Dol i cant

Dol i cant

El salm que hem cantat és difícil: sona a maledicció. Però si el posem en el seu context, no ho és tant. Aquest salm és la resposta a la primera lectura que parla de la ruïna de Jerusalem sota Nabucodonosor i de la llarga i penosa deportació dels jueus a Babilònia. Uns passatges històrics que es llegien en clau religiosa. Com podien cantar aquells exiliats si estaven vivint el dol d’haver hagut de deixar la seva pàtria? Penso en la sort de tants emigrants forçats d’avui. Molts d’ells, no canten, no poden cantar, se’ls fa un nus a la gola perquè no poden oblidar la seva terra ni la dona i els fills que potser hi ha deixat. I a aquells emigrants hebreus que no cantaven la pàtria del seu cor, els babilònics els deien, potser irònicament: “És que heu oblidat la vostra terra, que ja no en parleu?” I la seva resposta decidida, era: “de cap manera!”, “Si mai t’oblidava, ciutat santa de Jerusalem, que emmudeixi... que se’m encasti la llengua al paladar...”

Parlant de la ruïna de Jerusalem, em venia a la ment aquests dies que hem vist el Papa Francesc, invocant la fraternitat davant les ruïnes de Mosul, a l’Iraq, l’antiga Nínive... Ruïnes: el profeta Isaïes havia dit en una imatge bellíssima: “Danseu ruïnes de Jerusalem”. Les ruïnes fan pensar en un món vell que ha caigut i en un món, portat a plenitud que reneix. Aquesta setmana, amb la pregària per la fraternitat era com si aquelles ruïnes de Mosul també dansessin, cobressin vida.

Pot ser que conegueu algun Nicodem. Aquells que s’interessen per la fe des de la discreció, d’una manera gairebé anònima... Potser alguns dels qui ara ens esteu escoltant per ràdio. Potser no sou practicants habituals, però practiqueu la solidaritat... I enmig de la foscor de la vostra nit, voleu sentir cants i veus que us refacin l’esperança. Nicodem era deixeble d’amagat de Jesús i l’anava a veure de nit... i, la seva nit es va omplir de llum quan va fer una bella obra de misericòrdia que fou la d’enterrar el seu Mestre. Potser aleshores va entendre la lliçó de néixer de nou que la primera vegada li havia costat d’entendre.

Jesús li havia dit també a Nicodem que creure, creure de debò, evita la condemnació i, per tant, el judici. No hi haurà un judici final, el judici ja ha tingut lloc a la creu. El qui creu se salva, el qui es tanca a creure es condemna.  I la fe es fa creïble quan un estima. Hi ha també una equivalència entre estimar i donar. Déu va estimar donant el seu fill. Aquesta és la frase que llegim  al bell retaule de l’Oratori de Sant Felip Neri al cor de la Barcelona antiga: “Així Déu ha estimat el món.” Allí la passió, el sofriment, el plor dels àngels es converteix en bellesa.  L’exili, la deportació, la recerca de refugi ha inspirat molts artistes des dels impressionants cors dels esclaus de l’òpera Nabucco de Verdi, als caiucos de fusta que  Ibraima Seydi, un escultor senegalès ha fet en memòria de tots els joves que han perdut la vida en intentar arribar a les costes europees i que seran exposades aviat a Badalona. I la bellesa salvarà el món.

Jesús li havia promès al ric fariseu Nicodem: “quan seré enlairat sobre la terra atrauré tothom cap a mi.” I el Mestre va fer servir la imatge de la serp alçada en el desert: els ferits de mort que miraven la serp salvaven la vida. Aquest símbol va passar a l’antiga mitologia grega on la serp es relacionava amb la medicina i la guarició. I la serp a la copa ha esdevingut també el símbol de la farmàcia. Mirar la creu, contemplar la creu, és contemplar aquells que avui estan clavats a la creu perquè han estimat i que, per tant són creïbles, ens ajuden a tots a creure.

Diumenge del goig, camí de la Pasqua. Fins aquells que no poden cantar, s’alegren quan saben que la creu no és el final del camí.