Entradas

Carta abierta al profesor Lorente sobre los restos de Colón

  Carta abierta al profesor José Antonio Lorente Sant Jeroni de la Murtra, domingo 13 de octubre de 2024. La Mare de Déu del Remei.   Estimado profesor, hace años que no tengo el honor de saludarle personalmente. Soy Jaume Aymar Ragolta, responsable del antiguo monasterio de Sant Jeroni de la Murtra y amigo de nuestro amigo Francesc Albardaner. Anoche, con algunos amigos de la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra, tuve la ocasión de ver el espléndido documental de televisión española sobre los restos de Cristóbal Colón. Le felicito por tan ardua investigación genética. Por fin ha podido corroborar científicamente que el extraordinario bibliófilo que fue Hernando Colón, era hijo biológico del Almirante y que no era hermano de Diego Colón, si no pariente suyo tal vez en quinto grado. Que probablemente el llamado Colón era judío. Que a todas luces no era genovés como ha repetido hasta la saciedad la tesis oficialista. Le felicito sinceramente. Me permito plantearl

Sóc ric?

  Soc ric? Homilia diumenge 28 (B) de durant l’any Estimades germanes i estimats germans, “Mestre bo”. No sé si aquesta expressió sortia d’un cor sincer, o bé era una típica adulació oriental. Hi ha persones i cultures senceres que són aduladores, per definició. Ens diuen exactament allò que es pensen que voldríem escoltar. Adulo els altres per aconseguir els meus objectius? (Silenci) Aquell que corria cap a Jesús amb el propòsit d’adular-lo, es pensava que la vida eterna s’aconseguia fent coses o complint els manaments de la llei. No havia entès que la vida eterna és un do. I jo, que ho he entès? (Silenci) Els apòstols, pescadors, guerrillers, recaptadors d’impostos, probablement eren pobres, en el sentit que es pensaven que no tenien gaire recursos. I probablement era veritat. Però eren rics en idees, rics en ambicions, segurament rics en posseir persones o coses. Per això no entenien a Jesús quan els deia que els qui estan tan satisfets de si mateixos difícilment entre

El silenci del cor

  Diumenge XXVI de durant l’Any. Sant Bru de Grenoble fundador dels cartoixans. Estimades germanes i estimats germans, avui és Sant Bru, patró de la cartoixa, promotor del silenci del cor. Avui la reflexió serà molt breu. Després de cada una deixem que parli el silenci. 1.-Si una persona no és seriosa en les seves relacions afectives o de parella,si és frívola, no és seriosa en res. Els comportaments impropis, l’assetjament en totes les seves formes -també amb trucades o missatges continus- revelen personalitats immadures o malaltisses. Sóc frívol? (Silenci) 2.-Ahir aquí tinguérem el quart capvespre de les religions (convidats Younes Harrak, investigador en estudis islàmics; José Antonio Cuenca, pastor baptista jubilat i Tomàs Molina, meteoròleg). Qué proposen les religions davant del canvi climàtic? Porto 38 anys administrant el sagrament de la penitència i gairebé mai ningú no s’ha confessat d’haver pecat contra la creació. I el pecat implica reparació. Hem pecat contra la creació? (

Els ex

  Homilia diumenge XXVI de durant l’any Els “ex” Amigues i amics, avui es parla sovint de l’exmarit o de l’exdona, o de l’exnuvi, o de l’exnúvia... la partícula ex significa que fou o que ha deixat de ser. Hi ha persones que manteniu relacions d’amistat amb els vostres “ex” perquè l’amistat és l’únic que és indissoluble. També per extensió, parlem d’un excapellà o d’una exjesuïta o d’una ex-religiosa. En el cas del sacerdoci i la vida religiosa sabem que això no és correcte perquè el sacerdoci imprimeix caràcter i mai no deixem de ser-ne i la vida religiosa, d’alguna manera, també. A l’evangeli de diumenge passat parlàvem d’aquell petit servent que Jesús posa com a exemple enmig del ròdol.   Segons un prestigiós biblista, aquell jove és el mateix individu al que fa referència l’evangeli d’avui, havia estat en companyia dels apòstols però ja no seguia en companyia dels apòstols. Era un ex. La frase de Jesús ben traduïda és “qui no és contra vosaltres és amb vosaltres”. No diu “q

Solucions

Estimades germanes i estimats germans, Jesús molt sovint posava a prova els seus deixebles. Les mateixes paràboles són situacions que acabaven amb un interrogant. Com calia actuar davant del fill malgastador? Com fer-ho quan s’acaba l’oli de les llànties? Què passarà amb els bons administradors i amb els dolents? La pregunta que hem escoltat: I vosaltres, qui dieu que soc jo?, no és pas una curiositat egocèntrica. És preguntar-los com en la seva vida porten l’estil de viure de Jesús. Perquè els apòstols no se n’acabaven d’adonar que fent o desfent, obrant o deixant d’obrar ja estaven dient. Ho hem escoltat a la Carta del Apòstol, la fe sense obres és morta.   Si no hi havia prou pa ni prou peix, la solució era la fàcil: que tothom marxi als seus pobles d’origen. Si en aquell poble no volien creure, la solució era senzilla i apocalíptica: “Que baixi foc del cel i els consumeixi”. Avui Pere declara: “Tu ets el Crist”, i probablement tenia una intuïció profunda que el portava a admira

Evitem que el mal ens contamini

  Diumenge de durant l’any. 1 de setembre de 2024 Estimades germanes, estimats germans. Sovint ens queixem dels mals del món: les catàstrofes naturals,   la guerra, la delinqüència, la corrupció, l’avortament, l’eutanàsia activa, la frivolitat en les relacions home/dona, el feminisme, el masclisme, l’adulteri... podríem fer una llarga llista, com la que fa el Senyor el dia d’avui o com la que va fer Sant Pau i d’altres. I això ens contamina, i sense voler ens anem contaminant i entrem dins d’un cercle viciós. Però la resposta del Senyor a tot això que vivim com a mal, ve de fora de la persona humana. Recordo ara a un voluntari de Sant Jeroni, ara emèrit, l’Emili Benedito, un home amb molta habilitat per al bricolatge, que quan li plantejaves un problema que per a ell no ho era, responia amb espontaneïtat: “això no em preocupa.”   Podríem dir el mateix: al Senyor tot el mal del món no li preocupa, en tot cas respecta les lleis de la naturalesa i respecta la nostra llibertat. Què v

Excuses de mal pagador

Una vegada arribant a l’estació de Badalona, se’m va acostar un senyor ancià, amb un cabell blanquíssim, però encara autònom. Em comentava que feia pocs dies, una amiga meva havia anat a les aules d’extensió universitària a fer-los una conferència. La meva amiga és d’un tarannà una mica infantil i, encara que benintencionada, era de les que tendia a fer una cosa que no s’ha de fer mai, que és tractar els ancians com si fossin nens petits. «Com va anar la conferència? », li vaig preguntar. I ell em va respondre: «miri mossèn, quan ens parlin als ancians, recordin que ens han de dir coses dures i madures, m’entén? dures i madures.» Aquest consell -del vell el consell, solem dir-m’ha ajudat per sempre, encara que potser algunes vegades me n’hagi oblidat. La frase en català de la qual procedeix és prou coneguda, hem d’estar a les dures i a les madures, però l’aplicació que en feia aquest savi ancià, era memorable.  Dic això perquè hem escoltat que els deixebles de murmuraven i s’escandalit