Casa!

Diumenge IV d’advent

Estimats germans i germanes,

aquesta setmana a Badalona, ha començat l’operació fred, per acollir les persones que viuen a la intempèrie. S’han posat en marxa alguns dispositius, no del tot suficients, però que ajuden a pal·liar aquesta situació tan dolorosa com és la manca d’un habitatge digne...  Que n’és d’important la casa! En un univers de dimensions inimaginables, la casa és el raconet que fa de centre del món. La casa és sempre el símbol de la intimitat descansada, escriu Josep Maria Esquirol. Una casa...un lloc de recer,  per tal que una casa esdevingui la llar, cal que sigui habitada per una presència humana que hi infon l’ànima. Hi ha alguns jocs infantils, com el de tocar i parar, en què després del perill, si el vailet aconsegueix arribar a una zona segura crida: “Casa!”, que vol dir “salvat”. De què salva la casa? De la immensitat, del brogit... a Girona solem dir: “records a ca teu”, records als de casa teva... Mossèn Manuel Tort, poeta, escrivia: “benaurats els qui saben que és la llar/la casa benaurada dels seus pares.”

Ho hem escoltat a l’evangeli: l’àngel va entrar a casa de Maria. I allí, a casa, es va produir un diàleg que havia de canviar la història de la humanitat. Cada vegada que resem l’àngelus el recordem i l’actualitzem. En aquella casa, d’un poble oblidat, Natzaret, Maria va donar un sí total, irreversible i sense condicions al pla de Déu.  Un sí que va canviar la història. Durant segles es comptava també l’any a partir de l’encarnació, el 25 de març. Un sí actiu que, de seguida, es va traduir en compromís, sortir de casa, per anar a veure la seva cosina Elisabet i quedar-se amb ella a casa tres mesos. Perquè dir que sí a Déu comporta també dir que sí als germans, especialment, els més necessitats, els més petits de cada casa. Caldrà dir que sí, cada dia -diu la cançó- a cada moment cada passa. Dir que sí vol dir estar disposat a fer allò que veiem clar que Déu em demana. Un amic agnòstic em deia: vaig fer la promesa que si la meva dona es curava, jo aniria a missa cada diumenge. La meva dona es va curar i vaig començar a acompanyar-la a l’església. Aquest any la meva esposa ha mort, però jo continuo anant a l’església...

Dissabte passat va morir el P. Jesús Renau Manén, jesuïta i home de consell, un dels religiosos catalans que ha escoltat més persones i més a fons al llarg de la seva vida. Era un amic esperançat i esperançador, intel·ligent, profund i amb sentit de l’humor. Quan jo tenia disset anys, al col·legi de Casp, li vaig comunicar que em semblava sentir la crida a ser sacerdot. Era la primera vegada que ho deia a un prevere. Les seves paraules i els seus consells no els he oblidat mai i en dono gràcies a Déu. Puc dir que gràcies al Jesús Renau, ara soc sacerdot. Ell, en el seu llibre “Cada dia” escrivia unes paraules que són molt oportunes per aquests dies de Nadal que ens trobarem amb d’altres persones que fa temps que no veiem o que potser ens resulten incòmodes o senzillament ens trobarem amb els de casa: “obre una mica els ulls, qui tens al davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta... Oh, felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que són avorrits, que estan endarrerits. Res, tot això no és objectiu. Són persones, son homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”

Som al darrer dia del temps d’advent. Aquesta nit de Nadal, arreu del món, se celebrarà la notícia que va canviar la història: el Nadal. Però perquè hi hagués Nadal va caldre, prèviament, el “sí” de Maria, perquè celebrem de debò el Nadal, cal el nostre “sí” confiat a allò que Déu ens demana a cada moment. I aleshores, com diu l’apòstol,  se’ns revelarà el pla de Déu amagat en el silenci dels segles.