Jaume Aymar i Ragolta

Sobre el sagrario -música callada- Santiago en un rosetón reluce peregrino que hacia Él nos conduce ¡exulta iglesia de Pozo Cañada! La hostia es frágil y delicada mas en ella un milagro se produce que Quien a humanidad se reduce nos eleva a la Gloria anticipada. Danos Diego siempre de este pan y brinda con la copa del martirio uniendo la amapola y el lirio. Tras de tí, mar allá, otros llegarán irán a presidir la eucaristía con nuevo estilo, de paz y alegría.

Homilia Diumenge XIX de durant l’any En tot l’Antic Testament hi ha una pedagogia, un progrés per reconèixer la presència de Déu. El passatge d’Elies a la cova de l’Horeb, la muntanya de Déu ho explica molt bé: Déu no és ni en la ventada destructora ni en el terratrèmol, ni en el foc... Déu es fa present en un aire suau, “un oreig d’amable silenci”. Com aquell ventijol suau de l’estiu que en dies de xafogor tan valorem. Com aquella conversa esperada a la fresca. Com aquella paraula que arriba en el moment oportú. Al llarg de la nostra vida Déu s’ha fet present de moltes maneres. De vegades l’hem reconegut i moltes d’altres potser no: sobretot quan ens anem fent grans pensem, quantes oportunitats perdudes! Sant Pau té davant seu una qüestió molt delicada: per què el poble d’Israel, el seu poble, ha rebutjat l’evangeli?. Tot el capítol 9 de la carta als romans vindica la fidelitat i la justícia de Déu, que ha acomplert les seves promeses tal com ho presagia el salm: “la fidelitat i l’am...

“Es feia tard”. Diumenge XVIII de durant l’any Jesús estava de dol per la mort del Baptista. I la gent no li deixa ni “elaborar el dol”, com avui diem i ell els acull amb paciència. “Es feia tard”. Els deixebles veien que es feia tard... I avui podem preguntar-nos: no és tard perquè la gent torni al temple? No és tard perquè les persones girin de nou els ulls cap a Déu? Som potser nosaltres els darrers cristians? Com és que hi ha tanta gent que renuncia a creure i viu lluny de Déu? Les paraules de Jesús tornen a ressonar a les oïdes del nostre cor: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!”. Quina responsabilitat! Si som pocs, si tenim pocs recursos econòmics, pocs catequistes, poques persones dedicades a Càritas, pocs acollidors de promesos. Quina responsabilitat, Senyor, si tenim tan poc temps! Però les paraules de Jesús tornen a ressonar fortes: Doneu-los menjar vosaltres mateixos! I aleshores nosaltres traiem forces de flaquesa, reunim allò poc que tenim, ho compartim... i Jesús torna ...

Homilia. Diumenge XVII de durant l’any Jesús ens brinda avui la paràbola del tresor. El tresor té alguna cosa de misteri i d’aventura: sovint amagat, s’ha de buscar. El llibre del Siràcida diu: “Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no es compra a cap preu,és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida que el Senyor farà trobar als seus fidels. Qui venera el Senyor orienta bé la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic” (Sir 6, 14-17). L’amistat, aquest afecte pur i desinteressat! Deia Aristòtil que si els ciutadans practiquessin entre ells l’amistat no tindrien necessitat de la justícia. Avui a través de les noves xarxes socials hi ha gent que diu que té molts amics, però cal no confondre amics amb coneguts perquè la veritable amistat s’ha de cultivar. I els veritables amics s’han de discernir. Jesús al Sant Sopar va dir als apòstols, “a vosaltres us he dit amics” els ho va dir sabent que la majoria d’ells no es...

A l’església primitiva alguns volien tenir privilegis perquè es deien que eren dels “parents de Jesús”. Però Jesús no va fundar el Regne en relacions de parentiu pel fet de ser de la mateixa sang. Això no donava cap dret. Jesús va enaltir per sobre de tot les relacions d’amistat: “a vosaltres us he anomenat amics!” dirà als apòstols. I en l’amistat no hi ha jerarquies. Ja a la mateixa Bíblia es diu que "qui ha trobat un amic ha trobat un tresor". I encara després de la resurrecció Jesús dirà a la Magdalena, ves i digues als meus germans. No parla dels seus germans o cosins de sang, sinó dels apòstols. És per tant una fraternitat nova, que neix d’una filiació nova. Els qui parlen d'una descendència física de Jesús, d'uns pressumptes "hereus", s'obliden d'aquest refús del Mestre envers la consanguinitat. Aquest text no és un retret a la Mare de Déu, tot el contrari, ella va ser la primera en escoltar la paraula i en posar-la en pràctica i en recomanar...

Diumenge XVI de durant l’any 17 de juliol de 2011 De petits ens agradaven les pel•lícules de bons i de dolents. Era molt fàcil de distingir-los. Se’ls veia d’una hora lluny. Se’ls veia venir. La realitat, però, és més complexa. Sí que hi ha mal, és evident, i persones que fins i tot arriben a estimar el mal. Però el bé i el mal en la vida sempre apareixen barrejats. En el món, en els altres i també en el nostre cor. Tots podem parlar del millor i del pitjor de nosaltres mateixos. I de vegades ens sorprenem quan emergeixen, quan surten a la llum. Diuen que ara en les pel•lícules i en els serials els personatges solen presentar una part bona i una part dolenta. I que per això ens hi identifiquem més. No tinguem pressa a separar bé i mal. El mal decreix quan el bé creix. A l’oració col•lecta d’avui, la que introdueix, recull i resumeix totes les nostres pregàries d’aquesta eucaristia hem demanat dues coses: ser fervents en la fe, en l’esperança i en la caritat i de perseverar fidel en la...

Tots deixebles Diumenge XIV de durant l’any. Aquest text que avui proclamem és com el Magnificat de Jesús. Així com Maria va dir exultant: “la meva ànima magnifica el Senyor”, Jesús dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra”. És per tant una pregària de Jesús i una pregària de lloança al Pare. No li demana res, sinó que el lloa i l’enalteix i el lloa per una constatació que ha pogut fer durant la seva vida pública: que el seu missatge era més ben acollit per la gent del poble, la majoria sense formació ni cultura, que no pas pels experts en temes religiosos, però que tenien la saviesa d’haver viscut... Jesús va passar molts anys treballant a Natzaret, convivint amb els seus, amb Josep i Maria, amb els parents... treballant amb les seves mans “com fas tu i com faig jo” diu el cant. Deu vegades més de vida quotidiana que de vida pública! Van ser els anys de viure allò que després s’expressarà en paràboles. Va ser aprendre les actituds de cada dia, les “virtuts d’estar per c...