El cor m'ho diu

Estimats amics, una vegada en la paret del despatx del doctor Jubany, que és qui em va ordenar, vaig veure penjat un poema manuscrit de Joaquim Ruyra que em va agradar molt i que vaig pensar que era una bona meditació per aquest temps de Quaresma. Ara m’adono que aquest poema lliga misteriosament amb  l’evangeli que aclamem de proclamar. Comença dient:

Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu

i enamorat segueixo sa doctrina

no vull saber la causa ni el motiu

de res que hagi dictat sa veu divina.

Vull creure refiat cluca la nina

el cor rendit, l’enteniment passiu

Senyor soc un infant aquí em teniu

sols vostre mà de Pare m’encamina.

Aquell dia, potser d’hivern o de primavera, no ho sabem, com el que estem vivint ara mateix, Jesús convida tres dels apòstols més difícils de convèncer, Pere, Jaume i Joan a fer una caminada i  a pujar a una muntanya alta. I al Tabor no van pujar-hi com es puja avui amb uns taxis que van molt de pressa. Devien pujar-hi, segurament, a peu. No sabien on anaven, ni perquè pujaven, i potser van rondinar, i potser es van resistir perquè tenien feina o tenien mandra i potser fins i tot en algun moment van tenir la temptació de tornar enrere... Quantes vegades ens passa el mateix? Per què aquest diumenge he hagut de pujar fins aquí dalt de la parròquia, amb aquest carrer del Temple tan costerut, si hagués estat tan bé a casa, veient la missa per la tele o escoltant-la per la ràdio. Per què he d’anar a veure aquella persona malalta o anciana, o les dues coses, si en tindria prou amb una trucadeta?  Quan algú em diu: “és que tinc mandra, mossèn,” li responc, recorda que la mandra és un dels set pecats capitals i contra mandra, diligència.

Però al final els apòstols van pujar-hi. Es van refiar de la paraula de Jesús com quan els va fer anar fins a Cesarea de Felip només a fer-los una catequesi sobre la roca o quan ressuscitat els va fer tirar la xarxa, malgrat que havien estat pescant tota la nit.

Amics, arriba un moment que nosaltres també ens rendim i acabem fent, no allò que més ens agrada si no allò que més convé, que aquest és el veritable exercici de la llibertat responsable. Ho sabeu prou bé les mares i els pares de família. Quan li dic a la mare, si estàs animada, anirem... ella em respon sempre, no és qüestió d’ànim, és qüestió de fer allò que cal fer.

Els apòstols Pere, Jaume i Joan, s’adormien. Com a Getsemaní. Potser perquè eren pescadors que feinejaven de nit i dormien de dia. Tenien el son canviat, com els joves a l’estiu. I encara que l’evangeli d’avui no ens ho diu, només arribar a la muntanya devien quedar clapats. Com un bon amic que m’envia un watsapp al vespre i em diu senzillament: “avui estic petat.” És la cançó del Xavier Morlans: “i sovint també ens cansem”. Mossèn Pere Ribot, l’abat de Riells, deia que de vegades quan es posava a pregar davant del Santíssim es quedava adormit. I li sabia greu, pobre... però un dia, quan es va despertar, va pensar: “mira, soc com un gos, als peus del seu amo. ”Aquesta setmana dinant amb un altre amic  que ocupa una alta responsabilitat a la diòcesi, també m’ho deia: vaig tan cansat que de vegades m’adormo fins i tot en les reunions... A molts cal una bona cura de son, certament. Però aquest dormir és també simbòlic, és tenir l’enteniment passiu, cluca la nina, com diu Ruyra.

I, aleshores, allí dalt de la muntanya, els tres apòstols potser en el núvol dels somnis, van tenir una experiència de llum, inesperada, no buscada: aquell Jesús que vivia amb ells, com a bon mestre, que reia i que plorava, que canviava els seus horaris en funció de les persones, que també s’adormia a la barca, que partia el pa i el peix, que era tan humà com ells mateixos, tot d’una se’ls presenta vestit de llum -com la dona de l’Apocalipsi- amb el rostre radiant, resplendent, curull de llum i de pau, voltat d’uns personatges que fins aleshores havien estat els referents dels apòstols tossuts: Moisès i Elies. Sí, sí, Moisès, el salvat de les aigües i adoptat per la filla del Faraó, el que encès per la ira va assassinar un egipci que maltractava un hebreu. Moisès, el gran alliberador del poble, l’indignat davant de la idolatria, el que va estavellar les taules al vedell d’or, el que va morir sense veure la terra promesa, però també el qui al desert havia alimentat les multituds amb el pa del cel i amb guatlles, i el qui havia picat la roca, tot i que enmig de dubtes, per calmar la set del seu poble.  I Elies, el que predeia sequeres com les que estem vivint aquests dies, el que era capaç de convocar i confondre  450 falsos profetes, el qui com el mateix Moisès havia partit en dos les aigües del Jordà,  el del carro de foc... però també el que havia ressuscitar un nen i el que havia descobert la presència de Déu en la veu d’amable silenci (vg. el primer llibre dels Reis). Aquells pobres pescadors, allí dalt de la muntanya, van començar a veure que tot se’ls desmuntava, però que començaven a albirar la terra promesa. Els semblava un somni. És com quan al matí veiem sortir el sol que cada dia és una experiència única i irrepetible.

Però és que el missatge del cel, és a dir allò que els apòstols veieren o sentiren, o totes dues coses,  era meridianament clar i personalitzat. Pere, Pere: oblida’t de la festa jueva de les cabanes quan la llei t’obligava a fer en el terrat de casa teva durant tota la festa, una cabana de troncs...  Jaume i Joan, fills del tro, oblideu-vos de fer ploure foc del cel com Elies... Avui diríem ja no heu de seguir la Llei antiga del Tabor, que és una ètica de mínims, si no la llei nova del sermó de la muntanya que és una ètica de màxims... “Pere, Jaume i Joan, només  aquest Jesús és el meu fill, el meu estimat,  en qui m’he complagut, escolteu-lo.” Estimats amics, si fem silenci del cor, també en aquesta Quaresma, primavera de l’ànima, entendrem el que Jesús ens demana a cada un de nosaltres, personalment.

Després de Pentecosta els tres apòstols tossuts, sí que ho van entendre i tots ells havien d’esdevenir màrtirs, és a dir testimonis: Pere crucificat cap per avall (que com deia Chesterton és quan va entendre realment el món perquè va veure els núvols com muntanyes, els estels com flors i tots els homes penjant de la infinita misericòrdia de Déu), Jaume, decapitat i Joan que segons alguna font, fou tirat en una caldera d’oli bullent, tot i que diuen que no va morir màrtir, poc li devia faltar.

Com diu mossèn Josep Serra al Full Dominical d’avui: “sentir en el nostre interior que Jesús és el fill estimat del Pare és una gràcia que ha d’omplir i transfigurar la nostra vida. Per això avui, que veurem altra vegada Jesús transfigurat a l’altar, blanc com l’hòstia que eleva el sacerdot, plantegem-nos com en aquella cançó, de la Nova Cançó: “digueu-me perquè, estan tan avall, sento coses tan altes...” I pensem en allò que hem de rectificar, en el que ens hem de convertir.

I aleshores prendrà ple sentit la darrera estrofa del poema de Ruyra:

Ja sé on em portareu, més vull anar-hi

vull seguir la remor del vostre peu

amunt, amunt fins al calvari.

Desig morí en el llit pairal, la creu

i mentre l’agonia m’aclapari

pensaré amb goig que em ressuscitareu.