Caterina Mestres Gafas

 

Homilia en el comiat de Caterina Mestres Gafas, vídua d’Isidre Guiteras.

Església de Sant Martí de Calonge. Diumenge de Corpus 22 de juny de 2025.

Introducció

Acomiadem la Caterina enmig d’aquesta canícula xardorosa. És festa. És un pont llarg. Però els batejats no podem oblidar que avui és diumenge, dia de la resurrecció, la festa de les festes, i a més és Corpus, una festa ben tradicional a Catalunya. Tenim la certesa que la Caterina se n’hagués volgut anar després de l’Isidre, però Déu li ha regalat dinou anys més de vida. I una vida diferent. Cada vegada més silenciosa, estranya, dura per a vosaltres, però amb qualitat fins al final. Ella us ha continuat convocant primer amb les seves paraules, després amb els seus silencis. I avui us convoca a la festa del seu comiat. Perquè la mort també és una festa. I el comiat cristià també és una festa. Aquestes darreres hores alguns us heu desplaçat de lluny per poder acomiadar-la, aquestes darreres hores heu rebut abraçades i besades de persones que potser feia temps que no vèieu... heu hagut d’ordenar els vostres sentiments per intentar dir una paraula... no és tot això una festa?

Als batejats ens convoca una certesa, que la Caterina ressuscitarà. Que morim és una evidència, la resurrecció, en canvi és objecte de fe. És el que avui hem de demanar tots al Senyor, que ens doni més fe. La fe dels nostres pares. La fe d’Abraham. La fe de la Caterina, única, íntima, intransferible, La raó és antiga, però abans que la raó, ja existia el món. I per tant la raó topa amb el misteri. En el misteri que vivim ens movem i som. Tot és misteri. No han estat misteriosos aquests darrers dinou anys? No és misteri el que ara estem celebrant? No és misteri aprendre a comunicar-se d’una altra manera, amb la persona que ens ha donat la vida? Tot ens diu que no la veurem més, però, alhora hi ha també una certesa, la del cor, que ens diu que ella és viva, d’una altra manera, en una altra dimensió, però viu una vida que no té fi, una vida perdurable i que continuarà comunicant-se amb nosaltres d’una altra manera.   

L’evangeli que hem proclamat ens parla d’un miracle, un dels relats del que s’anomena la multiplicació dels pans. Un miracle és quelcom digne d’admiració... Amb poc, fer molt. Jesús aconsegueix el miracle de posar en comú de debò, que els seus deixebles deixin de pensar només en ells mateixos, i posin en comú. Però no és això el que fa una mare? De poc fer-ne molt. La mare. Diuen que l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu és l’amor d’una mare. Abnegat, generós, proper... L’amor de la mare ens infon confiança. Quan una cosa ens ha preocupat i l’hem confiat a la mare, ens ha semblat que ja no ens pesava tant, perquè sentim: la mare ja ho sap, tranquil. Quantes vivències de la vostra mare us deuen venir avui al cor! Recordar és tornar a passar pel cor. Coses de quan ella estava encara en plenitud. I també records d’aquests anys. Tot i que la Caterina feia temps que, aparentment estava absent, hi era. Potser ella ja no sabia ben bé qui éreu vosaltres, però vosaltres sí que sabíeu qui era ella. Connectàveu amb la mirada. La paraula humana té cent-mil anys, però una mirada té milions d’anys. La Caterina no ha deixat d’estimar-vos i l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu, és l’amor d’una mare.

Segur que aquests dies parlareu i parlarem més que mai d’ella, senzillament, com diu el poeta, Miquel Martí Pol, amb paraules viscudes emotives i crec que avui especialment escaients:

Parlem de tu, Caterina,però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties,

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te, a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Donem gràcies per la vida de la Caterina. Un dia ella i l’Isidre van decidir fundar una família i vàreu venir tots vosaltres. I si hem pogut gaudir de la vostra amistat, si heu pogut fundar unes famílies, si la societat s’ha beneficiat del vostre compromís com a professionals, com a voluntaris, com a persones compromeses en l’esport, o en l’empresa, o en l’ensenyament, o en el tercer sector... ha estat gràcies a l’amor de la Caterina i l’Isidre que us varen engendrar, o que van engendrar les persones amb qui compartiu la vida, que us van fer créixer, que us han acompanyat i han respectat sempre les vostres decisions.

Avui és la festa de la caritat. La fe passa, l’esperança passa, quedarà només la caritat, que tot ho travessa, no té obstacles ja no pensa en la mort, viu més enllà, com ha viscut aquests darrers anys la vostra estimada mare, sogra i àvia, la vostra amiga, amiga de la meva mare que s’uneix de cor a aquesta celebració, la vostra veïna i una de les calongines més veteranes.

Voldria resumir els meus sentiments que intueixo que són també els vostres amb aquest sonet de comiat amb estrambot esperançat a Caterina Mestres vídua de Guiteras. Aquí a l’església de Sant Martí de Calonge el Corpus de dos-mil vint-i-cinc.

 

Adeu-siau, benvolguda Caterina,

després de llargs dinou anys silenciosos

i en uns jorns festius xardorosos

l’Isidre t’ha dit: “aixeca’t i vine.”

 

Gràcies, mare, àvia, sogra i veïna,

ja no et podem fer petons sorollosos

-com els de la complicitat dels esposos-

mes has començat una vida divina.

 

Avui hi ha llàgrimes: etern repòs!

Però també un sentir-se alliberat:

has viscut a fons i has estimat

 

i després d’una vida molt llarga

-quanta hora, joiosa i amarga-

te n’has anat, per fi, a trobar amb l’Espòs.

 

Toqueu campanes de Sant Martí

Sents, Caterina? Jesús ja és aquí.