Un diàleg seductor i progressiu. Versió del diumenge 3r de Quaresma
Estimats amics,
Era a Mont Athos. Després
d’una caminada de dues hores vam arribar al Monestir de Stavronikita (la
victòria de la creu) i un monjo jove ens va oferir un got d’aigua fresca i uns
dolços i ens va ensenyar una pintura de l’església on hi ha representat el
diàleg de l’evangeli que hem proclamat avui el de Jesús i la samaritana. En
aquesta pintura, la samaritana va elegantment vestida, una mica provocativa i
cridanera, molt diferent de les altres dones santes representades en les
venerables icones. El mateix Sant Joan Crisòstom -ens va dir el monjo- se
sentia pertorbat pel fet que Jesús havia fet d’aquesta dona frívola una
interlocutora vàlida. I ens explicava que aquell passatge a l’església oriental
el valoren molt perquè només hi ha dos moments als evangelis que Jesús es
presenta com: “Jo soc”. Aquest de la samaritana i el del cec de naixement.
Recordem el de l’invident: -Creus en el Fill de l'home? Ell li va respondre: I
qui és, Senyor, perquè hi pugui creure? Li diu Jesús: -Ja l'has vist: és el qui
et parla. Ell va afirmar: Hi crec, Senyor (Jn, 9) Això fa que a l’església
oriental a la samaritana la venerin com a apòstol i l’anomenin Fotina, que vol
dir “la lluminosa”. El cec passa de la foscor a la llum, com la samaritana
passa de ser una dona pecadora i sense horitzó, a ser la plena de llum, per
mitjà d’un diàleg transformador, seductor, un diàleg en profunditat misteriós i
progressiu... Perquè sent que aquell foraster creu en ella, malgrat ser dona i
ser samaritana (l'ofensa més gran que es podia dir a un jueu era dir-li
"samarità" (Scio-Torres Amat). Sí, estimats, el diàleg en profunditat
ens ajuda a créixer progressivament, ens porta de la foscor a albirar la
llum... Algunes obres posen en relació el diàleg de Jesús amb la samaritana i
el de Nicodem, aquell mestre de la llei que venia a veure Jesús de nit. Miguel
de Unamuno, parlant de Nicodem, escrivia quelcom que ens serveix també per al
diàleg amb la samaritana: “Fe! Que poc que es medita amb el cor i no amb el cap
tan sols, en allò que la fe sigui i importi! No una mera adhesió de l'intel·lecte al principi abstracte, a
una fórmula
sense contingut potser; no l'afirmació
de principis metafísics
o teològics; no,
sinó un acte
d'abandonament i de lliurament cordial de la voluntat, una serena confiança en
què concorren en un mateix la naturalesa i l’esperit (...) una confiança ferma
en que habita la veritat dins nostre, en què som got de veritat i en què la
veritat és consol; una confiança ferma que en obrar amb puresa i senzillesa
d'intenció servim a un designi suprem, sigui el que sigui”.
Aquest passatge de
l’evangeli em fa pensar en la mort de Jesús. També era cap al migdia. També
Jesús tenia set. També els apòstols havien marxat. També les dones foren testimoni
de la mort i, després de la resurrecció esdevingueren apòstols dels mateixos
apòstols. També del costat traspassat del Senyor en va sortir sang i aigua. També el centurió
va proclamar que aquell home era el fill de Déu. Jesús revelava, per fi, que
Ell és la Veritat.
Demà dilluns dia 13 es
compleix el desè aniversari de l’elecció del Papa Francesc (2013-2023). Recordo
que era dimecres poc abans de començar la missa de la parròquia de Sant
Francesc d’Assís de Bufalà, un amic em va anunciar per telèfon que ja havia
sortit la fumata blanca i que l’anunci del nom del nou pontífex era imminent.
No ho faig mai, però aquell dia vaig deixar el telèfon mòbil encès damunt
l’altar i, així, al final de l’eucaristia, ja vaig poder anunciar el nom del
nou pontífex: Jorge Mario Bergoglio que, a partir d’aleshores, es diria
“Francesc”. Jo aleshores no el coneixia, ni crec que cap feligrès, però el fet
que per primera vegada en la història un papa s’hagués posat el nom del patró
dels pobres, del Pobrissó d’Assís, del titular de la nostra parròquia, ens va
seduir. De seguida van arribar comentaris a favor i en contra del nou papa. Com
ara. Francesc, com Jesús mateix, havia de ser una senyera combatuda... Amb tot
ell, sembla que les crítiques no l’afectin, es manté tothora serè i amb bon
humor. Quan vaig poder veure les imatges del nou pontífex a la plaça de Sant
Pere que després de beneir va demanar humil la benedicció del poble, em vaig
impressionar. Temps després, el bisbe Sebastià Taltavull ens va explicar que hi
havia un gest que les càmeres aquell dia no havien mostrat: que en el moment
que Francesc va de demanar la benedicció del poble, tots els pares de família
presents a la Plaça de Sant Pere van estendre la mà envers ell per beneir-lo.
Impressionant.
I que l’eucaristia d’avui sadolli la nostra set de sentit i d’esperança perquè en la pregària, després de dialogar amb Jesús en el nostre pou interior, com la samaritana, deixem el càntir de les seguretats i sortim entusiasmats a la trobada amb els nostres germans que solen ser interlocutors vàlids, perquè tots portem en el dedins un tresor de Veritat
Comentarios
Publicar un comentario