Per a no embarbollar-se ni engrunar-se

Homilia diumenge  17/C

Que interessant que és aquest regateig, tan oriental, entre Abraham i Jahvè! Comença amb cinquanta justos, segueix amb quaranta-cinc, baixa a trenta, passa a vint i arriba a deu. Encara hi ha vegades que preguem així...Alguns comentaristes diuen que si Abraham, pare dels creients, hagués tingut més fe i hagués continuat insistint, encara que no hi hagués hagut cap just, Sodoma i Gomorra, no haurien estat destruïdes. Però de fet, tot i les súpliques d’Abraham, o potser gràcies a elles, el déu bíblic només va acceptar de salvar d’entre els habitants de Sodoma, una minoria, els que considerà com a purs d’esperit: Lot, precisament nebot d’Abraham, la seva dona i les seves filles. I encara la dona de Lot pel fet de quedar-se mirant enrere, es va convertir en una estàtua de sal. Tot eminentment simbòlic. I un pecat que era bàsicament un abús contra els hostes, contra els nouvinguts. Pecats que hauríem de tenir més presents en fer l’examen de consciència, perquè els abusos, no són solament sexuals, n’hi ha d’altres menes. I els pecats sexuals són símbol de pecats molt més profunds i arrelats. Dante, el Poeta, és molt més rigorós amb pecats com la traïció, que és el més contrari a l’amistat que la situa en el darrer cercle de l’infern.

Destrucció col·lectiva. Passa com al diluvi universal, encara un relat més primitiu que aquesta destrucció. Només se’n salven vuit: Noé, pagès, la seva esposa, els seus tres fills (Sem, Cam i Jafet) i les seves filles perquè poguessin engendrar. I aquest relat han marcat tant la vida cristiana que encara les piques de batejar més antigues, com la que tenim a la parròquia, son octogonals, per recordar que així com vuit foren salvats de les aigües diluvials, tots som salvats per mitjà del baptisme. La diferència és que unes ciutats foren destruïdes per l’aigua i altres pel foc, però el resultat igualment desastrós.

Germans, estem vivint fenòmens planetaris: la pandèmia i les guerres. Més a prop encara del diluvi universal, perquè així com tenim memòria de molts bombardeigs -els supervivents de la guerra civil espanyola- pràcticament ningú té memòria ja de la grip de 1919, llevats d’alguns supercentenaris. Sigui com sigui, no ens quedem mirant enrere amb nostàlgia perquè quedarem immòbils, paralitzats i no avançarem.

Hem escoltat el parenostre segons Sant Lluc. Hi ha dos parenostres, el de Lluc i el de Mateu. I  segons els biblistes, Lluc escriu després que Mateu, quan el temple ja ha estat destruït. Ni a Marc ni a Joan no hi ha el parenostre...  En algunes versions hi ha una part negativa:  Quan pregueu, no us embarbolleu, és a dir, no parleu pel gust de xerrar, com fan la resta perquè alguns es pensen, que amb la seva xerrameca es faran escoltar. De vegades ens pensem que pregar consisteix en dir moltes paraules: “per aquest, per aquell i per aquell altre... llistes senceres d’intencions. He pregat molt per a tu, prego per tu, t’encomano, són expressions constants en molts catòlics. Ben intencionades, sens dubte, però com si cada un de nosaltres no pogués parlar directament amb Jesús. I encara el mateix Jesús diu “Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així: Pare nostre...” (Mt 6,7 i seg)  

“Pare nostre que estàs en el cel”. No ho oblidem, hi ha un Pare amb majúscules, que és el nostre, que és el de tots i hi ha un altre pare que és el nostre pare biològic que és el de  la terra. La paràbola de l’amic inoportú amb l’accent posat en la importunitat i la impertinència de qui ve a trobar l’amic, que és pare de família, a mitjanit. Un amic, si ho és de debò, ho és de vint-i-quatre hores, mai no ho és d’inoportú.  I l’eficiència de la pregària (prefereixo parlar d’eficiència que d’eficàcia, que és nom d’heretgia) Jesús l’explica presentant ara un altre pare, que és el pare terrenal, posat en contrast amb el Pare del cel: “Si doncs, vosaltres [pares] que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del Cel donarà l’Esperit Sant al qui l’hi demanen.” Aquesta setmana, un amic, en Manel ha patit un accident greu. Un accident pot canviar la vida. I a l’hospital ha tastat com tres dels seus fills que, ja són autònoms, que ja han format la seva família, se l’estimen. I com ens l’estimem els amics. Ja ho sabia però ara se n’ha convençut. Em pregunto: estima el Manel, pare de família, de la mateixa manera que estima Déu? Evidentment, no. Estima el Manel, pare de família, d’una manera totalment diferent a la que Déu estima? Tampoc. Aquesta és la bellesa de la nostra manera d’estimar que no és ni unívoca, ni equívoca, és analògica. Per això l’amor dels pares és el que més s’assembla a l’amor de Déu. I l’amor dels amics de debò és el que més s’assembla al dels pares. Per això Jesús en el darrer sopar anomena als seus apòstols (sovint rebels i fins i tot traïdors) amics.

Germans, més que engrunar-nos en mil petites intencions, més val que quan preguem, demanem el do de l’Esperit Sant, el dolç hoste de l’ànima, el pare dels pobres que davallarà d’aquí un moment sobre aquest pa  aquests pans. Jesús s’ha llevat (ha ressuscitat) per donar-nos-el a tots els qui el necessitem. Potser caldria recitar més sovint la seqüència de Pentecosta, que és una seqüència de l’Alta Edat Mitjana (s. XII-XIII)

Veniu, oh Sant Esperit,

des del cel al nostre pit

amb un raig de llum divina.

Pare dels pobres, veniu,

deu‐nos els dons que teniu,

oh Sol que el cor il·lumina.

 

Vós sou el consolador,

de l'ànima Habitador,

i dolcíssim refrigeri.

En els treballs sou confort,

en les penes sou conhort,

en la calor sou temperi.

 

Oh divina Claredat,

visiteu la intimitat

del cor que ja us ansia.

Res tindrà  l’home si vos,

no li deu vostre socors

divinal, que bé li sia.

 

Tot el que no és net renteu;

tot el que ja és sec regueu;

cureu tota malaltia.

Tot l'indòmit endolciu;

tot el fred encalentiu;

regiu el qui s'esgarria.

 

Deu als fidels confiats

dels vostres dons esperats

la sacrosanta Setena.

El mèrit de la virtut,

el camí de la salut,

la joia immortal i plena.