Setanta vegades set

Estimats germans i germanes,

Aquest evangeli d’avui culmina la conversa del Mestre amb els seus deixebles a la caseta de Cafarnaüm. Aquella casa dels germans Simó i Andreu i les seves famílies on el Mestre va viure temporades. Tot fa pensar que l’ensenyament de Jesús sobre el perdó il·limitat anava adreçat als mateixos deixebles que entre ells també vivien gelosies i desigs de revenja. Setanta vegades set, aquesta expressió de Jesús sinspira en un personatge bíblic, força desconegut per la majoria nosaltres ,que es troba en el llibre del Gènesi (4,24) Es deia Lèmec i era prou conegut entre els juesu.. Un dia Lèmec va dir a les seves dues dones: He mort un home que m'havia malferit, he mort un noi que m'havia donat cops. Caín serà venjat set vegades, però Lèmec ho serà setanta-set. Lèmec doncs era un arquetipus d’home violent que prometia venjar-se setanta-set vegades de les injúries rebudes. Jesús oposa a la venjança  indefinida de Lèmec l’absolut del perdó. Ben Sirà, en el seu codi de sensatesa que anomenem el llibre de l’Eclesiàstic i que hem proclamat a la primera lectura prepara aquesta lliçó de l’Evangeli: “Com pot demanar misericòrdia a Déu el qui és venjatiu amb el seu proïsme?” Alerta germans estimats amb els desigs de revenja en el si de la parella, a la feina, a les comunitats i parròquies, a la comunitat pastoral, entre subordinats i superiors... La revenja sempre i en tot lloc, ha de donar pas al perdó.

A la paràbola de Jesús d’avui hi ha tres escenes: a la primera veiem com un gestor de la hisenda reial es troba al descobert. El seu deute és enorme, equivalent al rèdit anual d’un estat petit: unes tres-centes tones de plata. Estava molt per sobre de les possibilitats de qualsevol particular. És a dir que aquell servidor o ministre del rei havia dilapidat el tresor íntegre de l’Estat. El codi penal és rigorós i el podien condemnar a una pena molt severa, però el sobirà ho perdona tot davant de la súplica adolorida del mal administrador. En el poble de Jesús anomenaven “deute” al pecat, per això al parenostre parlem encara de deutors.

En la segona escena el deutor perdonat apareix com a creditor d’una quantitat insignificant, una milionèsima part del que ell devia. I malgrat que és una quantitat ínfima, no perdona. Quina ràbia i quina pena!

A la tercera escena veiem que qui es nega a ser imatge i semblança de la misericòrdia del Senyor ha escollit lliurament la condemnació. Hi ha persones que viuen centrades en elles mateixes. Viuen tan pendents de la seva imatge i del seu càrrec que és com si s’estesin dins d’una habitació plena de miralls. Probablement nosaltres mateixos caiem en aquesta autoreferencialitat en moments de la nostra vida que ens  impedeix sortir cap endavant i cap enfora.  I això Jesús a la seva lliçó hi afegeix una cua molt bonica: No n’hi ha prou amb perdonar, cal perdonar de cor.  I aquest procés no s’improvisa...

Aquests dies hem estat essent testimonis de dues catàstrofes naturals: el terratrèmol d’El Marroc i els aiguats devastadors a Líbia, dos països africans. Precisament un bon amic aquest mes d’agost havia recorregut alguns dels indrets ara destruïts d’El Marroc, un país tan proper, però alhora tan llunyà. I ara, estorat, viu d’una banda el sentiment d’agraïment a Déu d’haver-ne sortit il·lès, però de laltra sent compassió envers una gent humil i alegra que li havia guanyat el cor. I es planteja d’anar a donar sang. El bisbe Tomás Jesús Zárraga, m’explicava l’ajuda humanitària que, amb discreció i promptitud, des de la Cartoixa de Montalegre han endegat envers El Marroc.

Quant a Líbia, sembla que les conseqüències també s’haguessin pogut mitigar si el país hagués disposat dels mitjans d’emergència apropiats... però ara ja és massa tard. Només queda la via de la solidaritat... i hi ha realitats que ens queden tan llunyanes, que sembla que no puguem fer altra cosa que pregar.

Davant de les catàstrofes experimentem un sentiment de ràbia i d’impotència... Em venia a la ment aquell passatge bíblic del llibre dels Reis que diu que Déu no era en el terratrèmol... és a dir que Déu no es manifesta per mitjà del terratrèmol, ni de la inundació, ni de la catàstrofe... com es revela Déu doncs quan hi ha situacions de dolor tan punyents?

Fa uns anys una amiga catalana, l’Ainoa es va casar amb un amic xilè, l’Horacio. Em van fer l’honor que beneís la seva unió. Després de casats se’n van anar a viure a Concepción, a cinc-cents quilòmetres al sud de Xile on tenien feina. Era el 2010. Poc després d’arribar, hi hagué el terratrèmol i el tsunami. L’Ainoa va quedar tan afectada emocionalment que hagués volgut tornar a Catalunya. Però no ho va fer. Per què? Perquè la va seduir el corrent de solidaritat que es va desvetllar.

Germans, Pere pregunta pel quant: quantes vegades? I no comprèn que no és qüestió de quantitat sinó de qualitat. Com n’estem preocupats al llarg de la història de l’església per la quantitat, hi havia capellans que comptaven les misses que celebraven... i ens oblidem que més que esglésies plenes hem de trobar cors plens de l’amor de Déu.

 Cada vegada que resem el parenostre estem demanant de perdonar com Ell ha perdonat. Ell que va viure perdonant i que va morir perdonant en la creu ens ensenya a fer el mateix. Sovint pensem en els culpables dels abusos no sols sexuals...sinó de poder o de consciència, o sexuals... i hi dediquem moltes energies i, tan de bo que els erradiquem d’una vegada. Però quan hi ha un fet que ens desborda i ens desconcerta hem de pensar més que en possibles culpables en la capacitat universal de  perdó. De demanar perdó, de ser perdonat Aquest perdó sobreabundant de què parla Jesús en l’evangeli...És més, Déu no es manifesta en la culpa, ni en la catàstrofe, ni en la dissort, ni en la injustícia... Déu es manifesta en el perdó, en la solidaritat i en l’amor...Per tant, deixem que la revenja doni pas al perdó i fem cordialment les paus abans de celebrar l’eucaristia.

 


Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

Cinco claves para comprender el arte catalán

Dijous Sant 2023