Evitar el NO

Evitar el NO

Diumenge III de Quaresma 14/03/2021

Hi ha persones que quan parlen, gairebé sense adonar-se’n posen el NO per davant. És com una falca, una muletilla, que es diu en castellà. Pot respondre a una defensa inconscient, perquè després del NO de vegades ve el sí o el potser.  A la redacció de Catalunya Cristiana, ens estimem més posar sempre els titulars en positiu i evitar el NO. I no per pintar la realitat de color de rosa, que fora desvirtuar-la, més aviat per evitar que la negativa dissuadeixi els lectors.

Què passaria si giréssim com un mitjó el decàleg del llibre de l’Èxode en allò que té de negatiu? En lloc de dir “no us ocupeu de cap treball” dir “ocupeu-vos d’organitzar la festa”. Quan diu “no matis”, poseu “dona vida”. Quan diu “no robis”, poseu “dóna” o “rescabala”.  Quan diu “no declaris falsament contra un altre”, “dóna testimoni de la veritat de l’altre”. Quan diu: “no desitgis la casa d’un altre” digues: “estigues content amb la teva llar...”

El salm 18 en canvi, està tot ell redactat en positiu: “És perfecta la llei del Senyor/ i l’ànima hi descansa;/ és ferm el que el Senyor disposa/dóna seny als ignorants/ Els preceptes del Senyor són planers/omplen el cor de goig...Ens anima a actuar positivament. Diuen els experts que si en llevar-nos tinguéssim un pensament positiu, un de sol, viuríem tot el dia més feliços.

Recordo de petit haver vist un gravat de Jesús expulsant amb un fuet de cordes els animals del temple i bolcant les taules dels mercaders. Em va fer un gran efecte: Jesús, que era bo, com podia tenir una actitud violenta que, per a mi era dolenta? I preguntava els grans, qui és aquest? I em responien és Jesús! I jo pensava “no pot ser!”. Amb els anys he anat sabent que aquell aldarull no devia ser tan greu perquè la guàrdia del temple (que n’hi havia) no va actuar. Va ser més aviat una paràbola molt pensada i escenificada. Expulsar els animals destinats al sacrifici, és quedar-se ell tot sol, com un únic anyell que havia de ser sacrificat. Bolcar les taules dels mercaders, era netejar el lloc de pregària i de trobada amb Déu del mercadeig.

Amb tot, cal que ens allunyem d’una imatge ensucrada de Jesús, pròpia d’estampeta. Jesús usa la violència, la violència, és a dir, la força de l’amor. “El zel del temple el consumia.” Se n’adonen els propis deixebles.

Cada vegada més es fan estudis del patrimoni destruït durant les guerres i les revoltes. Hi ha obres que han trigat anys a construir-se i es consumeixen en poques hores. Igualment una persona, cada un de nosaltres. Som obra d’anys, d’esforços, de cura dels pares i dels mestres... Destruir una persona físicament, matar-la, és molt fàcil, es pot fer en uns segons i cada persona és una muntanya d’existència en la vall aspra del no res. I també és fàcil matar la seva fama i el seu bon nom. Es pot fer amb uns quants titulars de diari, o fent córrer per les xarxes rumors que simplement posin en dubte la seva honestedat.

Tornem a la visió positiva de la realitat: Que bonica que és l’expressió “el santuari del seu cos”! Si tots tractéssim el nostre cos i el dels altres com un santuari! De fet ho som: “som santuaris de l’Esperit Sant”. Per això ens entristeix tant quan es mercadeja amb el cos dels altres en tants àmbits sòrdids del nostre món. Esfereeix pensar que darrera de l’avortament hi pot haver encara tràfic d’òrgans.

Estimats, el Papa Francesc ha demostrat novament el seu coratge i la seva intrepidesa visitant Iraq. És la primera vegada que un Papa viatja a aquell país, l’antiga Mesopotàmia, de tantes ressonàncies bíbliques. Un dels bressols de la civilització, amb una presència cristiana minoritària però antiquíssima. Un país on més de cinquanta esglésies han estat destruïdes pels fonamentalistes. Allí s’ha trobat amb l’aiatol·là Al Sistiani de 90 anys, el principal líder religiós xiïta i una de les figures de més pes específic de l’Islam, Les seves predicacions feren que molts musulmans es mobilitzessin contra l’Estat Islàmic. També va fer que s’investiguessin els crims contra els cristians. Ara que, de manera humil, però ferma, a Badalona hem reprès la taula de diàleg interreligiós, aquesta trobada és un estímul i un exemple.

Gairebé al final d’aquesta perícopa l’evangelista afirma que Jesús es malfia d’aquells que creuen simplement pels miracles. “No hi confia, diu l’evangelista” perquè els coneixia a tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home”. Sant Agustí deia que Déu és més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos. La fe que refermarem tot seguit, no es basa en miracles, si no en l’únic signe realment admirable: la mort i la resurrecció del Senyor, el sagrament admirable del qual ens uneix.

Que ella ens faci capaços de dir que SÍ amb lletres de motlle.