La veu d'amable silenci

 Hem proclamat un dels textos més bells de la sagrada escriptura. La manifestació del Senyor al profeta Elies davant de la cova, en un ventijol, talment una veu d’amable silenci. És un moment molt dur per al profeta, el poble ha donat l’esquena a Déu i ell mateix és perseguit, el volen matar. Però és en aquest moment precís que Déu li confia una nova missió. En la nostra vida de creients voldríem estar atents al que el Senyor ens demana encara que estem passant un moment de desolació... Però els missatges de part de Déu només els podem escoltar fent silenci en el nostre cor, encara que exteriorment no tinguem silenci. La Mare Teresa de Calcuta va escoltar la segona crida de Déu en un tren en marxa a Calcuta, ple de gent gairebé estibada. Allí, en aquell lloc tan poc poètic, ella va comprendre que el Senyor la cridava a lliurar la seva vida al servei dels més pobres entre els pobres. Però la Mare Teresa, que era una dona amb locucions místiques, ja gran va deixar de sentir-les sobtadament... Després de la veu va seguir un gran silenci. Que dur que va ser! Fins que va comprendre que Déu li continuava parlant per mitjà dels pobres.

Aquests dies estic vivint una experiència de desert a Atacama, al nord de Xile. El desert més alt, més àrid i més fred del món.  Impressionant. Un gran amic em truca des d’un altre desert, càlid i ventós... el de Marrakesch i em diu les proves que li comporta aquesta experiència...Un empresari Pere Duran Farell cada estiu se n’anava a un desert del món a fer-ne experiència.

Jesús se n’havia anat a pregar tot sol a la muntanya en solitud i en silenci. Ho solia fer. Fins que a les tres de la matinada decideix anar a trobar-se amb els seus. Els apòstols eren lluny i van confondre Jesús amb un fantasma, amb una ànima errant. L’escriptor Josep Maria Gironella, a partir de l’experiència d’una depressió, va escriure un llibre que es titulava Los fantasmas de mi cerebro. Després de tractar-lo amb electro-shock,  anava escrivint les seves vivències, però les llençava a la paperera. Després la seva dona, la Magda, les recollia i serviren de base per al llibre. És molt convenient de posar Tots podem crear-nos fantasmes desvirtuar la realitat...

A la saeta del Cristo de los gitanos, Joan Manuel Serrat deia “no puedo cantar ni quiero/a este Jesús del madero sinó al que anduvo en la mar”. És a dir, a Jesús Ressuscitat que una vegada més ens estén la ma, com la va estendre a Pere i ens convida a deixar de banda tots els fantasmes totes les nostres les pors..  I es presenta als seus amics, dient-los senzillament: “Sóc jo.” Com devien consolar-los aquestes paraules enmig de la sotsobra. Avui viu i present en l’eucaristia ens estén novament la mà. No dubtem. I el sentirem en la veu d’amable silenci, passada la tempesta.