Facilitadors (versió dominical)

Diumenge segon d’Advent.

10 de desembre de 2023

Estimats germans i germanes,

quan arribem a la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre, després d’aquell camí sinuós flanquejat al final per alts xiprers, veiem que a la blanca façana, a banda i banda de la imatge de la Mare de Déu, hi ha dues altres imatges: sant Joan Baptista i sant Bru: la veu que ressona en el desert i la veu del silenci eloqüent. Les paraules de Joan Baptista sorgien de la solitud i el silenci i de la comunió amb la natura -llagostes i mel boscana. I molts les van escoltar i es van convertir, és a dir es van girar cap a Déu i es van preparar per conèixer Jesús. Però avui “cridar en el desert” ha passat a ser sinònim que ningú no t’escolta i avui -com ahir- les veus profètiques continuen essent silenciades i a la societat i a l’església que en formem part, pequem d’omissió, perquè tenim el deure d’escoltar aquells que són més silenciats: els ancians, els joves i els descartats i no ho fem, o no ho fem prou. I això no és sinodal.  

Els pares i les mares del desert, estaven llargues hores en solitud i silenci i pronunciaven els apotegmes, aquelles sentències breus i enginyoses que movien els cors i trasbalsaven. Quan al segle IV l’arquebisbe d’Alexandria, Teòfil, va anar a veure l’abat Pambo, al desert de Nítria, a Egipte, va esperar molt de temps una paraula de l’ancià. Va ser en va: aquest no li va dir absolutament res. Els germans presents es van creure en el deure d’intervenir: “Digues, si us plau, una paraula edificant a la seva Excel·lència.” La resposta de Pambo fou lacònica: “si no s’edifica pel meu silenci, tampoc s’edificarà per les meves paraules” (XV, 42). Encara avui, els cartoixans i les cartoixanes, seguidors de sant Bru, només parlen vint minuts al dia. Però com ens edifica el seu silenci i les paraules que en sorgeixen!

Fer desert. Aquest agost vaig tenir l’oportunitat de fer uns dies d’estada a Xiu-Xiu, a Calama, al nord de Xile, el desert més alt, més àrid i més fred del món. Hi havia d’altres persones que feien un mes que hi eren. Des de la finestra de la cambra ,només veies que l’aridesa del desert i a les nits un firmament espectacular... Els mateixos dies un bon amic se n’havia anat a recórrer amb moto el desert del Marroc, el desert de Marrakech, la zona àrida més extensa del món. Em deia que sota del desert del Sahara, sota tanta aridesa hi ha una de les bosses d’aigua dolça més gran del món. Un empresari català, Pere Duran Farell, anava cada estiu a un desert diferent del món i tornava renovat. Cada vegada més hi ha persones que busqueu la solitud i el silenci temporals: amics del desert és la xarxa de meditació (meditar vol dir “romandre en el centre”) fundada per mossèn Pablo d'Ors, amb recessos i d’altres espais de solitud i silenci enriquidors  https://www.amigosdeldesierto.org/) En aquest temps d’Advent, enfortirem la nostra esperança si busquem temps de desert, encara que sigui enmig de la ciutat. Hi ha deserts sorrencs i deserts pedregosos, tant la primera lectura com l’evangeli ens han parlat d’aplanar, aplanar és facilitar. Aquesta hauria de ser la nostra tasca i també la comesa dels bons polítics, facilitar les solucions i no provocar enfrontaments. (Com ens esfereeix aquests dies de festa, escoltar el nombre de les víctimes de les guerres tan properes que hi ha ara mateix!). Un facilitador és una persona que ajuda a un grup a entendre els objectius comuns i contribueix a crear un pla per assolir-los, sense prendre partit, permetent al grup assolir el consens. Abans, als pobles, existia el que s’anomenava l’home bo, la persona que acompanyava les parts en els actes conciliatoris per procurar, juntament amb el jutge, l’avinença entre elles. Vaig conèixer el qui feia aquest paper en el meu poble; i ara un net seu, bon amic, té també dots de conciliador, sap gestionar els conflictes, sap posar pau. Potser és una qüestió genètica.

Avui també és un dia per agrair els qui, en el decurs de la nostra vida, heu fet el paper de Joan Baptista, ens heu obert camins, ens  heu aplanat la ruta, ens heu ajudat a discernir i a decidir. Els pares que ens heu fet reflexions inesborrables. Els avis, els mestres, els bons amics... us devem tant! A cada un de nosaltres alguna vegada ens ha tocat de fer aquest paper. Abans de parlar per parlar, procurem fer silenci. Déu parla en el silenci del nostre cor. Jesús va fer quaranta dies de desert abans d’emprendre la seva missió. I certament al desert fou temptat, perquè en el desert és quan sorgeixen les proves més grans, però cada temptació és una ocasió per lluitar contra el mal.

Hem escoltat un fragment de la segona part del llibre d’Isaïes -estadista, assessor de reis, poeta, orador, escriptor i pare de família- coneguda com a Llibre de la Consolació d'Israel (capítols 44-55) perquè comença: “consoleu, consoleu el meu poble...!” L’escenari d’aquests capítols finals del profeta Isaïes, tot i que és un escenari de captiveri, és prometedor: Jerusalem ha estat assolada i el poble jueu està captiu a Babilònia, però Cir rei de Pèrsia, conquerirà Babilònia i alliberarà els hebreus. I en els llavis del profeta ressona un prec: aplaneu!, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu i prediu que els terrenys escabrosos s’aplanaran.  Aplanar és també consolar i consolar no és fàcil, perquè consolar vol dir estar a prop, escoltar amb respecte i amb delicadesa, mirar de dir la paraula oportuna, pastada en el silenci, callar molt, donar elements perquè la persona obri per ella mateixa, perspectives de futur. Sovint acudeixen a nosaltres persones que mostren sentiments contradictoris, la nostra manera d’estar a prop no és recriminar-los la contradicció -tots volem i dolem- si no mostrar-los que entenem la seva contradicció. I avui no parlem simplement d’un consol personal, parlem també de consolar el poble. El cardenal de Sarajevo, explicava que quan va sortir a l’altar per la missa del gall, el primer any de la guerra, el 1992, a la catedral tothom plorava i que ell va sentir també el desig irrefrenable de plorar, però es va contenir, perquè va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble.” Crec que avui també ha de ser el nostre prec des de la convivència quotidiana, hem de ser persones que aplanin. 

Tornem a la façana de la Cartoixa, al punt més alt hi ha la creu sobre l’esfera del món, amb el lema : “la creu roman, mentre que el món gira.” El rector de la Cartoixa, el P. Werenfried, diu que ell es va fer cartoixà només per preparar-se per la mort, que és el gran silenci.

Aquesta setmana han mort tres preveres de l’església catalana: el bisbe emèrit de Girona, Carles Soler Perdigó; mossèn Andreu Oliveras i el Pare Pius Tragan benedictí. El bisbe Carles, emèrit de Girona, va ser ordenat el 1991, a Santa Maria del Mar, en la mateixa celebració que el nostre recordat bisbe Joan Carrera. Recordo que, al final de la celebració, va parlar molt poc, va fer una invitació al jovent que era precisament escoltar la veu,  escoltar la veu del Mestre, seguir Jesús en el camí sacerdotal o en la vida consagrada. Mossèn Andreu Oliveras Torrents fou vicari de Santa Engràcia a l’Arxiprestat de la Trinitat, capellà de la Model i, com Joan Baptista ell mateix va patir el dol de la reclusió. El pare Pius Tragan, biblista i el monjo més vellet de Montserrat, era autor d’obres de referència en l’àmbit internacional dels estudis bíblics, entre les quals destaquen El Llibre del Càntic dels Càntics en la Bíblia de Montserrat  o la traducció del Llibre del Deuteronomi. En un sepulcre antic que hi ha, precisament a l’atri de la basílica de Montserrat s’hi llegeix, “vixit ut sempre viveret”, és a dir, “va viure per viure per sempre”. La nostra vida d’ara és l’assaig del que serà aquella vida plena, quan com diu Karl Rahner un dels més grans teòlegs del segle XX: «Aleshores, quan tot calli a la mort i jo hagi après i patit tot, aleshores començarà el gran silenci, dins del qual només Tu ressones, Tu, paraula pels segles dels segles. Aleshores totes les paraules humanes s’hauran embotat i l'ésser i la saviesa, el coneixement i l'experiència seran una mateixa cosa: «coneixeré com soc conegut», entendré el que sempre m'has dit: a tu mateix. Cap paraula humana, cap imatge ni concepte no es tornaran a interposar entre Tu i jo. Tu mateix seràs la paraula de l’alegria, de l'amor i de la vida que omple tots els espais de la meva ànima». Germans, a cada eucaristia pregustem escoltem la veu que crida en el desert i pregustem el silenci de l’ d’eternitat.

Avís: dijous vinent dia 14 a les 19 h al Monestir de Clarisses de la Divina Providència serà presentat l’últim llibre de comentaris als evangelis de mossèn Josep Rius Camps, el biblista de Sant Pere de Reixach