Set d'infinit

Homilia Diumenge II després de Nadal 3/01/16

Avui hem proclamat avui, com en el dia de Nadal, el pròleg de l’Evangeli segons Sant Joan, tan poètic, tan misteriós i alhora tan realista... El seu pensament central és aquella frase tan coneguda: “la paraula es va fer carn i habità entre nosaltres”. Diuen els entesos que en el text original “habitar” vol dir “plantar la tenda de campanya”. Hi ha un matís important: habitar en una casa sòlida, en una residència, en un monestir, en un castell, és una cosa... Plantar una tenda de campanya vol dir viure en un habitatge provisional, que es fa i que es desfà: és l’habitatge dels nòmades... El passatge fa al·lusió, és clar al Tabernacle o Tenda Sagrada en la qual Jahvè manifestava la seva Presència enmig del Poble pelegrí, a través del desert, cap a la Terra Promesa. Demanem-li al Senyor que en aquest any que hem començat no ens instal·lem, no ens encofurnem, no ens fiquem en llocs foscos i estrets, demanem-li que sapiguem deixar les nostres seguretats i seguim el vent de l’Esperit Sant... L’Esperit: n’escoltes la seva remor, però no saps ni d’on ve, ni allà on va... La persona adulta és la que mira cap endavant i cap enfora, la que va anar cap als altres.

El signe característic de la presència divina en el desert era aquell núvol resplendent que els israelites anomenaven la Glòria de Jahvè. Quan l’evangelista diu que ha contemplat la “glòria” de Crist, es refereix a la resplendor de la seva divinitat. Una resplendor que irradiava en les seves obres, en les seves paraules i alguna vegada, com en la Transfiguració, fins i tot en el seu rostre... Com ho podríem explicar avui? Hi ha persones bones, creatives, engrescadores, que amb la seva presència tot ho il·luminen. Recordo una vegada, tornant d’un viatge llarg, a l’autocar, tothom anava cansat, però tot d’una una mare jove es va posar a jugar amb el seu fill, tots vam canviar de cara, ens vam alegrar d’aquelles festes sortides del fons de l’ànima.

La sisena benaurança diu que nets de cor “veuran Déu”. Joan evangelista era un jove d’ànima transparent i va sentir en el seu tracte proper amb Jesús l’escalf de la divinitat. Com tantes persones avui, sant Joan tenia set d’infinit... Set d’infinit... tots en tenim. Molts la busquen en tècniques de meditació, en experiències transcendents, en tradicions que sovint no són la pròpia... Però Joan va descobrir en Crist que l’infinit ja no ens és llunyania, sinó intimitat, perquè ell ha vingut a fer-nos fàcil, humana, familiar, la convivència amb Déu (Gomà). És la filosofia de la proximitat de la que ens parla en Josep Maria Esquirol. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia tornem a encendre la flama d’aquest missatge. Les persones que faciliten la convivència, que troben solucions als problemes, són les persones veritablement santes... 

Com són les nostres catequesis? Ajudem els infants –o els adults, segons el cas- que facin experiència d’aquest infinit en la quotidianitat?

En compondre el seu pròleg Joan tenia present alguns textos de l’Antic Testament. Entre ells hi havia una de les pàgines més boniques de la Bíblia: l’elogi de la Saviesa, un fragment del qual q hem escoltat a la primera lectura.  Oi que tots nosaltres voldríem tenir aquest do de Saviesa? S’atribueix a Pitàgores la invenció de la paraula “filosofia”. Li van preguntar: ets savi? I ell va respondre: “No. Sóc amant de la saviesa” (filo=amor + sofia= saviesa). Deia mossèn Ballarín que la saviesa és com el pòsit del vi, allò que queda en el fons de la nostra ànima quan ja hem oblidat tot allò que creiem que havíem après.

El fragment de la carta de Sant Pau als Efesis és un himne al misteri de la unió de tots els homes i dones en Crist. Un himne és un símbol, part visible, part invisible...El destí i l’Esperança de tota la família humana és formar amb Crist una immensa Unitat. Amb Crist, l’Emmanuel, el Déu en nosaltres que ofereix la possibilitat de viure el cel ja en la terra. És el que vivim cada vegada que ens estimem amb amor abnegat, cada vegada que celebrem de cor l’eucaristia.