdit és dir “no el conec”.

Però el tercer obstacle són “els seus”, el seu poble d’Israel, és a dir els religiosos, els creients... Potser nosaltres mateixos que ens diem creients, però que no acabem de ser creïbles, per la nostra atonia i apatia.

I malgrat aquesta carrera d’obstacles, Déu no tira enrere el seus plans i a tots els qui acullen aquesta Paraula- que és també tot un Projecte de Vida divina- els dona la capacitat de ser fills de Déu. Mirem i escoltem les noves generacions. Millennials compromesos és el títol d’un article d’Antoni López Tovar a La Vanguàrdia de diumenge passat. És esperançador. Recull el testimoni de quatre joves, tots ells nascuts els anys 90 i compromesos en diverses causes arreu del món: una escola a l’Àfrica construïda per estudiants; atenció directa als positius de coronavirus amb la Creu Roja en un poblet de  Granada; una organització que recull 800 àpats al mes que són lliurats a un refugi per a dones maltractades, conservació d’espècies en perill al Carib o plans d’adaptació al canvi climàtic, entre d’altres. Un d’aquests joves, el Diego, diu: “En la nostra generació i en les més joves no tenim al cap aquells dogmes que diuen que es fa impossible el canvi” i l’Alèxia, afegeix: la meva generació és molt més oberta (...) en qüestions com la immigració i molt més conscienciada ecològicament i mediambientalment.” Cal que els adults escoltem els joves, especialment aquells que tenim més a prop, sense prejudicis. Molts d’ells viuen la felicitat de donar-se als altres de maneres insospitades. En siguin o no conscient, són oients de la Paraula -el Projecte de Vida divina- i la posen en pràctica

Per rebre la Paraula cal fer silenci en el cor. Hi ha un recull de pregàries d’un dels teòlegs més savis del segle XX que sembla feta exprés per aquest evangeli que hem proclamat. “Creix en mi. Irradia’t dins meu per sempre més. Il·luminat llum eterna, dolça llum de l’ànima. Ressona en mi sempre més perceptiblement, paraula del Pare, paraula d’amor, Jesús (...) Tu, paraula que està per sobre de totes les paraules humanes; Tu, llum davant la qual tota llum terrena es torna nit. Només tu m’has d’il·luminar, només tu m’has de parlar. Totes les altres coses que sé i que he après, no han de ser altra cosa que una guia cap a tu. Tu, paraula que està per sobre de totes les paraules humanes; Tu llum davant la qual quelcom que deu madurar-me -per mitjà del dolor que em prepara, segons l’expressió del teu savi- per conèixer-te cada vegada millor. I quan hauré assolit això, aleshores ella mateixa pot altra vegada esvair-se en l’oblit. Aleshores Tu seràs la darrera paraula, la única que roman i que mai no s’oblida. Aleshores quan tot calli en la mort i jo ho hagi après i sofert tot, aleshores començarà el gran silenci, dins del qual només Tu ressones, Tu, paraula pels segles dels segles. Aleshores totes les paraules humanes s’hauran esmussat, l’ésser i la saviesa, el coneixement i l’experiència seran una mateixa cosa: “coneixeré com soc conegut” entendré allò que sempre m’has dit: a tu mateix. Cap paraula humana, cap imatge ni concepte no es tornaran a interposar entre Tu i jo.” (Karl Rahner, Oraciones de vida)

Que així sigui.