Dol i cant
Dol
i cant
El
salm que hem cantat és difícil: sona a maledicció. Però si el posem en el seu
context, no ho és tant.
Aquest salm és la resposta a la
primera lectura que parla de la ruïna de Jerusalem sota Nabucodonosor i de la
llarga i penosa deportació dels jueus a Babilònia. Uns passatges històrics que
es llegien en clau religiosa. Com podien cantar aquells exiliats si estaven
vivint el dol d’haver hagut de deixar la seva pàtria? Penso en la sort de tants
emigrants forçats d’avui. Molts d’ells, no canten, no poden cantar, se’ls fa un
nus a la gola perquè no poden oblidar la seva terra ni la dona i els fills que
potser hi ha deixat. I a aquells emigrants hebreus que no cantaven la pàtria
del seu cor, els babilònics els deien, potser irònicament: “És que heu oblidat
la vostra terra, que ja no en parleu?” I la seva resposta decidida, era: “de
cap manera!”, “Si mai t’oblidava, ciutat santa de Jerusalem, que emmudeixi...
que se’m encasti la llengua al paladar...”
Parlant
de la ruïna de Jerusalem, em venia a la ment aquests dies que hem vist el Papa
Francesc, invocant la fraternitat davant les ruïnes de Mosul, a l’Iraq, l’antiga
Nínive... Ruïnes: el profeta Isaïes havia dit en una imatge bellíssima: “Danseu
ruïnes de Jerusalem”. Les ruïnes fan pensar en un món vell que ha caigut i en
un món, portat a plenitud que reneix. Aquesta setmana, amb la pregària per la
fraternitat era com si aquelles ruïnes de Mosul també dansessin, cobressin vida.
Pot
ser que conegueu algun Nicodem. Aquells que s’interessen per la fe des de la
discreció, d’una manera gairebé anònima... Potser alguns dels qui ara ens esteu
escoltant per ràdio. Potser no sou practicants habituals, però practiqueu la
solidaritat... I enmig de la foscor de la vostra nit, voleu sentir cants i veus
que us refacin l’esperança. Nicodem era deixeble d’amagat de Jesús i l’anava a
veure de nit... i, la seva nit es va omplir de llum quan va fer una bella obra
de misericòrdia que fou la d’enterrar el seu Mestre. Potser aleshores va
entendre la lliçó de néixer de nou que la primera vegada li havia costat d’entendre.
Jesús
li havia dit també a Nicodem que creure, creure de debò, evita la condemnació
i, per tant, el judici. No hi haurà un judici final, el judici ja ha tingut
lloc a la creu. El qui creu se salva, el qui es tanca a creure es condemna. I la fe es fa creïble quan un estima. Hi ha
també una equivalència entre estimar i donar. Déu va estimar donant el seu fill.
Aquesta és la frase que llegim al bell
retaule de l’Oratori de Sant Felip Neri al cor de la Barcelona antiga: “Així
Déu ha estimat el món.” Allí la passió, el sofriment, el plor dels àngels es
converteix en bellesa. L’exili, la
deportació, la recerca de refugi ha inspirat molts artistes des dels
impressionants cors dels esclaus de l’òpera Nabucco de Verdi, als caiucos de
fusta que Ibraima Seydi, un escultor senegalès
ha fet en memòria de tots els joves que han perdut la vida en intentar arribar
a les costes europees i que seran exposades aviat a Badalona. I la bellesa
salvarà el món.
Jesús
li havia promès al ric fariseu Nicodem: “quan seré enlairat sobre la terra
atrauré tothom cap a mi.” I el Mestre va fer servir la imatge de la serp alçada
en el desert: els ferits de mort que miraven la serp salvaven la vida. Aquest símbol va passar a l’antiga
mitologia grega on la serp es relacionava amb la medicina i la guarició. I la
serp a la copa ha esdevingut també el símbol de la farmàcia. Mirar la creu,
contemplar la creu, és contemplar aquells que avui estan clavats a la creu
perquè han estimat i que, per tant són creïbles, ens ajuden a tots a creure.
Diumenge
del goig, camí de la Pasqua. Fins aquells que no poden cantar, s’alegren quan
saben que la creu no és el final del camí.
Comentarios
Publicar un comentario